La Comissió Europea (CE) ha presentat aquesta setmana una polèmica estratègia per preparar la població davant possibles crisis i amenaces de seguretat: un kit de supervivència equipat amb l’essencial per garantir que qualsevol persona pugui resistir almenys 72 hores en una situació d’extrema inseguretat global. Una crisi climàtica o sanitària podria ser el desencadenant d’aquest distòpic escenari, deia l’òrgan dirigit per Ursula von der Leyen. Però el que buscava realment era plantejar l’escenari que més aterreix els ciutadans europeus: una guerra oberta amb Rússia.
L’europeu no vol anar a la guerra
Aquest anunci coincideix en el temps amb les intencions dels 27 d’incrementar la despesa militar fins a 800.000 milions d’euros amb l’objectiu de rearmar-se i fer front a les amenaces de seguretat que planen sobre el continent. Tanmateix, la cursa armamentística que pretén impulsar la CE xoca amb importants aspectes econòmics i polítics. L’escassetat de materials necessaris per fer la guerra, els colls d’ampolla logístics i reguladors que alenteixen l’esforç bèl·lic o el desplaçament dels Estats Units (EUA) cap a posicions properes a Rússia són només alguns exemples.
Però si hi ha un element que expliqui la poca viabilitat d’una Europa en peu de guerra és la reticència dels seus propis ciutadans a jugar-se la vida per una causa europea que ni convenç ni mobilitza. Els joves europeus, desconnectats de la suposada amenaça que aterreix els líders comunitaris i els impulsa a anunciar mesures alarmants de supervivència, expressen en diverses enquestes la seva nul·la predisposició a sacrificar-se per mantenir la sobirania del continent davant un potencial atac estranger. El reclutament de soldats afronta una important crisi i, en conseqüència, la idea de convertir-lo en obligatori comença a ressonar en alguns executius de la Unió. Segons el think tank Bruegel, Europa necessitaria prop de 300.000 soldats addicionals, a més d’una desorbitada quantitat d’equipament militar -impossible d’assolir sense renunciar a la inversió en polítiques socials i de benestar-, per poder dissuadir eficientment l’agressió russa després del buit que han deixat els EUA. El massiu potencial humà rus deixa fora de joc el reclutament militar europeu, que ni tan sols està assolint els seus objectius a Alemanya i Regne Unit, les dues grans potències militars del continent.
Una inseguretat orquestrada per Europa
Davant d’aquestes mancances manifestes, la Unió Europea busca augmentar la percepció d’inseguretat entre la població mitjançant mesures que dibuixen un futur del tot pessimista per al continent per legitimar mesures militaristes que generen oposició entre els ciutadans d’estats membres. Tanmateix, alternatives com la del kit cauen pel seu propi pes. En unes declaracions recollides per la cadena SER, l’antropòleg Javier Aroca assegurava que la CE “no sap què és la guerra”, i afirmava que aquest tipus de kits no serveixen per sobreviure davant un escenari bèl·lic. Fins i tot el ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, ha carregat contra la polèmica proposta, assegurant que “ningú s’està preparant per a cap guerra” i que “no s’ha d’inquietar inútilment els ciutadans”. Aquest no és el primer avís catastròfic que fa l’òrgan comunitari. Recentment, va recomanar a les llars europees que emmagatzemessin subministraments d’emergència, i també ha fet una crida al “suport civil” -sense especificar a què es referia- per garantir el futur del continent en cas d’agressió armada.
Moltes veus coincideixen en el fet que la millor manera de fer front a una guerra és prevenir-la. Europa, incapaç de desenvolupar la seva pròpia arquitectura de defensa i cultura de la seguretat d’ençà que va acabar la Segona Guerra Mundial, ha viscut aliena al perill des de llavors, arrecerada sota l’empara dels EUA. Invertir ara desesperadament en defensa i promoure la percepció d’inseguretat entre la població no farà que Trump i Putin canviïn de parer pel que fa a les seves intencions al Vell Continent, adverteixen els crítics. Però la Comissió Europea actua com si apliqués la màxima de Maquiavel segons la qual “qui controla la por de la gent es converteix en l’amo de les seves ànimes”.
