L’any 1980, Ronald Reagan es va alçar amb la presidència dels Estats Units en un dels resultats més desequilibrats de la història electoral nord-americana. L’estrella dels westerns dels anys 40 va escombrar el llavors president, el demòcrata Jimmy Carter, per més de vuit milions de suports populars, sent primera opció en 44 dels 50 estats de la federació i fregant els 500 vots electorals. Malgrat no tenir el control de tot el legislatiu -els republicans gaudien llavors d’una còmoda majoria de 53 diputats al Senat, però quedaven lluny dels seus rivals a la Cambra de Representants-, aquell recompte va fonamentar el gran salt endavant de la dreta occidental -i de la majoria del centreesquerra- cap als postulats d’allò que posteriorment es va denominar neoliberalisme. Més de quatre dècades després, Donald Trump replica la gesta de Reagan -i, posteriorment, de George W. Bush- i s’imposa en el vot popular a la seva rival demòcrata, Kamala Harris, amb un marge més que sòlid. A l’espera dels darrers resultats, la campanya trumpista està a prop de superar els 300 vots electorals, ocupa -com a mínim- 52 escons al Senat i frega la majoria a la cambra baixa. Compta, a més, amb un Tribunal Suprem de clar domini conservador, que pot ampliar a plaer si es retira alguna de les magistrades progressistes. “Hi ha una probabilitat que, de la mateixa manera que en el seu dia Reagan -i Thatcher- van iniciar una etapa mundial de neoliberalisme, ara Donald Trump consolidi el nacionalpopulisme“, raona el professor de ciències polítiques de la UB i autor del llibre Salvar Catalunya: la gestació del nacionalpopulisme català Xavier Torrens, com a ideologia tractora de part les dretes occidentals -marcadament diferent, insisteix, del conservadurisme tradicional i del liberalisme conservador dominants durant dècades-. Des del Despatx Oval, doncs, el magnat prepara una segona revolució conservadora.
En primer lloc, com apunten els experts consultats per aquest mitjà, els presidents nord-americans solen ser molt més ambiciosos amb la seva agenda de polítiques públiques en el seu segon mandat, atès el límit legal d’estades al poder que elimina qualsevol possibilitat de reelecció. “Les seves promeses d’ara són molt més bèsties que les del 2016”, alerta el professor col·laborador del grau de Dret i Ciències Polítiques de la UOC, Ernesto Pascual: a on fa vuit anys s’oferia un “proteccionisme moderat” envers les noves potències globals, com la Xina, i construir un mur a la frontera sud, ara es fa bandera d’un programa d’aranzels generals del 20% i la deportació massiva de totes les persones migrades en situació irregular que hi hagi al país. “El paradigma MAGA (Make America Great Again) significa abandonar la posició dels EUA com a guardià de l’ordre global, perquè és molt car”, raona el docent. Sobre l’onada de malcontentament creada per les seqüeles econòmiques de la pandèmia -que encara perdura allà, amb preus de la cistella de la compra gairebé inabastables per a moltes rendes del treball- Trump ha ofert “curar el país” a unes bases electorals que “han pensat en clau econòmica”, reflexiona Pascual.
Més enllà d’un Trump desencadenat, l’anàlisi política coincideix a subratllar la pèrdua de checks and balances -jocs d’equilibris entre els poders de l’Estat- respecte del 2016. Llavors, un president sense contacte amb les dinàmiques de Washington es veia sovint bloquejat per l’aparell del seu propi partit. Els republicans “feien nosa” a Trump en moltes de les seves opcions polítiques més extremes. Ara, vuit anys després, es donen dues circumstàncies oposades: en primer lloc, el poder judicial és majoritàriament proper a la ultradreta. El mateix líder va nomenar tres membres del Tribunal Suprem durant la seva darrera estada al 1600 de Pennsylvania Avenue: els ultraconservadors Neil M. Gorsuch, Brett Kavanaugh i Amy Coney Barnett -substituint en diversos casos magistrats progressistes, com la malaguanyada Ruth Bader Ginsburg, reemplaçada per Barnett; o moderats, com Anthony Kennedy, que va deixar el seu seient a Kavanaugh-. Així, Trump no només gaudeix de majoria al Senat i -potencialment- a la Cambra, sinó també té a la seva trinxera sis dels nou encarregats d’establir jurisprudència al país. Sobre aquesta llibertat d’acció de la dreta, per exemple, es va retirar la sentència Roe v. Wade, cosa que permet els estats prohibir l’avortament. A parer de Pascual, doncs, el president electe “ha sobrepassat tots els límits establerts pel sistema de check and balance, i se sent molt més fort”.
El postcapitalisme és la frontera
Sense els límits del Congrés i el Tribunal Suprem, i havent “cooptat les estructures del partit Republicà” amb figures properes als seus postulats, doncs, el topall a l’acció política de Trump és exactament el que ell es vulgui imposar. O, estenent-lo, el que imposin els seus aliats. En aquest sentit, un dels actors reaccionaris més propers a la campanya trumpista ha estat l’home més ric del món, Elon Musk. El bilionari de Pretòria, recorda Pascual, ja ha alertat sovint que, malgrat la bona sintonia, part del programa econòmic del president electe seria contraproduent per als seus interessos -i els de la resta de grans empresaris tecnològics dels EUA-. Segons alertava Musk, una aplicació estricta del projecte aranzelari de Trump “perjudicarà” el creixement de firmes com Tesla i Space X. “Seran els lobbies empresarials, doncs, els que limitin” les mesures imposades, apunta Pascual; una tendència que, a parer de Torrens, té un fonament ideològic: “Hi ha una aliança entre neoliberalisme i nacionalpupulisme -contempla el docent- i pot ser que, paradoxalment, els límits programàtics al nacionalisme trumpià els posin els mateixos neoliberals”.
