Gerbrand Bakker
A dalt tot està tranquil (trad. Maria Rosich)
Barcelona: Raig Verd, 2012
No sóc aficionat a la literatura neerlandesa, ni tan sols sé si té alguna característica concreta que defugi els tòpics de tulipes, molins i marihuana amb neons. El que sé és que una editorial novella, amb mesos d’existència, s’ha embarcat en l’art de publicar literatura en paper —en digital també, però més barat— en un dels annus horribilis recents.
«A dalt tot està tranquil» és la novel•la guanyadora del XIIIè Premi Llibreter i del premi internacional IMPAC 2010. Gebrand Bakker, jardiner de professió, també s’ha dedicat a l’etimologia del neerlandès, a banda d’irrompre a la novel•lística europea amb una narració que ha guanyat vuit premis i s’ha traduït a una vintena de llengües. Gens menyspreable.
Aquesta obra ens parla de la vida de Helmer, un granger que viu a la vora d’Amsterdam. Hi viu amb el seu pare vell, en una casa plena de records de la mare i el germà absents, i amb unes quantes vaques, gallines, vint-i-tres ovelles i uns ases «nous» que li feia gràcia tindre. I una cornella emmantellada que va i ve, plena de símbol.
La narració s’inicia amb una descripció tediosa, lenta, fins i tot avorrida, que presenta un discurs força lineal i, alhora, amb elisions narratives. Ben aviat, però, el lector s’adona que la paciència li ha salvat la vida, perquè aquesta arma de doble full que és la pesantor i la lentitud, és feta d’una forma totalment deliberada. Convé no engrescar el lector amb la lectura, sinó més aviat fer-lo empàtic amb la situació, grisa i sòrdida des d’un bon començament. Pot ser perillós, però si se sap això no hi ha problema.
El que ens aporta la novel•la de Bakker és una calma sorda, dissenyada per ser el quadre idíl•lic de (gairebé) qualsevol família a l’ús i, el millor de tot, i més important: fer-nos pensar i prendre consciència sobre la rellevància del que som, del que tenim, de com vivim. ¿És important que la granja tingui les teules ben afilerades? ¿Que estigui immaculadament pintada? Amb duresa i tendresa, tot mesclat d’una manera estranya, ens fa veure la nostra vulnerabilitat, tan se val jove o vell; la existència humana és precària i, en un moment totalment inesperat, fa un gir. Les dites són sàvies, i potser després de llegir unes quantes planes d’aquesta novel•la comencem a entendre allò de «Qui dia passa, any empeny». Posem-hi remei si convé.
