L’esquerra francesa reacciona unificada a l’amenaça ultra que plana sobre les eleccions legislatives avançades pel president de la República, Emmanuel Macron. Una munió de partits del camp progressista gal de famílies polítiques diverses han acordat concórrer en coalició als comicis que decidiran la geometria de l’Assemblea Nacional i, al torn, el Consell de Ministres. L’aclaparadora victòria del Rassemblament National de Marine Le Pen el darrer 9-J, amb un 33% dels vots i 30 seients a l’Eurocambra, ha esperonat la fundació del Nou Front Popular -així s’anomena la candidatura conjunta- després de mesos de tensions arran de la massacre a Palestina. Així, La France Insoumise, el Partit Socialista Francès, l’històric Partit Comunista Francès i els ecologistes -units a espais minoritaris, com ara l’Esquerra Republicana Socialista, els Radicals d’Esquerra o el Nou Partit Anticapitalista- han fet pública la intenció de presentar-se plegats a totes les circumscripcions electorals del país amb “un programa polític de ruptura” també compartit.
En un comunicat conjunt, els partits es comprometen a llançar “propostes concretes i realistes” aplicables durant els primers 100 dies d’un futurible mandat després de les legislatives. Des del Nou Front Popular, com el propi nom indica, aposten per una fórmula frontpopulista que inclogui “associacions, sindicats i personalitats compromeses amb el debat públic” més enllà de les orgàniques de cadascuna de les formacions. Els diversos lideratges que en formen part han celebrat amb vehemència l’entesa, atès que suposa, a parer seu, una alternativa viable a la victòria de Le Pen. “El retorn d’RN al poder ja no és inevitable, l’esperança hi és”, exclamen en el comunicat emès després de tancar la coalició.
A les darreres eleccions europees, val a dir, els espais de l’esquerra van ampliar la seva representació. Després d’un 2019 a la baixa, en plena onada verda i amb LFI encara lluny de la seva maduració, insubmisos, socialistes i ecologistes han sumat 27 escons a Estrasburg -amb la particularitat, val a dir, que el PS va tornar a ser la primera força del camp progressista, amb 13 legisladors, impulsat per la coalició amb la Plaça Pública de Raphael Glücksmann-. Les europees, val a dir, van servir com a prova de força per a unes esquerres separades per la situació geopolítica: de cara al cicle electoral del 2022, el partit de Jean-Luc Melenchon va impulsar la Nova Unitat Popular Ecològica i Social (NUPES); vehicle que a les legislatives d’aquell any va esdevenir un primer intent de conjugar el programa amb tot l’àmbit de les esquerres. Val a dir, però, que va aixecar suficients reticències perquè prop d’un centenar de candidats socialistes es presentessin a les seves circumscripcions com a independents.
En un comunicat, el líder de LFI ha agraït a l’entorn social de les esquerres franceses el “gran fervor popular” que es va “sentir” d’ençà de l’inici de les converses entre els partits. Sense anar més lluny, el diari Le Monde va publicar el passat dilluns un extens manifest de 350 intel·lectuals i personalitats de la cultura a favor de la unitat de les esquerres, amb noms de la talla de la Premi Nobel d’Economia Esther Duflo o la Premi Nobel de Literatura Annie Ernaux. “La participació popular és clau per al futur”, argumenten els insubmisos, tot enaltint una “gran i bella pàgina en la història política” de la República. Per la seva banda, el secretari nacional del Partit Comunista, Fabien Roussel, ha reconegut a “totes les formacions progressistes” les concessions fetes per arribar al pacte del passat dijous.
Un nou intent
La iniciativa d’una butlleta conjunta de l’esquerra francesa no és nova. La candidatura, de fet, pren el seu nom del Front Popular, la coalició de mitja dotzena de partits d’esquerres que va governar França entre el 1936 i el 1938; també a llavors com a resposta a l’amenaça del feixisme al continent. També el 1972 l’històric líder socialista François Miterrand va acordar amb el PCF i els Radicals d’Esquerres el conegut com a Programa Comú de l’Esquerra, que els va portar a concórrer plegats a les eleccions presidencials del 1974, on van ser derrotats pel gaullista Valery Giscard d’Estaign -tot i que va servir per fonamentar el sorpasso del PSF, després de tres dècades d’hegemonia comunista-. Posteriorment, l’any 1997, l’espai progressista va cercar aliances de nou en el que va acabar esdevenint l’Esquerra Plural. Amb aquesta fórmula, es va assegurar la majoria legislativa que va fer Primer Ministre Lionel Jospin, en una tensa legislatura amb el gaullista Jacques Chirac com a president de la República.
Jornades calentes a la política francesa
L’acord de les esquerres és el darrer capítol del terrabastall provocat per la convocatòria electoral anunciada pel president de la República Emmanuel Macron arran dels resultats de les eleccions europees. El triomf de l’extrema dreta ha generat escletxes a tot l’espectre polític: la dreta tradicional, Els Republicans, va esclatar el passat dimecres després que el seu líder, Eric Ciotti, anunciés la seva intenció de pactar amb Le Pen una candidatura conjunta a les legislatives. Al seu torn el partit Reconquesta de l’ultra Eric Zemmour ha fet fora Marion Maréchal, neboda de Le Pen, per cridar al vot per Rassemblament.
