Van combatre al costat dels EUA per derrotar Estat Islàmic. Han estat víctimes de la repressió sistemàtica del govern turc. Van donar al món Saladí, el líder islàmic que va reconquerir Jerusalem. I avui són el poble sense estat més nombrós del planeta: els kurds, una nació de 40 milions de persones dividida entre quatre estats.
En un territori entre l’Iran, l’Iraq, Turquia i Síria, es troba la regió geogràfica definida com el Kurdistan, és a dir, la terra dels kurds. El seu origen és poc conegut, però es creu que els primers kurds van habitar la regió mesopotàmica durant segles, on van conformar tribus nòmades de muntanya que vivien del pasturatge. Actualment, es calcula que hi ha entre 36 i 46 milions de kurds repartits per la regió, mentre que altres constitueixen comunitats de la diàspora a Europa i en països de l’antiga Unió Soviètica. La seva llengua, el kurd, és parlada per gairebé 25 milions de persones.
Amb l’anunci de la dissolució del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) aquest dilluns, s’obre un nou capítol en la lluita per les aspiracions sobiranistes del poble kurd. Ara, sense el grup que durant quaranta anys ha estat el màxim exponent de la resistència contra la repressió kurda i un exemple per a moltes altres causes nacionalistes arreu del món. És l’actual cruïlla del recorregut històric d’un poble que, en les seves pròpies paraules, “no té amics més enllà de les muntanyes”.
Una història de persecució
Amb l’arribada del segle XX, els moviments nacionalistes van guanyar força a l’Orient Mitjà. Turcs, àrabs, perses, armenis i àzeris reivindicaven els seus propis projectes nacionals després de segles de subjugació per part de l’Imperi Otomà. En el cas dels kurds, la partició de les regions on tradicionalment s’havien assentat per part dels estats veïns, sumada a la influència d’interessos britànics, nord-americans i soviètics a la regió, va tenir un paper clau en la difusió del sentiment nacionalista.
En acabar la Primera Guerra Mundial, però, cap dels grans acords internacionals va saber trobar una solució a les reivindicacions kurdes. No es va preveure cap disposició per a un referèndum, i les esperances d’aconseguir un estat independent es van esvair. Tot i això, durant el període d’entreguerres i la Segona Guerra Mundial, el poble kurd va lluitar per la seva autonomia mitjançant diverses campanyes de guerrilla, que van ser reprimides amb força i van abocar la minoria a una repressió cada vegada més intensa.
La creació de nous estats en el context postbèl·lic va suposar una divisió encara més gran. Aquest cop, sis nacions diferents es van repartir el que havia estat el territori històric kurd: Turquia, Síria, Iraq, Iran, Armènia i Azerbaidjan. A partir d’aquest moment, les experiències sobiranistes van prendre camins diferents en funció del país que els acollia. Els kurds de l’Iran van aconseguir formar la seva pròpia província, mentre que a l’altra cara de la moneda, els de l’Iraq i Síria van patir matances i persecucions per part dels respectius governs. Molts van fugir a Turquia, on tampoc van ser ben rebuts: el govern els va designar com a “turcs de muntanya”, i va prohibir des de la seva llengua —presentada com un dialecte del turc— fins a la seva roba tradicional.
Auge i caiguda del PKK
Aquesta nova onada de discriminació va acabar catalitzant, després de moltes rebel·lions frustrades, la creació del PKK –el 1978 per Abdullah Öcalan–, una organització marxista amb l’objectiu de crear un Kurdistan independent. El PKK es distingia per una base social provinent de les classes més humils i per defensar l’ús de la força contra aquells que obstaculitzaven l’assoliment de les seves aspiracions sobiranistes. Com a conseqüència, l’activitat del PKK va desembocar ràpidament en una situació de guerra virtual a l’est de Turquia, on els actes de terrorisme i de guerrilla contra funcionaris del govern i col·laboracionistes kurds van esdevenir habituals. Però amb l’empresonament d’Öcalan, el 1999, el PKK va començar a reconfigurar els seus objectius. Des de la presó, Öcalan va articular una nova teoria política que abandonava el concepte d’estat-nació com a solució a la qüestió kurda i defensava, en el seu lloc, l’autoadministració a escala local. En altres paraules, substituïa la independència per una autonomia dins de l’estat turc.
La qüestió kurda va restar encallada des d’aleshores. El 2009, el govern turc i el PKK van arribar a un alto el foc i van iniciar unes rondes de pau que, amb Recep Erdogan ja al capdavant de l’executiu, van acabar col·lapsant. Pel que fa a les altres realitats kurdes, el panorama tampoc era gaire esperançador. El moment més àlgid va donar-se a l’Iraq, quan l’any 2017 va tenir lloc un referèndum per la independència del Kurdistan iraquià. Tot i obtenir un 92,73% de vots a favor de la via sobiranista, el resultat no va ser acceptat ni per Bagdad ni per cap de les altres nacions amb població kurda, i va comportar la pèrdua de territoris kurds en mans de l’exèrcit iraquià.
