La cursa s’ha acabat. En només dues setmanes, la vicepresidenta i candidata a presidenta dels Estats Units Kamala Harris ha completat el seu ticket amb un nomenament que aclareix les intencions de la campanya. Els noms eren nombrosos: el Secretari de Transport Pete Buttigieg, que va lluitar amb Joe Biden pel nomenament del Partit Demòcrata el 2020, va caure de la cursa pels vincles directes amb l’administració, a més d’un perfil molt similar al de Harris; mentre que el governador de Kentucky Andy Beshear no va tenir suficient amb l’arrelament territorial que li manca al número 2 del republicà Donald Trump, l’extremista d’Ohio J.D. Vance. El nom que sonava amb més intensitat era el governador de Pennsilvania, el moderat Josh Shapiro: antic fiscal del districte, igual que Harris, Shapiro servia per a moderar la figura de la presidenciable davant una campanya per part la dreta alertant d’un programa massa radical. Extremadament vocal a favor de l’estat d’Israel, i amb clars girs conservadors al seu currículum, com ara el finançament públic de les matrícules d’estudiants d’escoles privades, les esquerres del Partit Demòcrata posen el crit al cel només sentir el seu nom. La formació, val a dir, els ha escoltat: l’elegit ha estat, finalment, Tim Walz, el governador de Minnessota, vist com el perfil més progressista de tots potencials acompanyants del llogater de la Casa Blanca.
Waltz, val a dir, viu a una branca especial del Partit Demòcrata: és membre i una de les cares visibles del conegut com a DFL Party, o partit dels Demòcrates, Camperols i Treballadors, una branca de la formació del ruc que existeix només al seu estat. Es tracta d’una formació que aprofundeix en els principis tradicionalment liberals; tot advocant per pujades salarials, salut assequible o seguretat residencial per a les seves comunitats, situant-lo clarament a l’esquerra de l’elit de Washington. Poc vinculat al nou progressisme a les cambres legislatives -no forma de l’entorn del socialisme democràtic tradicional nord-americà, ni comparteix el tarannà de perfils com Alexandria Ocasio-Cortez o Jamaal Bowman-, suposa una clara picada d’ull a aquesta facció, que ha estat ràpida a celebrar el nomenament a les xarxes. La mateixa congressista del Bronx, val a dir, va ser la primera a valorar el nomenament, assegurant al seu compte d’X -antic Twitter-, que l’elecció de Harris és “excel·lent”, i promet una administració “efectiva, inclusiva i valenta” per als treballadors americans.
Les amples aliances al Congrés de Walz, a on va servir durant 12 anys, li han garantit suports també de les branques més moderades: després d’AOC, el diputat Joe Manchin, un “demòcrata conservador” que va abandonar l’orgànica el 2024 per diferències amb l’administració Biden, va lloar en un comunicat el seu “amic Tim Walz”; i els mitjans locals asseguren que l’ajuda de figures de la cambra baixa com la històrica Nancy Pelosi ha estat clau per a la tria definitiva.
Guàrdia nacional i entrenador de futbol americà
El perfil de Walz ha evolucionat molt durant tota la seva carrera política. Abans d’optar a un seient al Congrés, el governador va servir a la Guàrdia Nacional durant 25 anys, entre el 1981 i el 2005, on es va especialitzar en la gestió de desastres naturals. Graduat en geografia i estudis socials, no és natural de Minnesota, sinó de Nebraska; i s’hi trasllada un cop es desvincula de l’exèrcit per ser professor a l’institut Mankato West High School, d’on recorda especialment la seva etapa com a coordinador defensiu de l’equip de futbol americà -que va ser campió de l’estat sota el seu mandat-. Les xarxes, amb aquesta trajectòria, li han dedicat l’etiqueta de “típic pare del midwest”; i la decisió Demòcrata hi té molt a veure: envers un partit Republicà cada cop més militant i proper a cercles obscurs de l’ultraconservadurisme estatunidenc, Harris ha volgut al seu costat un mirall per a la middle america, que apel·li directament al tarannà del votant mitjà d’estats industrials i rurals en disputa. De fet, ja ha fet seva la nova estratègia de la campanya: assegurar que els seus rivals són uns rarets (weird).
