L’anunci de la vaga general de l’11 de novembre marca un possible punt d’inflexió en la història recent de les mobilitzacions socials a l’Estat espanyol. Per primera vegada en el cicle de grans vagues generals protagonitzat pels principals sindicats de classe des del 2012, l’accés a un habitatge digne ocupa una posició central en la convocatòria, al costat de les reivindicacions salarials i laborals. El conflicte social ja no es lliura exclusivament a les portes de la fàbrica o de l’oficina, sinó també a la porta de casa. La mobilització, que aplega CCOO, UGT, CGT, CNT, Co.Bas, Intersindical i les organitzacions del moviment per l’habitatge, planteja una ampliació del concepte tradicional de conflicte laboral. La convocatòria reclama salaris dignes, habitatge assequible, reducció de jornada i mesures contra la precarietat. El seu element diferencial és que situa les condicions materials de vida, i especialment el cost de l’habitatge, al centre de l’agenda sindical. Argumenten que no és només una protesta contra les condicions en què es treballa, sinó també contra la impossibilitat de viure dignament amb els ingressos que proporciona aquesta feina.
Canvi de paradigma social de les vagues generals
Si mirem enrere, el canvi és notable respecte al cicle de protestes que va afrontar l’executiu de Mariano Rajoy entre el 2012 i el 2014. Durant aquells anys, amb una taxa d’atur que va arribar a superar el 26% de la població activa, la prioritat de bona part de la classe treballadora era la supervivència laboral. La reforma laboral de febrer de 2012 va abaratir l’acomiadament, va facilitar els expedients de regulació d’ocupació i va modificar les regles de la negociació col·lectiva, donant més protagonisme als convenis d’empresa. Les grans vagues generals del 29 de març (29-M) i del 14 de novembre (14-N) d’aquell mateix any van ser la resposta sindical a aquestes mesures i a les polítiques d’austeritat aplicades en plena crisi del deute sobirà europeu.
L’escenari actual ha mutat. L’estat espanyol ha recuperat bona part de l’ocupació perduda durant la crisi financera i les afiliacions a la Seguretat Social han assolit màxims històrics. Tanmateix, la recuperació del mercat laboral no ha anat acompanyada d’una millora equivalent de la capacitat adquisitiva de totes les llars. La feina continua sent una condició necessària per mantenir un nivell de vida digne, però cada vegada menys suficient per garantir-lo, especialment en els territoris amb més pressió immobiliària, com és el cas de Catalunya. L’evolució del lloguer a Catalunya il·lustra aquesta contradicció. Segons les dades de l’Institut Català del Sòl recollides per l’Idescat, el preu mitjà mensual dels contractes va passar dels 571,2 euros el 2012 als 860,7 euros el 2025. És a dir, un increment aproximat del 51% en tretze anys.
Aquesta evolució ajuda a entendre per què l’habitatge ha deixat de ser una qüestió estrictament patrimonial o urbanística per convertir-se en un problema laboral. Una part creixent dels ingressos familiars es destina a pagar el lloguer o la hipoteca, fet que redueix els recursos disponibles per a l’alimentació, el transport, l’educació i la resta de necessitats quotidianes. La inflació acumulada en els darrers anys, especialment després de la crisi energètica i de preus desencadenada el 2022, ha afegit pressió a unes economies domèstiques que ja partien d’una situació de vulnerabilitat.
En aquest context, la vaga de l’11-N consolida una aliança entre els sindicats de classe tradicionals, les centrals alternatives i el moviment per l’habitatge. Una convergència que respon a una realitat cada vegada més evident: les reivindicacions salarials perden part de la seva eficàcia si no van acompanyades de mesures que permetin controlar el principal cost fix de moltes famílies.
Anatomia d’una mutació: del treballador aturat al treballador empobrit
Aquesta transformació respon a una metamorfosi profunda de la realitat socioeconòmica. Si durant el cicle 2012-2014 el rostre de la crisi era el del treballador expulsat del mercat laboral, que s’enfrontava a la pèrdua de la prestació d’atur i a les dificultats per reincorporar-se a l’activitat econòmica, ara emergeix la figura del treballador empobrit. Una persona que té feina, cobra una nòmina i cotitza, però que no necessàriament disposa dels recursos suficients per accedir a un habitatge o mantenir-lo.
El problema no és exclusivament espanyol. La dificultat d’accedir a un habitatge assequible s’ha convertit en un dels principals factors de desigualtat a les economies europees, especialment a les grans àrees metropolitanes. En el seu informe anual del 2025, el Banc d’Espanya calcula que una llar no propietària necessitava, de mitjana, l’equivalent a 6,8 anys de renda neta per adquirir un habitatge a l’Estat el 2024. A Barcelona, aquesta proporció s’enfilava fins als nou anys. En el cas del lloguer, la pressió és encara més immediata, perquè no exigeix disposar d’un estalvi inicial per comprar, però obliga a afrontar mensualment uns preus que poden absorbir una part molt elevada dels ingressos. La conseqüència és una redistribució inversa de la renda: una part del salari que hauria de permetre sostenir el consum i l’estalvi acaba transferida als propietaris dels immobles, i ‘habitatge es converteix en un factor determinant de la capacitat real de compra dels treballadors.
