En un moment en què la política europea sembla trencar-se en blocs irreconciliables, Sahra Wagenknecht (Jena, 1969) és una veu que agrada i incomoda a parts iguals. Filla de mare alemanya i pare iranià, va créixer a l’Alemanya de l’Est, on va estudiar filosofia i economia, es va doctorar sobre el pensament de Hegel i va acabar convertint-se en una oradora incòmoda dins l’esquerra postcomunista. Durant anys, va ser el rostre més popular —i alhora més polèmic— de Die Linke, fins que les seves crítiques a la immigració massiva, a la cultura de la cancel·lació i a l’eurocràcia la van situar al marge del seu propi partit.
El 2024, va fundar Bündnis Sahra Wagenknecht (BSW) amb la promesa de tornar a parlar “del que importa a la gent normal” —salaris, pensions, lloguers, seguretat—, però sense perdre de vista les qüestions que incomoden tant a l’esquerra com a la dreta: el seu partit defensa un control migratori estricte, una política exterior no-bel·ligerant i una sobirania nacional que freni el poder dels mercats globals i de Brussel·les. Ella diu que no ha canviat, que segueix sent d’esquerres, però que l’esquerra ha oblidat per qui lluita. D’altres la veuen com una figura mutant, capaç d’unir discursos oposats sota una mateixa bandera. En aquesta entrevista amb El Món, Wagenknecht reflexiona sobre els límits de la globalització i el fracàs de l’esquerra en connectar amb les classes populars, a la vegada que aborda problemàtiques de gran rellevància actual com el debat sobre la immigració o el rearmament europeu.
Vostè ha criticat el que descriu com la transformació de l’esquerra en una mena de “culte a l’estil de vida urbà-progressista”. En quin moment creu que l’esquerra va deixar de representar la classe treballadora per parlar principalment en nom d’una elit acadèmica?
Aquest fenomen fa temps que es produeix als Estats Units, i sempre guanya impuls quan partits suposadament d’esquerres arriben al poder i després segueixen polítiques econòmicament liberals en interès dels grans bancs i corporacions, en comptes de millorar les condicions de vida de la majoria. A tot Europa, els partits d’esquerres han participat en polítiques que han desmantellat l’estat del benestar, han privatitzat béns públics i han reprimit pensions i salaris. Per tal d’amagar aquestes polítiques desastroses i semblar progressista, després apliquen polítiques clientelars per a minories seleccionades, que sovint no costen res. Aquesta aliança impia de neoliberalisme i liberalisme d’esquerres encara existeix avui i contribueix massivament a l’ascens dels partits de dreta.
Cosmopolitisme i pertinença nacional són incompatibles per definició? És aquesta tensió la que alimenta l’auge de les opcions d’extrema dreta?
El que irrita molta gent és la ignorància i autosuficiència d’una elit acadèmica, principalment urbana, que viu en una bombolla aliena i desconnectada de la realitat quotidiana. Aquesta elit no entén que cada cop més famílies tenen dificultats per pagar la calefacció o el combustible, ni que hi hagi gent que no veu la immigració massiva com un enriquiment cultural, sinó com un problema directe als barris i escoles on viuen. Això és el que empeny moltes persones cap a la dreta. A més, cal destacar que molts polítics de dretes que parlen de pàtria i patriotisme amaguen els seus diners en paradisos fiscals.
Quin espai electoral li queda a l’esquerra si es desconnecta de la seva base social històrica?
Arreu d’Europa estem veient una crisi de la socialdemocràcia perquè aquesta ha trencat amb la seva base obrera tradicional, impulsant reformes antisocials. Això ha afavorit el creixement de partits de protesta de dreta, com l’AfD a Alemanya o el Front National a França. El BSW va néixer precisament per oferir una alternativa a aquests votants descontents, que ja no se senten representats pels partits tradicionals però que, a diferència de l’AfD, volen un estat del benestar fort amb bons salaris i pensions dignes.
Vostè proposa una redistribució basada en la solidaritat nascuda d’una identitat compartida. Què passa en territoris com Catalunya, on aquesta identitat no coincideix amb la de l’Estat, que ostenta el monopoli de la redistribució?
Perquè la redistribució i un estat del benestar funcionin, cal una identitat comuna que sustenti la voluntat de solidaritat. Aquesta identitat es fonamenta en una cultura compartida que ha crescut històricament i en institucions democràtiques legítimes. El federalisme i l’autonomia econòmica i cultural poden ser vies útils dins d’un estat nació on no sempre coincideix la identitat regional amb la nacional. En tot cas, cal un estat fort que garanteixi que cap regió queda enrere i que ningú és afavorit ni perjudicat pel seu origen. Ara bé, aquest sistema no hauria de ser substituït per un estat unitari supranacional sense legitimitat democràtica real —com és el cas cada cop més evident de la Unió Europea.
És possible globalitzar el capital i el mercat laboral i, al mateix temps, mantenir la protecció social de les classes mitjanes?
