Josep Puigsech (Granollers, 1972) és doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Premi Extraordinari de Doctorat per la mateixa universitat i professor agregat del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB. Un dels pocs investigadors catalans que ha entrat als arxius del Kremlin. Enraonar amb ell és entendre la perspectiva històrica de les coses. De fet, per entendre el que passa cal perspectiva històrica. I es pot assegurar que el doctor Puigsech no només la dona sinó que la regala. Les seves explicacions en són un exemple.
-Com arriba històricament aquest conflicte entre Rússia i Ucraïna? Semblen de la mateixa família…
Tenen uns llaços estrets molt més fonamentats per la part russa que la ucraïnesa. Al cap i a la fi, l’origen de russos, ucraïnesos i bielorussos és el mateix: la Rus de Kíev del 882. El primer gran estat independent europeu que a partir de la seva fragmentació té una data clau, el 1764 , Moscou acabava absorbint la major part del territori ucraïnès i una petita part acaba a mans poloneses. Des de 1764 fins l’actualitat, ha patit un procés de russificació i a l’inversa, d’ucranització, però sempre des d’una lògica d’hegemonia russa. La ucranització és, per exemple, dels anys 20 del segle passat, fins la mort de Lenin i l’arribada d’Stalin. Tant per motius ideològics, els bolxevics russos necessitaven els comunistes ucraïnesos, i per motius geoestratègics basat en el dret a l’autodeterminació dels pobles sobretot amb la vista posada als grans imperis europeus de l’época, l’austrohongarès i l’alemany.
-Què vol dir ucranització?
Foment de la llengua ucraïnesa que havia molt perseguida pel tsarisme des de 1764 o potenciar de mitjans de premsa ucraïnesos. Així mateix, l’ingrés de quadres i comandaments comunistes ucraïnesos al partit bolxevic. Un fet que es reprodueix durant l’etapa Khrusxov. Són dos petits oasis en un procés de russificació des del segle XVIII. També cal tenir present que a la segona franja dels anys 50 el traspàs de població russa que explica les bosses a l’est del país. Des de la perspectiva russa hi ha un procés de russificació i la percepció cultural que tant russos, com ucraïnesos com bielorussos són el mateix poble, amb els russos com a dominants. Sobretot, cal tenir present els llaços de sang, una dinàmica d’interrelació entre ucraïnesos i russos.
-O sigui, tothom forma part del mateix?
Per a molts russos, Ucraïna no és Rússia però és alguna cosa pràcticament idèntica a Rússia. Des de la perspectiva ucraïnesa els llaços són molt complexos, per les vegades que han estat fragmentats. Una part sota control rus, un altre polonès i en els pocs moments de trencament dels grans imperis, va ser caos. Com exemple, la Revolució d’Octubre de 1917, l’escenari més caòtic de la revolta entre llibertaris, tsaristes, bolxevics, nacionalistes ucraïnesos pro-tsaristes o els grups liberals, conservadors o socialistes, i la creació d’una república occidental independent. Un col·lapse absolut, vaja.
-Cal afegir la importància econòmica d’Ucraïna?
És històricament el gran graner d’Europa, grans produccions de blat i sobretot, grans recursos miners i aeroespacial. La conca del Donbass té una gran importància en la resistència soviètica contra els nazis. L’economia és un factor clau.
-I aquesta obsessió russa d’acusar els ucraïnesos de nazis a què respon?
És una qüestió generacional dirigida als russos i ucraïnesos de 50,60,70 i 80 anys. Aquella generació que ha viscut en l’herència del món soviètic i en el símbol de la Gran Guerra Patriòtica que va unir els pobles soviètics en la lluita contra els nazis. Un simbolisme de lluita patriòtica, identificar la pàtria correcta que és la Unió soviètica i per extensió Rússia, i la pàtria incorrecta que serien els nazis. Diferenciar el bé i el mal. A més, no es pot oblidar que part dels ucraïnesos van ser col·laboracionistes amb els nazis per recuperar un Estat independent. I cal recordar l’impacte que va tenir la Segona Guerra Mundial a Ucraïna va ser brutal, amb uns cinc milions de morts. Un discurs molt semblant al que van fer els serbis els anys 90. És una categorització històrica aberrant, però Vladimir Putin l’únic símbol que ha mantingut de l’época soviètica és la victòria de la Gran Guerra Patriòtica.
-I l’explosió per on ve?
