Les declaracions del portaveu econòmic de VOX, José María Figaredo, han introduït a trompades la qüestió de les pensions en la batalla electoral. El frontisme actual a Espanya –verbalment, tan semblant als dels anys trenta– encara no havia tocat les costelles al Pacte de Toledo, un acord polític del 1995 amb una sèrie de recomanacions que fins ara el temps i les bregues no havien desgastat. Ara ho ha fet.
Aquell document de pau i treva recomanava no enfangar el sistema públic de pensions en la lluita partidista. Com ha canviat això que en diuen Espanya en quaranta anys… A instància de Convergència i Unió, el van subscriure el PSOE, el PP, Izquierda Unida i el Partit Nacionalista Basc. És a dir, la majoria més que absoluta del Congrés i els principals partits que en aquell moment remenaven cireres i pomada a la política de l’estat. Més tard s’hi van sumar els sindicats UGT i CCOO i la CEOE.
El Pacte de Toledo comprometia les parts a diferenciar les despeses contributives –les pensions, que es paguen amb cotitzacions socials i amb aportació pública– de l’assistència sanitària o els serveis socials, que s’havien de pagar directament amb els pressuposts de l’estat. Proposava també mantenir-ne el poder adquisitiu perquè els jubilats i els pensionistes no quedaren perjudicats per culpa de la inflació.
El document consagrava igualment un sistema articulat sobre el principi de solidaritat i repartiment. És a dir, el model segons el qual els treballadors no generen un dipòsit propi que després els serà tornat, sinó que són ells els que paguen les pensions dels jubilats i els pensionistes d’aquell mateix moment.
De fet, quan presidia el govern Mariano Rajoy ja va laminar aquell pacte quan va decidir congelar les pensions, una decisió que els executius que ha presidit Pedro Sánchez van rectificar. Aquesta rectificació ha permès que les pensions hagen tornat a créixer sobre la base de l’augment del cost de la vida. La decisió pot semblar paradoxal perquè, mentre que les pensions més altes augmenten al so de l’IPC, els sous dels treballadors que les mantenen no sempre les acompanyen en l’alegria.
Les declaracions de Figaredo, que considera el sistema de pensions fallit i l’ha titlat de zombi, i les intencions del seu partit ho fan saltar tot per l’aire. Dinamiten el pacte i la ciutat de Toledo sencera, si quedara en les seues mans. El PSOE i l’esquerra que sobreviu a la seua esquerra han acusat la ultradreta espanyola de “traure la motoserra” contra les pensions. El PP calla, però qui més qui menys a aquestes alçades ja coneix la influència de la tropa d’Abascal en els governs autonòmics dels populars. El PSOE i l’esquerra que es baralla a la seua esquerra ja tenen un nou argument, a més del lloguer i els habitatges, per marcar fronts de batalla ben definits.
El problema de tot plegat és que el debat sobre un dels eixos bàsics del sistema del benestar a Espanya –i de retop obligat, a Catalunya– no s’hauria d’envescar en un fangar electoral tan bèstia com el que viurem. El Pacte de Toledo reconeixia que París –la qüestió jubilatòria– mereixia una missa –un acord tan global com puga ser en temps de pau.
I el cas és que és això. Convé parlar de jubilacions –se n’ha de parlar–, però caldria fer-ho en moments molt més tranquils. Si n’hi ha, perquè ara Espanya i tranquil·litat són oxímoron.
A Espanya la despesa en pensions representa actualment –als pressuposts prorrogats i reprorrogats– entre el 40 i el 42 per cent del total. Si hi sumem les altres partides, juntament amb les que corresponent a la sanitat també, s’entén per què l’obra pública a Espanya és ara una ombra, per què no hi ha prou fons per fer front a compromisos ja adquirits, com ara la llei de dependència, o per què no es construeix més habitatge públic.
El sistema de pensions espanyol ni s’ha mort ni boqueja –no és un zombi–, però amb un mínim de coneixement, si es calcula l’evolució prevista amb la constant d’una evolució econòmica com la que tenim ara, la projecció per al 2050 –2050, no 2500– ja és una altra cosa. Els experts calculen que aquell any s’arribarà a la “màxima tensió”. I no és debades que els informes de la Comissió Europea advertesquen Espanya d’aquest futur immediat i li demanen mesures correctives immediates que el puguen conjurar.
El debat, doncs, sí que és necessari. Amargament necessari. Per abordar la qüestió de manera serena, més enllà dels eslògans i les banderes, es pot donar una ullada a altres exemples d’èxit. Alguns –els mixts– s’estructuren sobre aportacions públiques, plans d’empresa i estalvi individual. N’hi ha, també, agrade o desagrade a l’esquerra i la més esquerra espanyola, de completament privats que són un èxit. Entre els primers destaquen els casos del Regne Unit, els Països Baixos o Suècia. Entre els segons, el més encertat és el d’Àustria.
Afirma l’esquerra que hi ha molts antecedents de fracàs en els models mixts o privats. Per contra, la garantia de l’Estat evita la fallida en el cas del públic. En la primera asseveració –o consigna– tenen raó en part. En la segona, de cap manera. El col·lapse financer de Grècia el 2010 va comportar que l’estat va haver de retallar les pensions fins al 50 per cent. Això no és una fallida, però s’hi assembla molt. Sense que calga fer esment dels dels estats que integraven el bloc soviètic, on el sistema públic va saltar pels aires també en bloc.
A Espanya –i de retop obligat, a Catalunya– hi ha una sèrie de factors coincidents que poden escurçar els anys que falten per arribar al crític 2050. Cada vegada hi ha menys cotitzants per pensionista, les jubilacions s’allarguen perquè l’esperança de vida es va dilatant, l’estat ha d’anar augmentant l’aportació cada nou exercici i la revalorització lligada a la inflació hi afegeix un element d’incertesa que pot ser molt distorsionant en els pròxims anys.
Més enllà dels brams de l’extrema dreta espanyola hi ha la reflexió necessària. No ha quedat encara clar si la tropa d’Abascal demana una privatització absoluta del fons de pensions, el paradís de les entitats bancàries més descarades i els fons d’inversions més descarnats, i l’infern del pensionista humil actual o futur. Potser sí. Els seus votants deuen ser masoquistes. Les seues votants, negres que trien la papereta del Ku Klux Klan.
Però no cal amenaçar amb voltors –al pas que anem, aquestes aus seran els representants més genuïns de la fauna ibèrica– per evitar una reflexió i un diàleg que seria ben sensat mamprendre. O ens agrada més el cas grec?