Un currículum progressista
La part més política del seu pas per les institucions estatals de Minnesota es pot emmarcar a la perfecció dins l’agenda del vessant més progressista del partit Demòcrata -si bé molts analistes locals, especialment els més escorats a l’esquerra, es limiten a assegurar que, a diferència d’alguns dels seus companys de bandera, Walz simplement porta a terme el seu programa-. Entre les seves fites com a governador destaquen, per exemple, la resistència a la prohibició de l’avortament arran de la retirada de la històrica sentència Roe v Wade per part d’un Tribunal Suprem de majoria conservadora; o les deduccions fiscals directes a famílies amb nens -les més altes de tot el país, de prop de 1.800 dòlars per infant sense límit d’instàncies-. Tot plegat, val a dir, amb una majoria al legislatiu de Minnesota pràcticament inexistent: al senat estatal, el DFL i els republicans empaten a 33 escons -amb un de vacant-; mentre que a la cambra baixa la majoria blava respira per uns minsos sis escons.
També va xocar amb la indústria educativa amb la instauració de la gratuïtat de la universitat per als fills de famílies de l’estat amb ingressos inferiors als 80.000 dòlars anuals; i va destacar a l’ull públic el 2023 per la major inversió de la història de la institució en habitatge social, lloada per col·lectius de persones sense sostre i d’advocats especialitzats en el dret residencial. Val a dir que també pateix importants taques a l’historial: sota el seu mandat es va produir l’assassinat policial de George Floyd, que va esperonar les històriques protestes del moviment Black Lives Matter. El governador, cert és, va ser durament criticat per la dreta per refusar la repressió de les manifestacions; fins al punt que el seu homòleg de Florida, l’ultra Ron DeSantis, el va acusar de “seure i deixar que Minneapolis cremés”.
Sobre aquest historial, el partit Republicà s’ha afanyat a endurir les crítiques contra una candidatura que ja consideraven massa progressista, titllant el nou vicepresidenciable d’actiu de l’extrema esquerra. En una de les seves desbarrades tradicionals, Trump el va acusar de ser “un gran fan de les persones trans”; tot destacant el moviment al centre-esquerra que suposa el seu mandat. Des del partit de l’elefant, val a dir, han activat una altra palanca tradicional: les acusacions d’antisemitisme. Segons l’entorn del candidat conservador, l’avantatge de Walz sobre Josh Shapiro s’explica per la suposada animadversió dels seus rivals a la comunitat jueva -si bé, per exemple, la immensa majoria de representants jueus a les cambres estatunidenques són, de fet, Demòcrates-.
Les enquestes a favor
Els moviments de Harris, a l’espera d’enquestes que recullin el nomenament de Walz, han agradat, ara per ara, al vot general dels nord-americans. Després de la desfeta provocada per l’estat de salut de Joe Biden, que va donar a Trump un avantatge de fins a vuit punts en alguns sondatges, la cursa s’ha posat de cap per avall: les darreres xifres publicades per l’emissora pública NPR apunten que la vicepresidenta compta a hores d’ara amb el 51% dels suports dels estatunidencs, mentre que Trump no podria reivindicar més del 48% -amb un petit percentatge d’independents-. El marge en vot popular per a una victòria Demòcrata, val a dir, ha de ser molt més ample: el sistema de col·legi electoral afavoreix amplament els estats vermells, fet que facilita, com va passar el 2016, que un Republicà arribi a la Casa Blanca amb menys vots totals si aconsegueix el nomenament a estats clau del sud o el centre-oest. La xifra final, en poc més de tres mesos.
