Quin lema de campanya pensaran al carrer Nicaragua de Barcelona per a les generals del 20N? Amb un partit immers en el debat intern, la maquinària electoral del PSC té un bon maldecap al davant, perquè haurà d’afrontar l’escomesa de Mariano Rajoy per un flanc i de Josep Antoni Duran i Lleida per l’altre. Carme Chacón suarà perquè les pèrdues dels 25 diputats siguin les menors possibles. Sense estratègia renovada, els socialistes catalans potser hauran de tibar dels clàssics i tornar a recórrer a la por a la dreta com a reclam de campanya. Suggeria aquests dies Montserrat Tura que una altra opció fóra que el PSC formulés una proposta pròpia de finançament per Catalunya per neutralitzar la del concert econòmic que fa Convergència i Unió. Si l’exconsellera demanés assessorament a George Lakoff, possiblement el sociolingüista li respondria que el concert és el terreny que CiU ha fet seu, i que els socialistes quedaran atrapats en aquest marc convergent si no n’ideen un altre de propi, amb punts de partida diferents dels del dèficit fiscal i les arques buides de la Generalitat. Lakoff ho explica en el llibre “No pensis en un elefant”, en què descriu les dificultats dels demòcrates als Estats Units per sortir-se’n dels marcs dels republicans, on els conservadors tenen la partida guanyada. Aquí l’elefant és el concert econòmic, i per molt que el PSC s’entesti a dir que no s’ha de pensar en aquesta bèstia, el sol fet de demanar-ho implica generar mentalment la imatge del mamífer.
El PSC ja va tenir una oportunitat d’or per resoldre el model de finançament el 2010, quan de la inacabable negociació entre el socialista Antoni Castells i la socialista Elena Salgado va sorgir el model actual. Els seus defensors en poden dir que en el pla teòric millora amb escreix l’anterior sistema de CiU i el PP, i els seus detractors poden rebatre que en el terreny pràctic no ha variat en gaire la injusta posició desigual de Catalunya i l’hemorràgia d’impostos dels catalans. Potser no és el paper el que ha fallat, ni els logaritmes i les clàusules que conseller i ministra van mil·limetrar, amb un sistema que ho és tot menys clar i comprensible. Més aviat sembla que el que n’ha fallat ha estat un aspecte encara més fonamental: l’esperit. Aquella ànima federal que encoratjava els socialistes catalans a criticar les propostes de CiU durant la redacció de l’Estatut per estar basades en la desconfiança i no en la concòrdia entre els governs central i autonòmic. Qui ha frustrat el model ha estat precisament la ingènua confiança que el govern amic de Madrid compliria el que es va acordar amb generositat, sense gasiveria ni regateig. Més que un elefant, aquell acord de finançament ha estat l’unicorn federal que en el conte de l’Estatut tan bé pintava però que a la realitat ningú ha sabut trobar.
Amb l’impuls d’aquests incompliments i de la retallada del TC–i també amb una bona dosi de gimnàstica- CiU ha fet un triple mortal i s’ha desempallegat moralment de l’Estatut i del finançament que hi anava inclòs. Artur Mas ha aconseguit esborrar la foto de La Moncloa i ha posat rumb al dret a decidir, fixant com a primera parada el concert econòmic. Tant cert és que aquesta és per ara l’única destinació concreta del projecte sobiranista de CiU, que consisteix a anar seguint la línia de l’horitzó, com també ho és que l’objectiu té data de caducitat, perquè un altre cop, com l’Estatut, depèn de la benevolència d’un estat que difícilment concedirà a Catalunya el tros d’independència que suposaria autogestionar tots els impostos. Però de moment la proposta agafa embranzida i segons les enquestes té la simpatia de la gran majoria de la població, que veu clar l’elefant.
Aquest plantejament flexible de renovar-se o morir és el que li toca fer al PSC. Per esdevenir l’alternativa sòlida a CiU haurà de trobar un projecte propi de relació entre Catalunya i Espanya en el congrés que està enfilant, una relació que difícilment pot passar per reconstruir els bocins que han quedat de l’Estatut. Fa anys que les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió indiquen que els catalans creuen que tenen un nivell insuficient d’autonomia. Ja no s’hi valen les mitges tintes, els socialistes catalans hauran de convèncer els companys del PSOE que no n’hi ha prou amb el cafè per tothom portat al límit, amb una pretesa bilateralitat mai del tot reconeguda i un federalisme postís que només serveix d’etiqueta pels òrgans del partit. És el que va intentar al seu dia Pasqual Maragall amb la proposta de reformar l’Estatut, i el que precisament l’exconsellera Tura i el seu sector afí han plantejat de cara al congrés socialista, amb algunes propostes en aquesta direcció. Podrien començar per fer real aquest federalisme també dins del PSOE. Ho podrien fer tant a consciència com els democratacristians de la Unió Social Cristiana de Baviera (CSU) l’apliquen amb els companys de la Unió Demòcrata Cristiana d’Alemanya (CDU), fins al punt que la marca amb què Angela Merkel es presenta a les eleccions arreu d’Alemanya és CDU-CSU. Algú s’imagina els socialistes concorrent a les generals amb la marca PSOE-PSC? Potser llavors l’unicorn federal existeixi.
