Si una màquina substitueix milers de treballadors, qui compensa les cotitzacions socials que deixen d’aportar aquests empleats? La pregunta, que fins fa uns anys semblava un escenari futurista, ha entrat al debat econòmic amb l’expansió de la intel·ligència artificial. L’interrogant no és només què passarà amb l’ocupació, sinó com es finançarà l’estat del benestar si una part creixent de la riquesa es genera amb menys treball humà. La possibilitat que les empreses hagin de cotitzar pels robots que substitueixen persones és una de les fórmules que estudien els economistes per evitar que els guanys de productivitat debilitin els ingressos que sostenen les pensions i altres prestacions socials.
El catedràtic emèrit d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona Josep Oliver planteja aquesta qüestió a partir d’un escenari hipotètic de substitució massiva de treballadors per tecnologia. En conversa amb aquest diari, ho il·lustra amb els robotaxis, que ja han començat a operar en proves a Madrid i funcionen a Zagreb, els Estats Units i la Xina: si una flota de vehicles autònoms acabés desplaçant 3.000 taxistes, Oliver es pregunta “quina contribució faria aquesta activitat al sistema públic”. “Aquest robotaxi que ha fer fora 3.000 treballadors del taxi, què pagarà?”. La pregunta apunta a un desequilibri potencial: mentre que un taxista cotitza a partir dels seus ingressos laborals, un vehicle autònom pot generar activitat econòmica sense aportar cotitzacions salarials pròpies.
Amb tot, Oliver, expert en economia catalana, mercat de treball i immigració, no preveu una transformació generalitzada del mercat laboral català a curt termini. Considera que la intel·ligència artificial “difícilment alterarà de manera radical” l’ocupació del país durant els pròxims deu o quinze anys, en part pel pes de les petites empreses i dels serveis personals en l’estructura productiva catalana. El debat sobre la tributació dels robots, avisa, no implica necessàriament que calgui aplicar una mesura immediata, però sí que planteja “com preparar el sistema fiscal per a un canvi tecnològic que en el futur podria alterar les fonts de finançament de la protecció social”.
El problema no és només perdre llocs de treball
El sistema de pensions de repartiment es basa en les cotitzacions dels treballadors i de les empreses per finançar les prestacions dels pensionistes actuals. Si l’automatització redueix el nombre de persones ocupades, o si els salaris perden pes en el conjunt de la renda generada, la base sobre la qual es recapten aquestes cotitzacions pot quedar pressionada.
L’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) adverteix, en un informe publicat el setembre del 2026 sobre el finançament de la protecció social, que l’envelliment demogràfic i els possibles efectes de les noves tecnologies poden debilitar la base contributiva. Al mateix temps, l’organisme remarca que encara hi ha incertesa sobre l’impacte final de la IA en l’ocupació: la tecnologia pot automatitzar tasques, però també generar-ne de noves. Això significa que el risc per a les cotitzacions no depèn exclusivament d’una desaparició massiva de llocs de treball. També pot produir-se si les empreses augmenten la producció i els beneficis gràcies a l’automatització, però els salaris no creixen al mateix ritme.
En aquest escenari, una part més gran de la renda es desplaçaria del treball cap al capital, mentre que les cotitzacions socials continuarien depenent principalment dels ingressos laborals. La qüestió és si un sistema de protecció social finançat sobretot a través del treball pot mantenir-se sense canvis en una economia cada vegada més automatitzada. La resposta no passa necessàriament per cobrar un impost per cada robot, però sí que obliga a revisar com es reparteix la càrrega fiscal entre treball i capital.
Una cotització per als robots: què proposa la recerca?
La idea d’una cotització per als robots té un nou suport acadèmic. L’estudi Automation, Taxation, and Social Security Sustainability, publicat el març del 2026 a la revista Hacienda Pública Española, analitza com es podria adaptar la fiscalitat per mantenir el pes de les cotitzacions socials en el producte interior brut a mesura que augmenta l’automatització. El treball, signat per Pablo Casas, investigador del Centre Comú de Recerca de la Comissió Europea, i José L. Torres, de la Universitat de Màlaga, compara tres alternatives: un impost sobre els ingressos del capital automatitzat, un gravamen sobre les inversions en aquest tipus de capital i una cotització social empresarial vinculada als robots. La recerca parteix de dos escenaris tecnològics diferents, segons si el capital automatitzat substitueix tant el treball com altres formes de capital o si reemplaça feina humana mentre complementa les inversions tradicionals.
