Catalunya va rebre 31,9 milions de turistes als allotjaments durant el 2025, que van generar 98,6 milions de pernoctacions. Malgrat que el nombre d’arribades va retrocedir un 0,6% respecte de l’any anterior, les pernoctacions van créixer un 1%, fins a superar en un 7% les registrades el 2019, abans de la pandèmia. El turisme estranger va aportar 20 milions de visitants de primera destinació i una despesa de 24.813,8 milions d’euros. Les xifres demostren que el sector continua sent un dels grans motors de l’economia catalana, que dona feina a més de mig milió de persones, el 12,9% de la població ocupada.
Però aquest pes econòmic conviu amb unes externalitats cada vegada més difícils de gestionar: la pressió sobre el mercat de l’habitatge, la saturació de determinades destinacions, el consum de recursos naturals i unes condicions laborals marcades sovint per l’estacionalitat i els salaris baixos. El debat sobre el model turístic ha deixat de ser una discussió exclusiva del sector per convertir-se en una qüestió central de política econòmica. Fins a quin punt Catalunya pot continuar creixent en nombre de visitants sense comprometre la qualitat de vida dels residents? I quin retorn econòmic i social deixa una activitat que representa una part tan important de l’economia?
Les eleccions del 29-N situen els partits davant d’aquest dilema, amb propostes que van des de reforçar la competitivitat i la qualitat de l’oferta fins a limitar l’activitat turística i reduir-ne el pes en el model productiu. Un dels principals punts de fricció és la fiscalitat. I la reforma de la taxa turística, aprovada el març del 2026 i en vigor des de l’abril, ha tornat a posar sobre la taula qui ha d’assumir els costos de l’activitat i a què s’han de destinar els ingressos que genera.
La reforma eleva les tarifes de l’impost sobre les estades en establiments turístics i amplia la capacitat dels municipis per aplicar recàrrecs propis. Barcelona manté el seu règim específic, mentre que la resta d’ajuntaments poden establir un recàrrec de fins a quatre euros, sempre que no superi la tarifa corresponent a cada tipus d’establiment. La novetat més rellevant és el repartiment de la recaptació: un 25% es destina a polítiques d’habitatge de la Generalitat i el 75% restant s’integra al Fons per al Foment del Turisme. D’aquesta part, cada municipi rep la meitat dels ingressos generats pels establiments del seu territori. Així, la taxa turística entra de ple en el debat sobre el finançament de les polítiques públiques i la compensació dels efectes de la massificació.

PSC: Adaptar-se, però no frenar
El PSC defensa una aproximació que combina sostenibilitat i modernització del sector, però sense qüestionar-ne el pes com a motor econòmic. La seva orientació passa per millorar l’eficiència energètica i hídrica dels establiments, adaptar les destinacions als efectes del canvi climàtic i avançar cap a una activitat més sostenible. En matèria fiscal, els socialistes han avalat l’increment de la taxa turística i la vinculació d’una part dels ingressos a les polítiques d’habitatge. La seva aposta és que el turisme continuï generant activitat i ocupació, però amb més eines per afrontar les externalitats que provoca, especialment en els municipis amb més pressió de visitants. No planteja, per tant, una reducció general de l’activitat, sinó una millora de la sostenibilitat del model existent.
El PP vol més turisme
El PP se situa en una posició més clarament favorable al creixement del sector. El seu programa defensa dinamitzar el turisme i l’hostaleria perquè generin més despesa per visitant, més inversió, més ocupació estable i activitat durant tot l’any. La formació proposa facilitar la incorporació de tecnologia als hotels, restaurants i empreses turístiques, modernitzar l’oferta i millorar la productivitat. També aposta per distribuir millor els visitants pel territori i reduir la dependència de la temporada alta. La seva premissa és que Catalunya i Espanya poden continuar sent potències turístiques i, alhora, garantir la qualitat de vida dels residents. En canvi, el PP va votar contra l’increment de la taxa turística al Parlament, perquè considera que una major pressió fiscal pot perjudicar la competitivitat d’un sector estratègic.
Junts: un model decidit des de Catalunya
Junts posa l’accent en la capacitat de decisió de Catalunya. La formació defensa preservar i desplegar les competències de la Generalitat en ordenació turística, regulació dels establiments, promoció internacional i línies d’ajut. El model, segons el seu plantejament, s’ha de decidir des de Catalunya, amb la participació dels ajuntaments i del sector. Aquesta reivindicació de sobirania també es trasllada a la gestió dels efectes de la massificació: els municipis han de disposar d’eines per ordenar l’activitat i adaptar-la a la realitat de cada territori. Junts no planteja un decreixement general del sector, sinó una activitat de més qualitat i una gestió més pròxima. En l’àmbit fiscal, la formació va votar contra la reforma de la taxa turística aprovada al Parlament, tot i que el seu posicionament sobre el model no coincideix amb el del PP.

