Llegeixo amb estupor un reportatge al New York Times. Parla de les terribles condicions amb les quals els cristians d’Iraq han de celebrar el Nadal i explica que moltes esglésies han suspès les misses o les fan en petites capelles amagades. El passat mes d’octubre, uns 60 fidels van ser massacrats quan un escamot islamista va atacar una església catòlica siríaca per matar-ne el màxim nombre de seguidors. Des de llavors, més de mil famílies cristianes han fugit de Bagdad per trobar un refugi provisional al Kurdistan, a Síria, a Jordània o Turquia. Tots aquests llocs no són refugis segurs, però les possibilitats de ser assassinats són molt menors. Abans de la guerra, es calcula que hi havia quasi 1,5 milions de cristians a l’Iraq, sobre una població total de 30 milions. Avui en queden, segons algunes estimacions, mig milió.
El cas iraquià no és únic. Arreu del món àrab hi ha setge i persecució contra els cristians. La pressió de l’Islam creix cada dia i molt sovint els seus mètodes es fonamenten en l’assassinat o la conversió forçada. Només cal repassar les xifres. A Jordània han passat del 18 al 7 per cent al llarg del segle XX. Al Líban han passat en 50 anys del 75 per cent a menys de la meitat. A Síria han caigut del 15 al 10 per cent des del 1960. Egipte acull la comunitat més elevada; entre un 10 i un 20 per cent la població és copta, però sovint els seus fidels són assetjats i assassinats pels musulmans. A Palestina també es viu el drama amb intensitat. Actualment, a Cisjordània només hi queda un 8 per cent de cristians i a Gaza un ínfim 0,3 per cent. Tenint en compte que el cens otomà del 1914 fixava el percentatge global en el 24 per cent, queda clara la magnitud de la tragèdia. En el cas de Betlem, ciutat on va néixer Jesús, el percentatge de cristians ha passat del 75 per cent al 10 per cent en només 50 anys.
Els cristians que viuen al món àrab no són, però, els primers a patir persecució i assassinat. Al convent dominicà de l’Epifania de Bagdad, el germà Rami Simon afirma que “hem d’acceptar viure com els primers cristians; ells feien missa dins les coves i ningú no ho sabia. No som els primers, doncs, a fer-ho”. Només queden cinc monjos en aquest convent. “Si jo no fos monjo no em quedaria ni un minut més a l’Iraq, però em quedo perquè sóc un missioner al meu propi país i altres romanen aquí perquè nosaltres encara hi som”, afegeix.
Per tot plegat, només hi ha tres camins de futur. El primer és deixar que les coses segueixin el seu curs i que els cristians acabin esborrats del bressol del Cristianisme, ja sigui per la via de la violència o de l’exili. No em sembla una bona opció. El segon camí és que siguin protegits pels governs locals i puguin viure i pregar en llibertat. Em sembla una bona opció, però és inaplicable mentre l’Islam mantingui aquesta línia autoritària i genocida. La tercera opció és la creació d’un Estat àrab cristià en aquesta zona. No és un disbarat ni cap novetat. El Líban ja en fou un. Només cal buscar un bon lloc i crear-hi un país segur per a aquesta pobra gent.