No. Un estat del benestar sòlid necessita regles que controlin el moviment de capitals i assegurin que les empreses i les grans fortunes contribueixen al finançament de la comunitat. I, evidentment, la immigració també s’ha de regular de manera que la infraestructura social no col·lapsi. La gent necessita habitatge, escoles i serveis de cura per a la infància, així com cursos d’idiomes per poder integrar-se a la societat. Si l’Estat ja no pot garantir tot això perquè rep massa immigració i la seva infraestructura fa dècades que està abandonada, això genera conflictes i inseguretat social.
Si entenem que les grans empreses i la minoria més rica de la societat contribueixen relativament poc en impostos, mentre que els més desafavorits —sovint treballadors migrants— reben subsidis per complementar salaris baixos i preservar la pau social, podem concloure que les elits estan explotant les classes mitjanes?
Sí, especialment les rendes mitjanes pateixen una càrrega fiscal cada cop més elevada, mentre que els multimilionaris i les grans corporacions no només eviten pagar impostos, sinó que sovint també reben subvencions i ajuts públics. Per exemple, la gran crisi financera i bancària es va superar de tal manera que els petits estalviadors van pagar una gran part de la factura a través de tipus d’interès negatius i els inquilins a través de lloguers disparats. La crisi de la Covid-19 va arruïnar moltes petites i mitjanes empreses, mentre les accions de les grans companyies tecnològiques i farmacèutiques es disparaven. Ara veiem com els accionistes de petrolieres i empreses d’armament acumulen beneficis mentre els costos de programes d’armament massius recauen sobre la població.
Hi ha una pressió creixent per augmentar la despesa en defensa a Europa. Considera que és una direcció encertada?
Trobo una bogeria la decisió de l’OTAN segons la qual els seus membres han de destinar el 5% del PIB a despesa militar. En el cas d’Alemanya, això suposaria uns 225.000 milions d’euros: gairebé la meitat del pressupost federal! A més, no hi ha cap amenaça real que ho justifiqui. Rússia fa anys que lluita a Ucraïna i la idea que podria atacar territori de l’OTAN és completament irreal. Fins i tot abans del conflicte, l’OTAN ja superava amb escreix Rússia en despesa militar. Només els països europeus de l’aliança ja tenen més pressupost, més efectius i més armament pesant. I ara es vol duplicar aquesta despesa? Europa s’està preparant per a la guerra, amb míssils de mitjà abast dels Estats Units que es volen desplegar a Alemanya —un gest que Rússia percep, amb raó, com una provocació. En lloc d’apostar per una nova cursa armamentista que beneficia la indústria de guerra, necessitem urgentment tornar a la diplomàcia i a una política de distensió si volem evitar un conflicte a gran escala.
La guerra a Ucraïna ha reactivat una política exterior més agressiva a Europa. Creu que això respon a necessitats legítimes de defensa o a una agenda impulsada per l’OTAN i els Estats Units?
Estic convençuda que la guerra a Ucraïna mai no hauria tingut lloc si l’OTAN no hagués continuat expandint-se cap a l’est i si els Estats Units no haguessin interferit massivament en els afers interns d’Ucraïna. La guerra podria haver acabat després de poques setmanes si s’hagués rebutjat clarament l’adhesió d’Ucraïna a l’OTAN i si les negociacions d’Istanbul no haguessin estat sabotejades. La política de la UE és tot menys sobirana. Per què callem davant la destrucció del gasoducte Nord Stream? Per què recolzem sancions contra Rússia que ens perjudiquen més a nosaltres, mentre les empreses petrolieres i d’armament nord-americanes en surten beneficiades? Donald Trump fa que la UE es comporti com un gos que arrossega la panxa. El secretari general de l’OTAN europeu, Mark Rutte, encara sembla orgullós que Europa “gasti diners sense estar-se de res” en interès de la indústria armamentista dels EUA. En lloc de mantenir bones relacions amb els països BRICS en interès propi, permetem que els EUA ens empenyin a una confrontació amb la Xina i l’Iran. Com pot ser que el canceller Merz legitimi un atac a l’Iran que viola clarament el dret internacional dient que és una tasca bruta “necessària”? Em sembla escandalós com s’apliquen dobles estàndards aquí i també pel que fa al genocidi a Palestina, i com es trepitja el dret internacional.
Quin tipus d’Europa imagina: una amb més integració política o amb més sobirania nacional?
Volem una Europa democràtica en la qual les decisions es prenguin tan a prop com sigui possible dels ciutadans. Les qüestions importants com les intervencions militars, l’armament o la política econòmica i social han de ser decidides pels parlaments nacionals, no per una burocràcia allunyada a Brussel·les. El nostre objectiu és una Europa segura de si mateixa formada per democràcies sobiranes que es reuneixin no mitjançant la centralització del poder en la Comissió Europea, sinó mitjançant una cooperació equitativa. Necessitem una política tecnològica europea comuna que ens faci independents dels grans gegants digitals, i no podem seguir tolerant que les grans corporacions esquivin les seves obligacions fiscals –això requereix una cooperació europea molt més gran. En moltes altres àrees de política, la UE ha de fer un pas enrere. Els drets socials i democràtics, així com la llibertat d’expressió i d’informació, no poden ser erosionats des de dalt. Tampoc la UE pot continuar essent un paradís per als lobbistes que tanquen acords secrets en despatxos foscos que perjudiquen la majoria de la població.