L’any passat, l’enderrocament de Bashar al-Assad a Síria per part de rebels que tenien suport de Turquia va acabar d’empènyer els kurds a cercar una sortida pacífica al conflicte. Jordi Vàzquez, expert en nacionalismes i fundador del Comitè Català de Solidaritat amb el Kurdistan (KurdisCat), ho contextualitza: “La nació kurda es troba sola enmig d’un entorn dominat per potències altament militaritzades. Mentre aquestes mantenien un pols multipolar, el moviment kurd ha anat enfortint-se. Però ara l’equilibri s’ha trencat, perquè l’Iran ha perdut influència a Gaza, Hezbollah ha col·lapsat al Líban i, a Síria, la caiguda d’Al-Assad ha estat un cop definitiu.” Així, el govern turc va posar sobre la taula la dissolució del PKK i, després d’una sèrie de converses entre ambdues parts, Öcalan va emetre una declaració històrica en què afirmava que el PKK havia esdevingut redundant i en demanava la dissolució. Dos mesos després, la seva crida s’ha materialitzat, i el PKK ha posat punt final a un conflicte que s’ha estès durant quatre dècades i s’ha cobrat la vida de 45.000 persones.
Joost Hiltermann, director del programa d’Orient Mitjà i Nord d’Àfrica del think tank International Crisis Group (ICG), enumera en conversa amb El Món els quatre motius principals que han propiciat la fi de l’organització: “Primer, a escala global, els EUA no estaven disposats a donar suport als kurds —ni a ningú al món— si això no servia directament als interessos nord-americans. Segon, a escala regional, els kurds a Turquia ja no tenien el suport d’estats de la regió que en el passat encara havien arribat a tenir. Tercer, internament, els kurds estan dividits; de fet, dins del PKK hi ha almenys dues faccions que competeixen entre elles. I quart, crec que el mateix Öcalan, que fa ja 25 anys que està empresonat, necessita establir un llegat que doni sentit al seu final, per dir-ho d’alguna manera, en lloc de ser recordat només com un pres polític kurd.”
On queda ara el projecte sobiranista?
Les declaracions dels líders del PKK en el seu darrer congrés d’aquest dilluns han plantejat el debat de si això significa un final per al projecte sobiranista o, més aviat, un canvi de paradigma. “Desenvoluparem un nou procés basant-nos en el nostre llegat. No és un final, sinó una nova manera d’abordar la llibertat del nostre poble i dels pobles de la regió”, assegurava un membre del comitè executiu del partit, tot afegint que “es posarà més èmfasi en la política democràtica”. En aquest sentit, Hiltermann observa que “ja hi ha representació kurda al parlament turc i, sense un braç militar al darrere, s’espera una major tolerància amb aquests polítics. Abans, Turquia sovint els vinculava amb el PKK i els empresonava.” Vàzquez, per contra, considera que abandonar la via militar —que fa temps que és estrictament d’autodefensa— no és la decisió més encertada. “Hi ha una frase que ho resumeix: un kurd desarmat és un kurd mort. El PKK no ha entregat les armes, ni les entregarà si Turquia persisteix a agredir la població kurda. Per tant, el conflicte militar potser es desescala, però ni molt menys ha finalitzat“, adverteix.
Una de les grans incògnites és si els kurds es veuran beneficiats per reformes polítiques i culturals d’algun tipus, qüestió que genera discrepàncies entre els experts. Hiltermann considera que “tenint en compte que s’ha d’arribar a un acord en qüestions importants com el desarmament de tota l’organització, seria lògic veure concessions de drets per part del govern turc a la població kurda. Ara bé, amb el PKK dissolt, no existirà la mateixa pressió per forçar aquests canvis”. En canvi, el raonament de Vàzquez és bastant menys esperançador: no hi haurà cap benefici real per la minoria kurda. “L’estat turc no accepta la mateixa existència dels kurds. El màxim favor pot ser una reducció limitada de la brutal pressió que aquesta minoria pateix, com ara càrrecs electes destituïts arbitràriament, llibres de text confiscats, editorials tancades i desenes de periodistes empresonats”, remarca el fundador de KurdisCat.
Sigui com sigui, amb aquest viratge democràtic el PKK haurà d’intentar satisfer unes aspiracions kurdes que destaquen per la seva diversitat. “Per a alguns, l’objectiu és un estat independent. Per a altres, n’hi ha prou amb una autonomia. N’hi ha inclús que es conformen amb un sistema federal”, exposa Hiltermann, tot recordant que aquesta és només la radiografia actual, susceptible de canviar de la mateixa manera que s’ha anat modificant en el passat. A més, cal recordar que la realitat kurda a Turquia no és la mateixa que a l’Iran o l’Iraq. “Mentre hi hagi població kurda, tot i estar dividida entre quatre països, hi haurà sentiments favorables a una entitat que inclogui tots els kurds. Per tant, les aspiracions sobiranistes dels kurds no desapareixeran pel fet que el PKK —que és un partit important, però només un entre molts— hagi decidit apostar per la política en lloc de la lluita armada”, conclou l’expert.
Com una de les cruïlles de l’Orient Mitjà, el Kurdistan ha estat la llar de qüestions identitàries de tota mena. Nombroses ètnies s’hi han assentat —perses, àrabs, armenis, assiris, txetxens— i han combatut pels seus propis objectius nacionals. Al mateix temps, diversos invasors estrangers han intentat ofegar la inassolida nació, des dels perses i els mongols fins a Alexandre el Gran o els EUA de George Bush. En tots els casos, el poble kurd ha resistit davant els intents d’imposició de cultures i identitats alienes, convertint-se en un exemple de resiliència per a moltes altres lluites identitàries. Avui, tot i les renúncies i les transformacions, el seu anhel de llibertat continua viu, esperant un nou escenari on, finalment, pugui florir una identitat que mai no s’ha deixat conquerir.
