Des de la mort de Franco i l’adveniment del règim borbònic, les vagues generals, a Espanya, no solen ser ni serioses ni gaire generals. Ni totals. Ni frontals. Ni amb objectius clars i estratègies potents. Són un vistós “tour de force” de cara a la galeria, una escenificació amb el fre de mà posat. No van més enllà d’un numeret superficial que queda la mar de bufó per enriquir el curriculum vitae de les falses esquerres falsament defensores del proletariat. De soroll, tot el que vulguis, però mai no serveixen per a res, més enllà de quatre engrunes i encara gràcies.
La vaga general de l’11 de novembre va per aquest camí. Va començar essent la vaga Maricarmen i acabarà esdevenint la vaga del Pedro i els seus bros o socis: aguanta’m aquest cubata, aquesta mariscada i aquesta urna, bro…
Això ni anava ni anirà d’habitatge. Ni de protesta pel demencial encariment de tot, pel descontrol dels preus o la misèria dels salaris. És un muntatge electoralista claríssim que hauria d’avergonyir els seus promotors: una sacsejada a major glòria de la campanya de Pedro Sánchez, un murri de campionat i un estrateg de primeríssima divisió, a anys lluny dels fatxes sempre emprenyats del bloc PPVOX i ja no diguem de la patètica política colonial catalana.
El xoc dreta-esquerra, la mare de totes les batalles, és una perfecta màquina de polarització electoral per a ciutadans despistats, que Sánchez sap manipular millor que ningú, amb la col·laboració de magnífics assessors. I la vaga general és, en aquest context, una jugada mestra. Contra què o a favor de què? Més enllà de quatre eslògans improvisats, és igual. El que es busca és fer soroll, crear el clima apocalíptic necessari per mobilitzar els desenganyats de les esquerres, sense arribar al merder organitzat pels francesos, que són gent seriosa i perillosa en matèria de protestes.
Tot és molt a l’estil del règim borbònic, que es basa, no ho oblidem, en l’alternança i l’equilibri entre el bloc PSOE i el bloc PPVOX. És a dir, entre la dreta suau i la dreta salvatge, per entendre’ns. Dues formes de dreta, blava-verda i vermella, al servei de la monarquia, amb terminals econòmiques laborals: sindicats i patronals. Tot plegat, ben alimentat i regat tant des de l’oligarquia econòmica com des dels pressupostos públics. Així funciona, molt simplificadament, el règim borbònic del 23F, sense oblidar el paper clau dels estabilitzadors, intoxicadors i repressors automàtics: policia, paramilitars, jutges, fiscals, alts funcionaris, hisenda, militars, l’església nacionalcatòlica i els mitjans de comunicació sistèmics…
En el context actual, els sindicats, camuflats com a teòricament progressistes, que ja té nassos, són essencials. Entre partits, sindicats i patronals, reben una xifra dificilíssima de confirmar, molt per damunt dels 4.000 milions d’euros anuals, diria que cap als 8.000 milions o més, a la qual caldria sumar una espaterrant xifra de diners indirectes. No hi ha manera de saber el total i per descomptat les xifres oficials de les subvencions directes són per despistar. Anuncien 32 milions per a sindicats des del ministeri de Trabajo, que ja són molts, però això no quadra amb la realitat d’un sol sindicat que, només a Catalunya, rep uns 5 milions en un any… Transparència zero i embolics els que vulguis, perquè no hi hagi manera de saber l’import global del gran saqueig de l’estat entre partits, sindicats i patronals, autèntics ionquis dels diners públics i no precisament per imports modestos.
Aquí hi ha la clau de la vaga de l’11N i la complicitat sindical. Però també l’explicació de les protestes mesurades de les patronals pels mínims increments salarials que han impulsat governs Sánchez o l’ànsia que tenen per controlar les altes mèdiques i acomiadar ganduls i malalts a cabassos o per dinamitar les pensions, com ja els ha promès Feijóo. Tot això, malgrat els espectaculars beneficis empresarials, que s’enfilen i s’enfilen any rere any, sense aturador.
Són facetes del mateix negoci extractiu i abusiu, del mateix règim, dels mateixos actors que es reparteixen els papers segons el moment i segons els favors, diners i nòmines que hagin d’agrair.
Aquest és el rerefons de la vaga general, un míssil potent, una bomba de propaganda molt perillosa contra una dreta esbojarrada, feixistoide, supremacista i passada de voltes que fa molt temps que està promovent un cop d’estat sense tancs, en la línia Trump.
Ull, no és impossible en absolut que Sánchez guanyi, ni que sigui pels pèls.
Per fi hi ha protestes i més que n’hi hauria d’haver si no fóssim tan submisos i passius, però tot això és un muntatge que no porta enlloc: una vaga Maricarmen és un artefacte electoral, una vaga de Pedro i els bros sindicals. Això no és França, i cada vegada penso més que per desgràcia, tant de bo “estiguéssim” francesos i no “estiguéssim” espanyols…
La vaga de l’11N no canviarà res, com és tradició del sindicalisme teatral i de peatge a l’espanyola. Hi ha motius més que de sobres per fer cinc vagues generals seguides per l’habitatge i per mil temes més, però no aquesta trista pantomima, que acabarà de prostituir el patrimoni de les esquerres, per si no hagués estat ja prou traït, degradat i prostituït, com acabem de veure amb l’espectacle de les miserables i egoistes picabaralles de les llistes.
Això és com Groucho Marx cremant la fusta dels vagons en una fugida demencial cap a l’abisme… Però tranquils, que ja sabem qui se salvarà del desastre i qui no: partits, sindicats i patronals, a més dels amos del sistema. I pel que fa a la resta, que el diluvi ens agafi confessats, si és que ens deixem arruïnar i suïcidar dòcilment com fins ara…