ERC, abanderada de la taxa turística
ERC introdueix una crítica més estructural al model econòmic basat en els serveis de baix valor afegit. La formació considera que la dependència excessiva d’activitats com el turisme de baix cost dificulta l’augment de la productivitat i dels salaris i perpetua un patró de creixement amb massa ocupació precària. La seva aposta passa per diversificar l’economia i reforçar la indústria, la recerca i les activitats de més valor afegit. En l’àmbit fiscal, els republicans proposen elevar fins al 21% l’IVA aplicable als lloguers turístics, per equiparar-ne el tractament fiscal al d’altres activitats econòmiques i reduir els incentius a destinar habitatges al lloguer de curta durada. ERC va abanderar l’increment de la taxa turística, amb la voluntat de reforçar els recursos públics que genera el sector i contribuir a afrontar els seus efectes sobre l’habitatge.
Frente Amplio: més intervenció pública
La proposta de Frente Amplio és més intervencionista. La formació defensa limitar la massificació i posar fi progressivament als pisos turístics en edificis residencials de les zones tensionades, amb l’objectiu de recuperar habitatge per a ús permanent. El programa estatal planteja extingir progressivament les llicències dels habitatges d’ús turístic i dels lloguers de temporada fraudulents en aquests àmbits en un termini màxim de tres anys. També proposa que els pisos turístics tributin al tipus general de l’IVA del 21%, perdin determinades deduccions fiscals i suportin un recàrrec de fins al 150% en l’IBI.
La coalició també qüestiona les grans infraestructures que considera vinculades a l’expansió del turisme massiu, com l’ampliació de l’aeroport del Prat. En matèria fiscal, defensa reforçar la capacitat dels municipis per aplicar una taxa turística i destinar-ne els ingressos a finançar els serveis més afectats per la pressió de visitants, com l’habitatge, la neteja, la gestió de residus i la protecció del patrimoni. El plantejament és que les destinacions i els residents no hagin d’assumir sols els costos d’una activitat que genera beneficis per a les empreses del sector.

Alhora: decreixement controlat
Alhora va més enllà i planteja explícitament un decreixement turístic controlat. La formació considera que el monocultiu turístic contribueix a encarir l’habitatge i manté Catalunya en un model productiu basat en feines de poc valor afegit i salaris baixos. Per això, proposa una moratòria de les llicències turístiques, restriccions més severes a les autoritzacions dels habitatges d’ús turístic i un increment substancial de la taxa turística. La diferència respecte a altres propostes fiscals és que Alhora vol que aquesta recaptació es destini a un fons d’habitatge i que no estigui controlada pel mateix sector turístic. El partit vincula aquesta reducció de la dependència turística a una transformació del model productiu cap a la indústria, la innovació, el coneixement i les activitats de més valor afegit.
Vox, per la seva banda, no desenvolupa un model específic de transformació turística en el seu programa electoral. La seva posició queda més definida en el terreny fiscal: la formació va votar contra l’increment de la taxa turística al Parlament.
La taxa turística s’ha convertit en molt més que un impost sobre les pernoctacions. Per al PSC i ERC, l’increment és una eina per obtenir recursos i afrontar part dels costos que genera l’activitat. Frente Amplio vol reforçar-ne el caràcter municipal i vincular-la directament als serveis afectats per la pressió turística. Alhora la concep també com un instrument per desincentivar el model de massificació i finançar polítiques d’habitatge. En canvi, PP, Junts i Vox van rebutjar l’augment aprovat al Parlament, tot i que els seus plantejaments sobre el futur del sector són diferents. La discussió ja no és només quants visitants pot rebre Catalunya, sinó quin retorn econòmic i social deixa el turisme i qui n’assumeix els costos.