El carrer també s’implica en la lluita laboral
Aquest desplaçament de l’eix del conflicte ha reconfigurat el subjecte polític i l’organització sindical. La centralitat que abans ocupaven l’assemblea d’empresa o el comitè de fàbrica es complementa ara amb el sindicat de barri, les xarxes de llogateres i les plataformes contra els desnonaments. El moviment per l’habitatge ha desenvolupat instruments propis de pressió i negociació, des de la resistència als desnonaments fins a les campanyes de regulació dels lloguers i les mobilitzacions contra grans propietaris.
L’eina de pressió tradicional —l’aturada de la producció— s’eixampla cap a altres formes de mobilització i reivindicació social, i es planteja fins a quin punt té sentit negociar increments salarials del 3% o del 4% en els convenis col·lectius quan una part substancial de les economies familiars queda condicionada per l’encariment de l’habitatge i dels subministraments. La reivindicació salarial no desapareix, però queda vinculada a una qüestió més àmplia: quina capacitat adquisitiva conserva realment un treballador després de pagar les despeses imprescindibles per viure. La mutació social de l’11-N ha situat l’habitatge, la regulació dels lloguers i les polítiques públiques d’accés al sostre dins del mateix espai de reivindicació que les condicions laborals.
Una metamorfosi integrada en quatre dècades
Aquesta redefinició de la protesta s’insereix en la llarga genealogia de les aturades generals que han marcat l’agenda política de l’Estat espanyol des de la Transició. La història de les vagues generals democràtiques no ha estat només una successió de protestes contra reformes laborals. El novembre de 1976, la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals va impulsar una convocatòria general que denunciava l’atur, la inflació i les condicions econòmiques. El 5 d’abril de 1978, una altra mobilització, vinculada a una jornada europea contra l’atur, va tornar a situar les dificultats materials de la població treballadora al centre de la protesta.
Un dels grans moments d’aquesta trajectòria va arribar el 14 de desembre de 1988. Aquella jornada va paralitzar bona part de l’Estat per forçar l’executiu de Felipe González a retirar el Pla d’Ocupació Juvenil i modificar la seva política econòmica i laboral. La mobilització va evidenciar la capacitat de pressió dels sindicats i va convertir-se en un dels principals episodis de confrontació entre un govern socialista i les organitzacions de treballadors. El 1994, una nova vaga general va tornar a mobilitzar els treballadors contra la reforma laboral i les mesures de flexibilització del mercat de treball.
Amb el canvi de segle, la dinàmica de negociació i confrontació es va mantenir. La vaga del 20 de juny de 2002 contra el conegut com a Decretazo de José María Aznar, que modificava el sistema de protecció per desocupació, i la del 29 de setembre de 2010 contra la reforma laboral de José Luis Rodríguez Zapatero, van precedir el gran cicle de combativitat contra l’austeritat que va protagonitzar el govern de Rajoy el 2012. Aquell any, les mobilitzacions van traspassar les fronteres estatals i es van coordinar amb una jornada europea de protesta contra les polítiques d’ajustament.
Més endavant, les vagues feministes del 8 de març de 2018 i 2019 van introduir una altra transformació important en la cultura sindical. Les convocatòries van ampliar el concepte tradicional de vaga més enllà de la producció remunerada, incorporant les cures, el consum i les tasques domèstiques. La protesta deixava de limitar-se al lloc de treball per assenyalar activitats essencials per al funcionament de la societat que sovint no tenen reconeixement econòmic ni laboral.
L’11-N recull part d’aquest llegat, i hi incorpora una nova dimensió. La convocatòria arriba després de catorze anys sense una vaga general avalada pels grans sindicats estatals i en un context en què l’habitatge ha esdevingut una de les principals fonts de malestar social. No és una ruptura absoluta amb la tradició sindical, sinó una ampliació del seu perímetre: la defensa dels drets laborals incorpora també la defensa de les condicions materials que permeten sostenir una vida digna.
El canvi de fons és que la resposta social ja no es mesura exclusivament per la lletra petita del contracte laboral, sinó per la capacitat real dels sous per garantir la subsistència. Si durant dècades el conflicte sindical va tenir com a principal escenari la fàbrica i l’oficina, ara també es disputa al mercat immobiliari. La nòmina continua sent el centre de la relació laboral, però el seu valor es determina cada vegada més pel que queda després de pagar un sostre.
