Havien de ser les eleccions del canvi, del retorn al conservadorisme encarnat pel partit de Pierre Poilievre. De la desfeta del Partit Liberal i del llegat de Justin Trudeau. S’anunciava una nova manera d’entendre la política, la societat i el medi ambient. Però Donald Trump ho ha capgirat tot. En qüestió de setmanes, el president dels Estats Units (EUA) va posar en alerta tot el Canadà, alterant les enquestes i generant una onada patriòtica sense precedents.
Després que el polèmic magnat imposés aranzels del 25% i amenacés d’incloure el Canadà en els seus plans expansionistes, una onada d’animadversió cap als EUA es va estendre per tot el país, on el boicot als productes nord-americans i el desplegament de tota mena de símbols patriòtics es va convertir gairebé en obligació moral. En pocs dies, la relació entre dues nacions veïnes va passar de l’aliança comercial i política estreta a una tensió diplomàtica i social inèdita, que ha acabat determinant el resultat de les eleccions federals d’aquest dilluns.
Fer front a l’expansionisme nord-americà, la màxima prioritat
La retòrica trumpista, que proposava convertir el Canadà en l’Estat 51, integrant-lo completament als EUA, i que tractava a l’aleshores primer ministre canadenc com un “governador”, ha estat clau per a la inesperada victòria del líder liberal Mark Carney. Amb un 43,7% dels vots, va imposar-se per davant del conservador Poilievre, que, tot i liderar les enquestes inicials amb fins a 20 punts d’avantatge, va anar desinflant-se amb el retorn de Trump a la Casa Blanca. L’acostament ideològic al magnat republicà, visible a través de discursos en els quals evitava criticar els seus plans expansionistes, van erosionar el suport electoral de Poilievre, qui finalment va obtenir un 41% dels vots. “La retòrica de Trump ha transformat completament la manera com els partits i líders polítics s’han presentat davant del públic“, afirma en conversa amb El Món Michael J. Wigginton, doctor en Ciència Política i professor de la Universitat de Carleton. “El debat electoral es va centrar en qui seria el millor líder per afrontar aquest moment polític excepcional, amb la lluita contra els aranzels com a màxima prioritat”, afegeix.
Carney, el candidat liberal, no va trigar a actuar. Tan sols un mes després de substituir Trudeau al capdavant del Partit Liberal, va convocar eleccions anticipades, es va posicionar obertament contra Trump i va promoure el trencament de la “relació especial” que havia unit Canadà i els EUA durant segles. Malgrat la seva manca d’experiència política, era el perfil ideal per guiar el poble canadenc en la batalla comercial contra la Casa Blanca: antic governador del Banc del Canadà durant la recessió financera de 2008 —i posteriorment del Banc d’Anglaterra—, Carney tenia fama d’home expert a resoldre crisis i afrontar amenaces exteriors, i ràpidament va emergir com l’esperança d’una societat que se sentia humiliada públicament.
“Com he advertit durant mesos, els Estats Units volen la nostra terra, els nostres recursos, la nostra aigua”, clamava el nou primer ministre la matinada de la victòria electoral. “El president Trump està intentant fer-nos fallida per poder apoderar-se de nosaltres, però això mai passarà”, prometia al seu electorat. Per a Scott E. Bennett, doctor en opinió pública per la Universitat de York, l’alarmisme derivat de les accions de Trump “era una base força errònia per prendre decisions, però la gent comuna s’ho va prendre molt seriosament i els liberals van saber aprofitar-ho”. “Els canadencs sovint es deixen portar per aquest tipus d’onades“, matisa l’expert.
A més l’onada patriòtica es va produir en un moment en què molts dels votants del Partit Liberal havien virat cap a altres posicions, a conseqüència de la impopularitat d’un Trudeau responsable de l’augment del cost de vida i els nivells rècords d’immigració al país. Tanmateix, tot i el reactivament de l’orgull nacional, “el Canadà continua sent un país amb un alt nivell d’endeutament, baixa productivitat, manca d’innovació, una burocràcia federal inflada i un creixement dels ingressos personals comparable amb alguns dels estats més pobres dels EUA”, lamenta Bennett.
