Les pensions s’han convertit novament en un dels fronts de la precampanya electoral del 29-N, amb el PSOE i el PP enfrontats pel futur del sistema públic i la seva sostenibilitat. La polèmica es va encendre després que la portaveu popular al Congrés, Ester Muñoz, advertís que el model actual “col·lapsarà”, unes declaracions que han permès als socialistes acusar la dreta de preparar retallades i de voler privatitzar les prestacions. Alberto Núñez Feijóo ha intentat tancar la controvèrsia garantint que les pensions es continuaran actualitzant d’acord amb l’IPC, mentre Pedro Sánchez ha convertit la defensa del sistema públic en un dels arguments centrals del discurs electoral. Més enllà de la disputa partidista, el xoc torna a situar al centre del debat una qüestió de fons: com garantir el finançament de les pensions a llarg termini.
Viure més anys, cobrar la pensió durant més temps i tenir menys treballadors per sostenir el sistema. Aquest és el desequilibri que obligarà a revisar les pensions en les pròximes dècades. Augmentar les cotitzacions permet obtenir més ingressos, però no resol per si sol com afrontar l’allargament de les jubilacions. També caldrà decidir a quina edat retirar-se, com calcular les prestacions i qui assumeix l’esforç addicional, en un context en què la sanitat i les cures de llarga durada reclamaran més recursos.
La darrera reforma ha optat per reforçar els ingressos de la Seguretat Social amb mesures com el mecanisme d’equitat intergeneracional (MEI) i la cotització addicional de solidaritat per a les remuneracions que superen la base màxima de cotització. L’objectiu és recaptar més sense retallar directament les prestacions actuals. Però l’envelliment també pressionarà altres partides de la despesa pública. En la seva avaluació del maig del 2026, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) va constatar que la despesa neta en pensions es mantenia dins del llindar previst per la regla de despesa, però va advertir que això no garanteix per si sol la sostenibilitat dels comptes públics a llarg termini. En un escenari sense canvis de política, l’organisme calcula que el deute públic podria arribar al 123% del PIB el 2050.
Món Economia en parla amb tres experts, Montserrat Guillén, Concepció Patxot i Josep Oliver, que coincideixen a assenyalar que no hi ha una única mesura per afrontar aquesta situació i posen el focus en aspectes diferents: la longevitat i els indicadors que permeten detectar riscos, el repartiment dels costos entre generacions i la capacitat del mercat laboral per sostenir les prestacions.
Viure més anys obliga a repensar la jubilació
Montserrat Guillén, catedràtica d’Economia de la UB i especialista en anàlisi quantitativa del risc i assegurances, adverteix que les projeccions demogràfiques han tendit històricament a infraestimar l’augment de l’esperança de vida. “El risc que més s’infravalora no són les pensions, sinó la dependència. Viurem més anys, però no tots amb bona salut: cada cop hi haurà més gent gran que necessitarà ajuda per al dia a dia, i avui no sabem qui la pagarà ni qui la donarà. La decisió que no es pot ajornar és garantir un finançament estable per a les cures de llarga durada, perquè una pensió ens assegurarà els ingressos mínims, però no ens assegura que algú ens cuidi”, alerta l’experta. Aquesta evolució allarga el període durant el qual es cobra la pensió. Per a Guillén, les cotitzacions addicionals, com el MEI o la quota de solidaritat, “poden donar marge, però no resolen el problema de fons: “Si cada generació viu més anys i no es fan canvis, la pensió es cobra durant més temps i el cost continua creixent. A mitjà termini, el més raonable és endarrerir l’edat efectiva de jubilació”, sentencia.
De fet, alguns països, com Dinamarca, els Països Baixos o Portugal, la vinculen automàticament a l’esperança de vida, però aquest mecanisme pot fallar davant de caigudes puntuals com la de la pandèmia. En aquest sentit, la catedràtica apunta que “cal complementar-ho amb més flexibilitat per compaginar feina i pensió i amb incentius per allargar voluntàriament la vida laboral. I sempre amb equitat, perquè les persones amb feines més dures i ingressos més baixos tenen una esperança de vida menor”. Davant del context electoral, Montserrat Guillén reclama que el debat sobre les pensions es basi en senyals objectius com la proporció de la despesa coberta amb cotitzacions, la relació entre afiliats i pensionistes i el pes de les prestacions sobre el PIB, alertant que una dependència més gran de les transferències de l’Estat “pot exposar el sistema als cicles econòmics i a la competència amb altres necessitats pressupostàries”.
Qui assumeix el cost entre generacions?
La catedràtica del Departament d’Economia de la UB Concepció Patxot posa el focus en com es reparteixen els costos i els beneficis del sistema al llarg de la vida. Per valorar-ne l’equitat, considera útil comparar les cotitzacions que cada persona aporta durant la seva trajectòria laboral amb les prestacions que acaba rebent. Aquesta anàlisi permet examinar les conseqüències de les decisions actuals sobre els treballadors i els futurs pensionistes.