Aquesta “paradoxa”, per al professor de la UOC, marca tot un sentit d’època. En el capitalisme tardà, afegeix Pascual, Trump “entrega el sistema” als patrons tecnològics i especuladors; una classe que “no es pot permetre treballar amb tecnologies inferiors” a les dels competidors internacionals -greuge que patirien si, per exemple, es bloqueja l’entrada del 6G xinès-. Així, les petites obertures comercials que el president deixi a les seves fronteres respondrien exclusivament a les necessitats de les corporacions. Res més lluny, a més, dels consumidors; atès que, segons la patronal estatunidenca de comerç (la NRF, en les seves sigles en anglès), les tarifes transfrontereres podrien costar els ciutadans i les administracions prop de 80.000 milions de dòlars l’any.
Aliances internacionals
Si la victòria del 2016 ja va suposar un impuls inaudit en els darrers prop de 100 anys per a l’extrema dreta arreu del món, el segon mandat, a ulls de Torrens, suposa una accelerada sense pal·liatius dels seus aliats a Europa. A parer de l’expert, la iniciativa global del trumpisme implica fer arreu el mateix que ja han aconseguit als Estats Units: establir els postulats ultres com el carril central de la dreta, el nou mainstream dels partits conservadors. “Això implica no destruir el sistema democràtic, però sí erosionar-lo, amb una retallada forta de llibertats democràtiques”, alerta -com demostren declaracions del mateix president electe, que ha arribat a prometre que “si guanya, serà l’últim cop que els americans hagin de votar”-.
En la fragmentada Europa ultra, però, Pascual introdueix importants matisos a aquest impuls. Figures que ja combreguen amb les formes, les tesis i fins i tot l’estètica trumpiana, com són Viktor Orban a Hongria o els neonazis d’AfD a Alemanya, es veuran molt més impulsades des de Washington, opina. També s’accelerarà “el discurs obrerista que ha triomfat al cinturó de l’òxid -els estats industrials que uneixen la costa est i el midwest-, que és molt traslladable al lepenisme francès”. Ara bé, aquelles forces més vinculades als extremismes tradicionals, com pot ser Vox a l’Estat Espanyol o el Fratelli d’Italia de la primera ministra Giorgia Meloni, “no està tan clar que se’n beneficiïn”. L’anàlisi de Torrens, si bé coincideix en la fragmentació d’aquest espai polític als 27, apunta a un corrent més general: “La victòria de Donald Trump promet una forta onada nacionalpopulista a Europa”.
Com conquerir el Partit Republicà
El 2016, recorda Pascual, els “mecanismes de les elits conservadores per elegir candidats van fallar”. Les seves apostes llavors -l’hereu neocon Jeb Bush, fill i germà de presidents; o el senador per Florida Marco Rubio, més proper als postulats del Tea Party- no van ser capaços d’aturar el moviment MAGA, vist com una sort de cigne negre, un outsider en l’estructura de poder de la dreta nord-americana. En la dècada que ha passat des de la seva decisió d’optar a la presidència dels Estats Units, Trump ha passat d’impugnar el partit Republicà a “nodrir-se de les seves elits, cooptar-les en comptes de considerar-les una molèstia”. Amb aquest moviment, el cabdill ha aconseguit esdevenir el pal de paller del Great Old Party, atraient les noves generacions cap a les seves tesis -el mateix Marco Rubio, un rival ferotge en les seves primeres primàries, ha clavat el genoll i sona ara per a la secretaria d’Estat- i centrifugant la vella guàrdia. Tant és així, que històrics del partit com el que fora vicepresident de Bush fill Dick Cheney, del bracet de la seva filla Liz, o la família del candidat John McCain, que es va enfrontar a Barack Obama el 2008, han donat suport explícit -sense èxit- a Harris en aquests comicis. La dreta tradicional de la federació té per davant una “llarga travessa pel desert”, en paraules del docent; atès que no tenen un vehicle electoral que els hi sigui propi. “Allò que sempre ha flotat per l’esquerra demòcrata, la formació d’un tercer partit, sembla ara la sortida dels conservadors; si bé la veig molt complicada”, contempla.
Més enllà del canvi de noms i postulats dins la formació, els experts consultats alerten que la transició de la dreta estatunidenca cap al trumpisme orgànic tindrà efectes ben materials sobre la vida de la ciutadania. Un clar exemple és el possible fitxatge de l’excandidat independent Robert F Kennedy Jr. com a secretari de salut del govern que es conformarà al gener. RFK, un notori conspiranoic antivacunes, podria arribar a gestionar les agències de medicaments, alimentació o salut pública de la primera potència global. Per a Torrens, l’entrada d’aquesta mena de perfils a l’executiu implica “que les polítiques públiques no es dissenyaran cercant la millora de les condicions de les persones; una realitat desoneguda fins a hores d’ara”. Pascual, per la seva banda, hi llegeix una corrupció que toca les arrels del projecte estatunidenc: “Els imperis tenen naixements, creixements, auges i decadències; i si aquestes són les elits que decideixen les polítiques públiques, el declivi de l’imperi americà és clar”. El coneixement popular -extret de l’obra El destí dels imperis i la cerca de la supervivència, de John Bagot Glubb– assegura que els imperis tenen una vida mitjana d’al voltant de 250 anys. Els EUA es van fundar el 1776, fa exactament 248.