A la recerca de nous aliats
“L’antiga relació amb els EUA, basada en una integració creixent, ha arribat al seu final. El sistema de comerç global, centrat en els EUA i en què el Canadà ha estat immers des de la Segona Guerra Mundial, ha tocat fons”, declarava Carney poc després d’imposar-se a les urnes, obrint la porta a una reorientació cap a Europa i altres aliances comercials que marcaria un nou episodi en la política exterior canadenca. “Sens dubte, el govern de Carney buscarà aliances amb el Regne Unit, la UE i altres països. Ja han parlat de liderar algun tipus de coalició del G7 contra la política comercial de Trump“, assegura Bennett. “Ara bé, està per veure si aconseguiran resultats ràpids que generin confiança en la població d’aquí un o dos anys, quan probablement hi hagi noves eleccions”. En aquest sentit, Wigginton assegura que “l’opinió pública al Canadà mostra un clar suport a enfortir les relacions comercials amb qualsevol altre soci que no sigui els EUA”.
Ara bé, té el Canadà potencial per crear una alternativa al comerç amb els EUA? “Segurament, però requerirà temps i tractar amb la complexitat de governs molt burocràtics”, observa Bennett. “Això sí, allunyar tot el comerç canadenc de l’òrbita americana és gairebé impossible“, puntualitza. Algunes províncies canadenques, de fet, ja estan buscant els seus propis acords de recursos naturals amb països com el Japó, fet que pot produir una escletxa amb el govern central d’Ottawa.
El suport al projecte sobiranista s’enfonsa al Quebec
La irrupció del nacionalisme canadenc també ha sacsejat el Quebec, tradicional bastió del sobiranisme i de la defensa de la identitat francòfona. Fins fa poc, el Bloc Québécois —la principal via sobiranista de la regió, amb presència al parlament federal— semblava encaminar-se cap a una gran victòria que hauria complicat la majoria liberal en la segona província més gran del Canadà. Però, per primer cop en dècades, el nacionalisme quebequès ha estat superat a casa seva pel sentiment patriòtic canadenc: Carney ha obtingut 44 dels 78 escons de la regió, mentre que el Bloc s’ha quedat amb només 22.
Aquesta inesperada reducció de la pulsió independentista és un altre senyal de com les accions de Trump han trastocat les eleccions canadenques. “L’amenaça externa dels EUA ha augmentat l’interès dels quebequesos per un lideratge fort a escala federal. Ara, molts se senten més propers a la resta del Canadà que fa un any”, observa Wigginton. De fet, segons el Montreal Gazette, fins i tot quebequesos que no parlen anglès han reconegut haver votat Carney per por al magnat nord-americà i per la seva capacitat de protegir l’economia. La identitat, el laïcisme i les reivindicacions lingüístiques, en canvi, han passat a segon pla. Per a Yves-François Blanchet, líder del Bloc, el sobtat fracàs es deu a “l’ús molt intel·ligent per part dels liberals de l’amenaça que suposa la Casa Blanca en la societat”.
Guanyar-se el vot d’una població que aspira al seu propi projecte de nació no és tasca fàcil. Malgrat no parlar francès i tenir un coneixement limitat de la realitat quebequesa, Carney ha mostrat interès per la cultura i la història de la província, fet que, segons el New York Times, li ha permès arreplegar el vot de molts ciutadans sobiranistes. Ara bé, la debilitació del Bloc no vol dir que els desitjos d’autonomia del Quebec s’estiguin afeblint. “Els votants quebequesos sempre han estat molt pragmàtics. Voten per treure el màxim profit del govern federal, és un patró històric”, analitza Bennett, i considera que els quebequesos es van indignar especialment amb la idea de ser absorbits per un país on l’anglès fos l’única llengua oficial.
En conseqüència, aquest cop han trobat més garanties de supervivència per la seva identitat dins del Canadà. “Ara mateix necessitem una mena de treva en la qüestió de la sobirania, però que no sigui indefinida”, es justificava Blanchet després de la patacada electoral. El líder nacionalista manté, però, la seva visió crítica: “el Quebec continua formant part d’un país artificial amb molt poc significat, anomenat Canadà”.
