L’escrit de Gonzalo Boye al Tribunal Supremo demanant informació sobre l’estat del procediment contra el MHP Puigdemont és un d’aquests trets d’habilitat forense que sovintegen la seva feina i posa un cop més al jutge Llarena entre l’espasa i la paret. O suspèn les euroordres i, per tant, el procés judicial, o se situa fora de l’ordinament europeu, com si fos un foragit.
En principi, aquesta demanda d’informació no seria necessària si el tribunal espanyol hagués interpretat la resolució del Tribunal General com el mateix Tribunal General ho fa: les euroordres estan suspenses en tot el territori de la UE, Espanya inclosa. El mateix TG recorda que així és en efecte, com s’ha demostrat quan els tribunals italians no han aplicat el requeriment espanyol en el cas de la detenció de l’Alguer. Però precisament aquesta mateixa detenció prova que, per al tribunal espanyol, les euroordres estan en vigor i, per tant, el procés segueix el seu curs.
És, doncs, imperatiu que el jutge Llarena aclareix aquest punt, si accepta o no la suspensió de les euroordres i, per tant, la del procés judicial, tant a l’exterior com a l’interior, almenys el procés pels suposats delictes inclosos en l’euroordre.
Si Llarena accepta la suspensió del procediment també a l’interior, en espera de la decisió del Tribunal de Justícia sobre les prejudicials, no es podrà detenir al president i els exiliats amb ell si tornessin a Catalunya. Cal, doncs, esperar la decisió del jutge Llarena que obliga a l’Estat a garantir la seguretat jurídica del president Puigdemont en contra del mateix Estat. Sens dubte, un exemple de confrontació intel·ligent.
Suposem que la garantia existeix i el president pot tornar. Quines serien les conseqüències polítiques? El president tornaria com a president del Consell per la República i del partit JxC. Transitòriament, perquè encara tindria pendents les resolucions de la justícia europea. Si aquestes li són favorables, com tot sembla indicar, i ja ni l’escau la immunitat del Parlament Europeu, la seva tornada esdevindrà definitiva encara que no sapiguem quan. Però sí que s’albiren a l’horitzó dos terratrèmols, un judicial i l’altre polític. El judicial dona el tret de gràcia a la causa general de l’1-O, que ha estat un judici-farsa del principi a la fi. El terratrèmol polític sembla una mica més complicat i, a més a més, dependrà del moment exacte en què la presència del president esdevingui definitiva.
En tornant amb el seu discurs de recuperació de la DUI, Puigdemont pot revifar el pansit moviment independentista, però fins a quin punt i en quines circumstàncies? Si la tornada del president legítim de Catalunya encetés un moviment popular de reagrupament al voltant del seu lideratge, seria adient convocar eleccions a les quals el president hauria de decidir si es presentava com a president del partit JxC o d’una mena d’ens unitari, per sobre dels partits polítics, com el Consell per la República però a l’interior.
El problema és que a Catalunya hi ha un govern teòricament independentista amb participació, entre reticent i entusiasta, del partit del president i no té previstes eleccions fins al 2025 ni desitjos de fer-ho. La idea d’avançar les eleccions trencant el govern glaça de terror l’independentisme davant l’alta probabilitat d’un altre tripartit amb el PSC de soci parlamentari i àrbitre de la situació.
Tot sigui pel partit. ERC no ha arribat pas a la presidència de la Generalitat i a l’hegemonia dins de l’independentisme després de tants anys per perdre-les en una confrontació electoral poc prometedora. Totes les urgències amb els quals els republicans exigien al MHP Torra que avancés les eleccions són ara crides a la tranquil·litat i la normalitat d’un govern estable amb un termini de tres anys i escaig. De moment, l’independentisme hegemònic és el pragmàtic. Si pot ser-ho el radical unilateralista, està per veure quan toqui.
En el probable cas que el president hagi d’esperar unes eleccions autonòmiques normals per presentar la seva candidatura en pro de la unilateralitat, la qüestió de si ho fa com a president d’un partit o d’una altra forma d’organització, a l’estil de la Crida, serà decisiva. Decisiva al mateix temps que endiabladament complicada amb la dinàmica de la partitocràcia catalana. Ambdues possibilitats presenten riscs i oportunitats. Una llista nova de país es basa en el carisma d’un president legítim de la Generalitat, doncs, de tots els catalans; però és una llista nova que, si no obté una majoria absoluta, no serà res. Una llista de partit, en canvi, es basa en una militància i uns recursos institucionals; però és una llista de partit probable base d’una repetició del govern de coalició que tampoc no ens durà a la independència, sinó a un nou intercanvi de cadires.
