“Un sol vot que la meva candidatura tregui de més a la segona volta ja serà un triomf per al Front Nacional“, repetia un exultant Jean-Marie Le Pen davant de l’eixam de periodistes que -perplexos- havien envaït la seu electoral de l’extrema dreta després que passés a la segona volta, contra tot pronòstic, l’abril del 2002. França i el món havien entrat en estat de xoc. Com podia ser que en el país dels Drets Humans la xenofòbia i l’atavisme hagessin aconseguit derrotar -i humiliar- un sistema tan estable i prestigiós com la Cinquena República?
Però no hi havia temps per entendre, el fet és que la urgència va forçar que aquella primera volta es considerés un simple accident, resolt amb una votació massiva en favor de Jacques Chirac a la segona volta, on el candidat a la reelecció va guanyar, de cop, vint milions de vots provinents de tot l’espectre polític, extrema esquerra inclosa. Le Pen, per contra, va quedar-se pràcticament on era, amb un guany de menys d’un 1% entre la primera i la segona volta. El sistema continuava fort i resolia els accidents de forma contundent i inapel·lable.
Macron, enfront de la França que no importa a ningú
Però, vint anys més tard, Marine Le Pen està en condicions, per primera vegada, de disputar la presidència de la República. Enfront, el sistema -o, dit d’una altra manera, les elits parisenques, en lectura popular- només hi poden contraposar Emmanuel Macron, un polític hereu, alhora, de la dreta republicana i l’esquerra socialista. Macron és la suma dels que encara estan raonablement satisfets amb el funcionament d’unes institucions que cada cop més són una façana democràtica molt aparent, però que, en la pràctica, dificulta l’ascensor social i la justícia territorial.
A l’altra banda, Macron hi té els que no participen del festival parisenc. I en són molts. Els treballadors d’empreses industrials, la majoria de les quals en perill de deslocalització, les perifèries urbanes socialment dependents, els funcionaris de les escales més baixes i, des del punt de vista territorial, la França que no importa a ningú, que és la major part del país que ha estat model universal de centralisme.
L’electorat francès, dividit en tres terços
Així les coses, l’electorat francès ha quedat dividit -a grans trets- en tres terços. Una part continua donant suport al sistema, a l’entorn d’Emmanuel Macron i el que queda dels partits tradicionals. Una altra fracció està instal·lada enfront de les elits parisenques i súperurbanes i orbita al voltant de l’extrema dreta. I un tercer bloc s’ha atrinxerat en l’abstenció, sense que quedi clar si és per simple mandra dins d’un paisatge que ja els està bé o, per contra, es tracta d’un potencial social inflamable en favor del canvi. Més enllà d’això, la incògnita Mélenchon. Una extrema esquerra molt antimacronista que, tot i així, pot optar per barrar el pas a l’extrema dreta gràcies a l’històric 22 per cent d’aquesta primera volta.
En resum, tal i com va passar a l’alcaldia de Perpinyà, el recurs de la por política a l’extrema dreta és eficaç, però no dura per sempre. Sense canvi, sense reformes, els electors es cansen de donar suport a les elits de sempre i, al final, permeten l’entrada dels ultres a les institucions, per simple cansament. Són dues setmanes d’infart en què els despatxos de la Défense i els cafès dels pobles s’enfrontaran a cara o creu. I pot ser que els de sempre guanyin com sempre, evidentment. La diferència és que ja no hi ha res segur.
2 
