Dijous passat OpenAI va presentar GPT-6 Astra, el seu nou model de referència, i el seu president, Greg Brockman, va tancar la presentació amb una frase que com a mínim podem qualificar de contundent: “Benvinguts a l’era de la intel·ligència artificial general”. Aquest és un terme que habitualment es fa servir per referir-se al llindar de la intel·ligència humana, és a dir, el moment en el qual les màquines excedeixen les capacitats de les persones. Hi ha motius prou sòlids per fer aquesta afirmació. El model esmentat resol el 97,6% de FrontierMath Tier 4, un test de matemàtiques de nivell de doctorat, i el 96% de GPQA Diamond, un examen de preguntes també de nivell de tesi en biologia, física i química.
Més enllà de la discussió tècnica sobre si això és o no és intel·ligència artificial general —el mateix Brockman va reconèixer que el concepte és difús i el va qualificar de concepte espiritual—, el més rellevant és com ens estem apropant a un canvi de paradigma. Fins ara els models s’asseien al costat del treballador: suggerien, redactaven, corregien. Astra opera amb poca o cap supervisió, encadena aplicacions, es recupera dels seus propis errors i retorna una feina acabada. És a dir, el que compra una empresa ja no és un assistent que converteix els treballadors en més productius, sinó un treballador que no necessitarà cadira ni taula. Les conseqüències que se’n deriven són increïblement profundes: podem parlar d’una societat dual on no tothom treballarà, on caldrà repensar la distribució de la riquesa, els incentius vitals de qui no trobi el seu lloc… També caldrà replantejar-nos el sentit del sistema educatiu. Són qüestions que tenen una magnitud que no admet comparació amb res del que discutim habitualment.
I tanmateix, l’agenda pública d’aquesta mateixa setmana ha estat el recorregut de les dues columnes de la manifestació de la Diada i el preu de la samarreta, el quòrum del Consell de Política Fiscal i Financera i la vaga d’educació del dia vuit. No són assumptes menyspreables, però tots ells són problemes acotats, amb actors identificables, xifres tancades i un ventall de posicions possibles prou curt perquè cadascú pugui triar la seva en deu segons i defensar-la al sopar de dissabte.
Ens posicionem sobre allò que sabem mesurar i evitem allò que no. Un problema del qual desconeixem l’escala no ofereix cap posició còmoda i, per tant, l’ajornem sota el pretext que ja hi haurà temps. El propi sector de la intel·ligència artificial actua així: OpenAI no ha publicat el GDPval, el seu indicador construït amb 1.320 tasques reals de 44 professions del coneixement, dissenyat precisament per mesurar el treball econòmicament valuós. I la definició d’AGI que la mateixa companyia manté és la de sistemes que superen els humans en la major part del treball econòmicament valuós. Dit d’una altra manera: qui proclama l’arribada de l’era de l’AGI ha omès l’única mètrica que ho confirmaria o desmentiria amb una certa rotunditat. No cal atribuir-ho a mala fe; n’hi ha prou amb reconèixer que mesurar-ho és incòmode perquè no tenim cap de les respostes necessàries per actuar el dia després d’haver constatat que ens trobem en aquest punt.
La llista de disciplines que la companyia diu que Astra domina no és una fitxa tècnica sinó una descripció qualitativa: emplenar formularis en línia, actualitzar registres de clients, organitzar calendaris, fer recerca i generar documents, fulls de càlcul i presentacions. Desmenteix la intuïció més estesa sobre l’automatització, perquè el que un model absorbeix primer no és la feina més senzilla sinó la més ben descrita, aquella que algú ja ha convertit en procediment, formulari o full de càlcul. Un ofici que s’aprèn mirant i repetint durant anys es basa en criteri, tacte i decisions preses davant d’imprevistos que ningú no ha escrit mai enlloc, i per això resisteix molt millor. Les ocupacions més exposades no són les que exigeixen menys formació, sinó bona part de les que n’exigeixen més: administració qualificada, planificació, documentació tècnica. Són, precisament, aquelles per a les quals hem estat dient a una generació sencera que estudiés.
No tinc les respostes a aquests reptes socials, i desconfio de qui digui que la té. Però l’absència de resposta no és una excusa per a l’absència de conversa, i el que estem fent és exactament això: substituir un debat que ens supera per la seva magnitud per un catàleg de debats trivials que ens semblen més abarcables. Segueix essent una feina pendent repensar què ensenyem i per a què, revisar una estructura fiscal que grava el treball molt més que el capital just quan el treball perd pes relatiu, entendre quina indústria volem retenir aquí quan el coneixement deixi de ser un avantatge escàs. Res d’això es resol en una legislatura ni ofereix rèdit electoral immediat. La realitat, però, és que la tecnologia no espera que ens posem d’acord abans de canviar-nos la vida.