Dins dels models estudiats, els resultats apunten que una cotització social sobre els robots a càrrec de les empreses que els utilitzen podria ser l’opció més eficient a llarg termini per preservar el pes de les contribucions socials. La responsabilitat recauria sobre les empreses que obtenen rendiments del capital automatitzat, amb la dificultat de determinar quina part de la inversió substitueix realment treball humà, com es calcularia la contribució i quin efecte tindria sobre les decisions empresarials.
Corea del Sud i Europa: antecedents sense una taxa general
La idea d’un impost als robots no és nova. El precedent internacional més citat és Corea del Sud, que el 2017 va modificar els incentius fiscals vinculats a determinades inversions en automatització. Fins aleshores, les empreses podien beneficiar-se de deduccions fiscals per inversions en equips destinats a millorar la productivitat. La reforma va reduir aquests avantatges.
La mesura es va presentar com el primer pas cap a una taxa als robots, però no establia un impost directe sobre cada màquina ni una cotització social específica. El que feia era limitar els beneficis fiscals associats a determinades inversions. Per tant, és un precedent de revisió dels incentius a l’automatització, no un sistema de cotització dels robots equiparable al que plantegen alguns economistes.
A Europa, el debat també va arribar al Parlament Europeu el 2017. En el marc d’un informe sobre les normes civils aplicables a la robòtica, es va plantejar que la Comissió Europea estudiés els efectes de l’automatització sobre l’ocupació i la viabilitat dels sistemes fiscals i socials. Tanmateix, les propostes relacionades amb un impost als robots van quedar fora del text final. La resolució aprovada aquell febrer va abordar qüestions com la responsabilitat jurídica, la seguretat i els efectes de la robòtica, però no va establir cap tributació específica de les màquines. Des d’aleshores, la qüestió ha continuat present en la recerca econòmica, però no s’ha consolidat un impost general als robots en les principals economies desenvolupades. La dificultat és trobar un sistema que compensi possibles pèrdues de recaptació sense penalitzar indiscriminadament la inversió productiva.
El risc de frenar la innovació
Justament per aquest darrer aspecte, la idea d’una cotització específica també genera reserves. El Fons Monetari Internacional (FMI) advertia el juny del 2024 que un impost directe a la intel·ligència artificial no era una solució recomanable, perquè podria alentir la inversió i la innovació, a més de resultar difícil de dissenyar. L’organisme proposava revisar els incentius fiscals que afavoreixen excessivament l’automatització en detriment del treball i reforçar la tributació dels ingressos del capital. La distinció és important. No tota automatització elimina llocs de treball: algunes tecnologies permeten que els treballadors siguin més productius, milloren la qualitat dels serveis o fan viables activitats que abans no ho eren. Gravar qualsevol màquina o sistema d’intel·ligència artificial sense tenir en compte la seva funció podria penalitzar empreses que innoven sense substituir directament ocupació.
També seria difícil establir una frontera clara entre una inversió que substitueix persones i una altra que complementa la seva feina. Un programa que automatitza tasques administratives pot reduir la necessitat de determinats perfils, però també permetre que una empresa creixi i contracti en altres àrees. Una eventual reforma fiscal hauria de tenir en compte tant la capacitat de recaptació com els efectes sobre la productivitat, la competitivitat i la creació d’ocupació.
Diversificar les fonts de finançament
La cotització dels robots és només una de les possibles respostes. Una altra via seria reforçar la tributació dels beneficis empresarials i dels rendiments del capital, de manera que una part més gran de la riquesa generada per l’automatització contribuís a finançar els serveis públics. També es podria revisar el tractament fiscal de les inversions tecnològiques que afavoreixen la substitució de treballadors, així com ampliar progressivament les fonts d’ingressos de la Seguretat Social.
La pregunta que planteja l’economista Josep Oliver amb l’exemple dels robotaxis resumeix el dilema: si una activitat econòmica pot generar ingressos sense necessitat de milers de treballadors, quina contribució ha de fer al sistema que protegeix el conjunt de la societat? De moment, la cotització dels robots continua sent una hipòtesi, però l’expansió de la intel·ligència artificial ja ha situat sobre la taula una qüestió de fons: si canvia la manera de generar riquesa, també pot haver de canviar la manera de finançar les pensions.