Vostè proposa una segona cambra legislativa formada per ciutadans escollits per sorteig. No tem que aquesta idea debiliti la legitimitat dels parlaments elegits democràticament?
La legitimitat dels parlaments ja és debilitada per poderosos lobbies que subornen diputats i partits per fer prevaldre els seus interessos. La democràcia es veuria reforçada si aquesta connivència fos dissolta mitjançant pressió des de baix. Per exemple, mitjançant més democràcia directa en forma de referèndums o amb una segona cambra en la qual ciutadans escollits a l’atzar treballin conjuntament per trobar solucions als problemes d’interès comú.
També ha denunciat l’opacitat creixent dels partits tradicionals. Quins mecanismes concrets proposa per garantir una democràcia interna real dins del seu partit?
Una democràcia que funcioni necessita estructures de base, que actualment estem creant. A molts llocs s’estan fundant associacions locals, estem acceptant molts nous membres i s’està establint una associació juvenil. Hi ha grups de treball temàtics als diferents estats federats on es discuteixen posicionaments i es desenvolupen demandes. Aquest procés ascendent culminarà en debats als congressos del partit, on decidirem el nostre programa i estratègia. Òbviament, també tenim problemes típics d’altres partits: els grups parlamentaris, especialment quan formen part d’un govern, poden acabar actuant de manera independent i seguir un rumb diferent del que vol la majoria de membres. Una línia política clara i una cultura viva de debat dins del partit poden evitar que això passi.
Tot i que el seu partit no va entrar al Bundestag, vostè s’ha convertit en una figura clau del debat polític alemany. Creu que el seu moviment es beneficia de no estar “contaminat” per la lògica parlamentària tradicional?
Estem segurs que vam obtenir més del 5% dels vots i que hauríem de ser representats al Bundestag. Segons els resultats oficials finals, amb un 4,981%, ens van faltar només 9.500 vots per entrar. Hi va haver molts errors en el recompte i la transmissió dels vots, que ens van perjudicar desproporcionadament com a partit nou. Segons les nostres anàlisis, hauríem rebut fins a 30.000 vots addicionals si el recompte hagués estat correcte. Per això, hem presentat un recurs contra aquest resultat electoral i exigim un recompte. És escandalós, tot i que no sorprenent, que els partits representats al parlament –que segons la llei alemanya han de decidir primer sobre el recurs abans que es pugui presentar una demanda davant del Tribunal Constitucional Federal– estiguin demorant els procediments. Al cap i a la fi, el govern federal del canceller Merz ja no tindria majoria parlamentària si el BSW entrés al Bundestag. Pel que fa a la lògica parlamentària, nosaltres decidim les votacions en funció del contingut de les propostes i no del partit que les presenta. Per exemple, crec que és un error rebutjar irreflexivament tot el que prové de l’AfD i autocelebrar-nos com a grans demòcrates. Aquest enfocament només ha fet que l’AfD es faci més forta.
La seva defensa de la classe mitjana davant els interessos de les elits recorda la retòrica de figures a França, Itàlia i els Estats Units. Hi veu afinitats amb polítics com Bernie Sanders, Jean-Luc Mélenchon o fins i tot certs intel·lectuals conservadors?
No copiem cap retòrica reeixida, sinó que reaccionem davant un desenvolupament que jo descriuria com a refeudalització. Una casta allunyada de multimilionaris i oligarques domina la política amb l’objectiu d’enriquir-se, mentre que els interessos de la població treballadora, dels pensionistes i de moltes petites i mitjanes empreses queden pel camí. Aquest desenvolupament es troba més avançat als Estats Units, on Bernie Sanders critica amb raó la influència decisiva de la “classe multimilionària”, que inclou persones com Elon Musk, Peter Thiel, Jeff Bezos, Mark Zuckerberg, Bill Gates i George Soros.
La seva posició sobre immigració ha estat criticada com a massa propera a la dreta. Creu que defensar un control migratori més estricte és incompatible, en principi, amb els valors de l’esquerra?
Com la gran majoria de la població, el BSW vol limitar la immigració a un nivell raonable per evitar pressió sobre els salaris, una sobrecàrrega de les infraestructures i problemes d’integració. Tanmateix, això no té res a veure amb les demandes extremes de reemigració promogudes per l’AfD o Donald Trump. Considero la demanda de “fronteres obertes” no només irreal, sinó també poc d’esquerres, ja que implica robar mà d’obra qualificada a països pobres que la necessiten urgentment per al seu propi desenvolupament. Qui vulgui ajudar els refugiats hauria d’atacar les causes d’arrel, és a dir, acabar amb les guerres que empenyen la gent a fugir i garantir unes relacions econòmiques justes perquè les persones puguin tornar a veure-hi perspectives als seus països d’origen.