Dos factors principalment. El primer factor és el gran tapat: l’OTAN. La desencertada gestió de la victòria de la Guerra Freda per part occidental. No hi ha un acord escrit, sinó un acord verbal que l’Aliança Atlàntica no s’estendrà cap a l’Est. Es respecta els anys 90 però Boris Ieltsin signa un acord que permet l’extensió però sense bases, un acord que l’OTAN no respecta. Rússia considera una humiliació no respectar els acords verbals i acostar innecessàriament l’OTAN a les seves fronteres. Una comparació seria la crisi dels míssils nuclears soviètics a Cuba de 1962 que va fer amenaçar als EUA amb un atac nuclear. No es pot oblidar que la Segona Guerra Mundial, el bloc soviètic va patir 27 milions de morts i això es fa notar. El fet que l’OTAN ofereixi a Ucraïna o Geòrgia entrar-hi, per a Rússia és entrar amb armament nuclear al seu pati del darrera. La gestió de la victòria de la Guerra Freda no s’ha fet amb consens del perdedor i això marca. Un exemple, Putin ha acusat Ucraïna de ser un “estat titella d’Occident”.
-I l’altre factor?
La consolidació del Putinisme. L’etapa de Ieltsin que era un caos, i Putin ha estabilitzat un país en termes econòmics, i polítics -tot i que podem discutir el grau de democràcia o el control social-i l’orgull patriòtic que ha sabut recuperar i utilitzar. A més de les bosses de població russa en les repúbliques exsoviètiques que han ajudat a assumir el simbolisme patriòtic.
-Però les sancions econòmiques no poden perjudicar el poder de Putin?
La relació dels oligarques és bidireccional. A més, Putin ha estat capaç de parlar-los de tu a tu. Uns depenen dels altres, a més, Rússia no ha tallat el gas. Hi pot haver un efecte boomerang però també cap a Occident.
-I la població?
Tampoc ho veig. Tenen una tradició espartana. Com deia la Passionària, “tenen molt treball”. I té una gran sobirania energètica a més de fermes relacions comercials amb Xina. Tenen les claus del gas. De fet, es pot reconfigurar el món de les velles aliances de la Guerra Freda.
-Però quina és la seva perspectiva dels ucraïnesos?
En conjunt la sensació és d’agressió, llevat de les bosses de població russa que poden tenir una relació d’amor i odi. Penseu que el referèndum d’independència, el sí va guanyar a les zones russòfiles o russòfones. Potser és més diferent la percepció per generació que no pas per territori. Cal tenir present l’efecte Txernòbil o l’ocupació nazi, o quedar-se sense armament nuclear… és un germà petit marginat que es rebel·la, fet que explica els cops de volants de la política russa, en un cicle de partits prorussos o ucraïnesos…
-Què es pot esperar d’aquest conflicte?
Res de bo. Com a molt, albiro tres escenaris. En primer terme, una ocupació militar que pot anar avançat cap, per exemple, en Transnístria. Una segona possibilitat, que els EUA utilitzi armament atòmic. I la tercera, més assenyada però que suposa claudicació de les dues parts, sinó el model finlandès. Una solució que evidencia que Ucraïna no és un estat sobirà i això pot ser una humiliació com la que pateix Rússia amb la pèrdua de la Guerra Freda.
-I si s’enquista?
No ho crec. Seria activar una bomba de rellotgeria. A més, Rússia té el coneixement del terreny i la seva capacitat militar és brutal.
-Són dues posicions que tenen una explicació històrica
La cosmovisió russa és que Ucraïna és un conflicte intern, és el seu pati del darrera, com Amèrica Llatina pels Estats Units, amb una diferència: que pels nord-americans són llatins i pels russos, els ucraïnesos són eslaus. I la cosmovisió dels ucraïnesos és que és una repetició de les apropiacions que han fet els russos i els polonesos al llarg de la seva història. Veuen repetir la història. Per cert, Polònia és un dels grans tapats d’aquesta història.
-Putin és un dictador?
S’infravalora la capacitat d’intel·ligència de Putin, com va passar amb Stalin. Un no arriba on arriba essent un dictador sanguinari com es diu, sinó per tenir capacitat de tenir suport social, de generar capacitat d’influència, d’autoritarisme i autoritat. I ha guanyat les eleccions. Amb Angela Merkel, que sabia rus i va néixer a l’Alemanya Oriental, no sé si el conflicte hauria arribat a aquest nivell.
