La passada legislatura, just durant l’última sessió, la senyora Camacho del PP va aixecar-se i partir just quan el president Mas acabava una de les seves intervencions en el Parlament. Aquest gest va ser molt criticat: a pesar del desacord amb la dissolució de la cambra, la líder del PP havia de demostrar més respecte, tant envers el President com davant de la resta de la institució. Ningú no s’hauria d’aixecar sense el permís de la Presidenta, la qual té la potestat de tancar la sessió.
També s’ha vist de quina manera alguns periodistes de mitjans de filiació espanyolista menyspreaven el nostre Parlament, tot acudint a la zona de periodistes calçats amb xancletes, cosa que era molt criticada per d’altres companys més ben vestits o respectuosos, com vaig poder llegir a Twitter.
Certament no ens sorprèn aquest menyspreu: el PP fomenta la indiferència cap a tot allò català quan no consona amb l’espanyolitat més rampant i campanuda, i ja hem vist de quina manera també el PP de Madrid fins i tot menysprea el PP català, per exemple amb la nul•la informació donada als populars catalans sobre la reforma educativa del ministre Wert.
Ara bé, La CUP: Fan bé de vestir-se com ho fan per acudir al Parlament català? És la millor manera d’honorar la institució tota aquesta poètica de samarretes i camises balderes? Certament els diputats de la CUP no ho fan per menyspreu: Potser acudirien a les noces dels seus propis germans vestits d’una manera més formal, més planxada? Ho dubto.
Que ningú s’enganyi: els vestits dels nois de la CUP són un uniforme, també, potser tan previsible com el trajo i la corbata de seda d’un diputat d’Unió. Sabem a aquests nois els agraden els pantalons ratats i balders, els cabells curts però amb alguna cueta estudiada, colors foscos -verds, negres, marrons-, una arracadeta d’acer, una samarreta amb un lema colossal, un tatuatge llibertari, unes sabatilles flonges… Es tracta d’una convenció com qualsevol altra, tan codificada i previsible com qualsevol altra, tan tòpica i suada com els jerseis de colors pastel que llueixen els nois de les joventuts del PP.
Ser un alternatiu comporta molta feina: hom ha de parlar amb una retòrica rebuscada i allargant molt les frases, dient sovint una cosa i la contrària, com hem vist durant algunes intervencions públiques, en la línia intel•lectual d’aquella ultraesquerra que s’empara amb una mentalitat que desconfia de la raó.
Fet i fet la cosa és molt senzilla -es tracta del credo més simple i fàcil de memoritzar de tot l’espectre ideològic disponible-: es basa en suposar que tot -tot- és opressiu: el llenguatge normal, els conceptes usats amb sentit comú, les institucions tal com les coneixem, els usos, les tradicions, els costums, les lleis, la gramàtica, les formes i les maneres, la publicitat i els mitjans de comunicació, els partits, la policia, el matrimoni, els estats -Espanya, els EUA, Israel…-, les empreses, les tietes, el sexe, la família, els Països Catalans patriarcals, el cinema americà, la moda, les taules de multiplicar…: tot amaga poders més o menys assassins o avassalladors, davant els quals s’han de fer tots els boicots possibles -pacífics, sí, però si sovint no ho acaben sent es diu que són ‘resistència legítima’ i llestos…
Per això no posar-se una camisa és una manera de ‘trencar’ amb tota aquesta misèria, per tant és una manera de salvar el món, d’acabar amb les guerres o de salvar la vida a un nen famolenc. Al final, els gestos són l’única cosa que tenen: la seva incapacitat per distingir, matisar, valorar i comprometre’s amb res que no sigui un canvi absolut els acaba abocant a la inutilitat: Quantes lleis assumibles acabaran proposant? Quantes n’acabaran votant, contribuint a canviar el país encara que sigui en alguna mínima mesura? Si no pots canviar completament el món almenys canvia’t de samarreta: almenys tindràs la fantasia que has canviat alguna cosa, no?
Potser podríem veure que aquest discurs tan “anticonvencional” o antisistema no és res més que una altra mena de Sistema mental, una altra forma de convenció -de correcció política-, que també pot arribar a demanar més submissió i pot arribar a empolainar-se de més dogmatisme que d’altres sistemes o mentalitats. Estic segur que un diputat del PSC o de CiU pot demostrar més discrepància interna dins el seu partit que no un que vulgui aspirar a ser alguna cosa dins de la CUP. Com més ens apropem al centre polític més veiem partits sanament dividits i amb veus discrepants internes -racionalitat és consens entre diferències sostingudes-: com més ens allunyem, més terreny abonat per la rigidesa mental i la lògica impenetrable.
Com ha de vestir un diputat? Vestir-se bé, de manera formal -corbata, sabates enllustrades-, és una manera de demostrar que allò que t’obliga a vestir-te així mereix un respecte que potser no mereix anar al gimnàs o anar tirar les escombraries. Es tracta de diferenciar: Què diríem si algú va a buscar bolets amb trajo i corbata, o es presenta a un funeral amb el xandall de canviar l’oli al cotxe?
Si realment honores alguna cosa has de fer l’esforç de sacralitzar-la encara que sigui una mica: si realment creus que el Poder pot fer alguna cosa per les persones hauries d’honorar-lo a través d’una mínima etiqueta. Pensar-te que disfressant-te de “sans-culotte” faràs tornar la Revolució incomplerta és no acabar d’entendre res del que ha passat des de 1789.
Les convencions poden ser estúpides o no ser-ho, però és una estupidesa pensar-se que totes ho són —fet i fet és una convenció, i potser la més estúpida de totes.
Bon Nadal.