Alerta que si l’augment de la despesa es cobreix principalment amb més ingressos, una part important de l’esforç recaurà sobre les generacions actives: “No cal fer massa càlculs per copsar que si nomes es pugem ingressos, clarament s’està posant tota la carrega sobre les generacions actives ara i en el futur, i això no sembla massa just. Volem ser justos amb els jubilats mantenint les promeses de pensions, però és a costa de la generació següent”. Un escenari que per a l’experta, té una derivada directa en “la limitació dels recursos disponibles per a altres polítiques públiques, com la sanitat, l’atenció a la dependència o l’educació”.
Concepció Patxot, experta en sostenibilitat del sistema de pensions, economia demogràfica i transferències intergeneracionals, proposa “vincular les condicions per accedir a la pensió completa als anys cotitzats necessaris per obtenir el 100% de la base reguladora”. Aquest enfocament permetria tenir en compte quan s’incorpora cada persona al mercat laboral: qui comença a treballar abans podria completar abans els anys exigits que qui s’hi incorpora més tard. També defensa introduir “mecanismes automàtics i transparents d’ajust” -com s’ha fet a Suècia- per evitar que les decisions difícils es vagin ajornant d’una legislatura a la següent. La previsibilitat permetria que els treballadors coneguessin amb antelació les condicions que els afectaran quan es jubilin.
Una altra proposta de la catedràtica de la UB és separar les fonts de finançament de les pensions i d’altres serveis associats a l’envelliment. Patxot considera que “la sanitat i l’atenció a la dependència s’haurien de cobrir amb impostos generals”, per comptes de carregar-ne el cost sobre el sistema de pensions. Això permetria identificar millor la despesa de cada política i fer més explícit com es reparteix l’esforç entre els contribuents.
La immigració no resoldrà el problema tota sola
Per la seva banda, el catedràtic emèrit d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona Josep Oliver situa el debat en la transformació de l’estructura demogràfica. “Tenim la generació més nombrosa de la història d’Espanya que abandonarà el mercat de treball els propers 10-15 anys i que a sota, els que pugen, els germans petits d’aquesta generació, són els fills de la caiguda de la natalitat. El xoc demogràfic és inevitable, i aquesta evolució redueix el pes relatiu de la població en edat de treballar i dificulta mantenir la relació entre cotitzants i pensionistes”, relata Oliver.
De fet, el catedràtic recorre a una simulació del Banc d’Espanya publicada el 2024 per il·lustrar la magnitud del canvi. Per mantenir constant la taxa de dependència demogràfica, l’Estat necessitaria incorporar 24,67 milions d’immigrants en edat de treballar fins al 2050. Si també es compta la població no activa o dependent que els acompanyaria, el total arribaria als 37 milions. Un exercici que mostra fins a quin punt “seria difícil compensar l’evolució demogràfica només amb immigració”.
Josep Oliver, especialista en economia catalana, mercat de treball i immigració, adverteix que “l’arribada de població estrangera pot ampliar la força laboral, però el seu efecte depèn de la incorporació efectiva al mercat de treball, de la qualitat de les ocupacions i dels salaris”. I remarca que “més població no es tradueix automàticament en més cotitzacions en la mateixa proporció si no hi ha prou ocupació productiva”.
L’economista defensa actuar sobre diversos fronts: “Augmentar la participació laboral de les dones, aprofitar l’experiència dels treballadors de més edat que encara poden continuar actius i facilitar l’entrada dels joves al mercat laboral”. També planteja millorar la formació de les persones desocupades, reforçar la formació professional i el sistema educatiu i afavorir la conciliació. “Les polítiques d’habitatge i de suport a les famílies també poden contribuir a millorar les condicions per treballar i tenir fills”. avisa l’expert, que recorda que les taxes de natalitat al país han caigut des dels anys setanta.
Josep Oliver considera “probable” que a mitjà termini es torni a plantejar un allargament gradual de la vida laboral i que s’ampliï el període de salaris que es té en compte per calcular la pensió. Són dues vies que, a parer seu, “modificarien les condicions de les futures jubilacions, en lloc d’actuar directament sobre les prestacions de les persones que ja estan jubilades”. En aquest sentit, proposa prendre mesures que vagin en la línia de les que va prendre el govern de José Luís Rodríguez Zapatero el 2009: “Allà hi ha la reforma més gran de pensions que s’ha fet des dels pactes de Toledo, es tocaven les tres variables que defineixen la pensió: el nombre d’anys necessari per tenir el 100% de la pensió, que va passar de 35 a 37 anys, els anys de salari per definir la base de la pensió, de 15 a 25 anys, i l’edat de jubilació, de 65 a 67 anys”.
De fet, el catedràtic insisteix quee no existeix una única mesura màgica per garantir la sostenibilitat de les pensions, sinó que cal una combinació d’ctuacions que incloguin aprofitar el talent de la població desocupada -incorporar més dones al mercat laboral i reduir la jubilació anticipada en majors de 60 anys-, millorar la formació i la formació professional (FP) dels joves i aturats, fomentar la natalitat amb polítiques de suport a les famílies i conciliació, impulsar la productivitat i endurir les condicions d’accés a les pensions allargant l’edat de jubilació i ampliant els períodes de càlcul.
Les propostes dels tres economistes van des de canvis en l’edat de jubilació i els anys cotitzats fins a una reorganització de les partides públiques i mesures per ampliar la població activa. En aquest context, aclareixen, la immigració pot contribuir a reforçar la força laboral, però el seu efecte dependrà també de l’ocupació, els salaris i la productivitat.
