Vint anys de guerra a l’Afganistan han transformat els talibans, ara mateix protagonistes d’una ofensiva fulgurant que els ha portat més a prop que mai a recuperar el poder que ostentaven fins a la invasió dels Estats Units el 2001. Al llarg de dues dècades, el grup ha experimentat canvis en les seves teories de govern, en la seva aproximació a la població, en la seva interpretació de la influència internacional i en la seva pròpia composició. Alguns canvis necessaris, segons l’opinió de destacats membres de la seva cúpula, altres difícils de reconciliar amb les nocions fonamentalistes que els han distingit.
Tal com apunta el grup d’estudis internacional nord-americaà Institut per a la Pau, “els talibans han evolucionat des de la guerrilla desmanegada dels primers anys de la insurgència a un moviment organitzat fins a formar un Govern paral·lel en àmplies porcions de l’Afganistan”. Res més representatiu d’aquest pseudogovern que els “governadors a l’ombra”; una figura política apareguda farà fa una dècada i que ara té una importància transcendental.
Són ells els que han flexibilitzat les draconianes polítiques socials imposades pels alts càrrecs de l’organització, impulsat iniciatives per apropar-se a la ciutadania, explotat la desafecció dels afganesos cap al Govern de Kabul —un model de corrupció institucional com coincideixen la immensa totalitat dels estudis realitzats al respecte— i exercit d’engranatge en la coordinació de les ofensives militars en aquest últim aspecte de gran importància: la retirada de les tropes internacionals, i dels grups d’operacions especials dels EUA en particular ha privat a les forces afganeses de la capacitat d’eliminar aquests elements.
Avui dia, els talibans tenen una delegació de pau, mantenen converses amb els Estats Units, el Govern afganès i amb els estats del Golf, discuteixen solucions humanitàries amb Nacions Unides i ONG, són actius en xarxes socials i organitzen comitès civils per tractar la situació de les comunitats locals; iniciatives que, però, mai han acabat d’aclarir els dubtes sobre les seves proclamades intencions d’admetre un futur model democràtic contrari als seus principis.
A nivell polític, segons el professor d’Afers Internacionals de la Universitat de Columbia, Dipali Mukhopadhyay, es deu a la seva incapacitat per presentar una visió homogènia, dividits com estan entre corrents tradicionals i modernitzades, entre flexibles polítiques locals i durs edictes ultraconservadors procedents de les altes esferes, i les múltiples identitats ètniques que ara componen l’organització. Per tot això, “en el moment en què se’ls obliga a presentar un projecte de Govern”, explica l’expert a l’Indian Express, “t’adones de les vulnerabilitats que presenten”.
I si bé en algun moment els talibans podrien presentar un projecte de consens, la seva crueltat és impossible de defugir. Les seves forces de combat segueixen actuant amb brutalitat extrema cap a la població civil. Segons la Comissió Independent per als Drets Humans a l’Afganistan, la insurgència ha estat responsable de 2.978 baixes civils (917 morts i 2.061 ferits) en els primers sis mesos de 2021, sense esmentar altres atrocitats com execucions extrajudicials, tortures o desaparicions forçades. La desconfiança que generen a la població de les grans ciutats és insalvable, en particular en moments com aquest, en què la capital acull cada dia a milers de refugiats que porten amb si històries d’horror.
Tribalismes, discrepàncies i imatge pública
“Si un hagués de simplificar als talibans diria que ara són bàsicament afganesos desencantats”, explica a Ràdio Free Liberty l’expert en Seguretat a l’Afganistan Ted Callahan, mateixa opinió que el també analista per al grup Fundació per a la Defensa de les Democràcies (FDD ), Bill Rogglio. “Ja no és un moviment etnonacionalista paixtu, com era en els anys 90. Ara hi ha uzbeks, tadjiks, turcmans i, fins i tot, hazaras, perquè els talibans han entrat en aquestes comunitats, i això suposa una diferència enorme des del que eren abans de els atemptats de l’11 de setembre de 2001 “, considera.
L’estructura de poder en els talibans és profundament irregular. Mentre el líder de l’organització, el mul·là Haibatulá Ajundzada, és el principal responsable de proclamar els edictes fonamentalistes de l’organització, figures prominents com Mohamed Yaqub, cap militar de l’organització i fill del seu antic líder, el mul·là Omar, aposten per certa liberalització en les polítiques socials i una solució negociada, segons l’expert de l’Institut Reial de Serveis Units de Londres, Antonio Giustozzi, a l’ ‘Indian Express’.
Un altre “moderat” com el negociador en cap dels talibans a les converses de pau de Doha (Qatar), el mul·là Abdul Ghani Baradar, podria emergir com a futur líder polític de l’organització si apostés per la via del diàleg, però altres analistes com Abdul Basit es mostren escèptics. “Em semblen concessions amb vista al públic. Aquesta gent està perpetrant atemptats”, assenyala al mateix mitjà. És més, “ni tan sols faria servir la paraula ‘moderat’. Aquesta organització està integrada per gent més extremista, i gent menys extremista”, afegeix.
Un futur banyat en sang
Sense una visió conjunta de futur, repartits en tantes comunitats amb interessos particulars, i enmig de friccions internes, una possible conquesta talibà de la capital no suposaria la restauració de l’antic Emirat Islàmic sinó el principi d’una nova i terrorífica fase de conflicte: l’esclat d’una guerra civil a gran escala a tot el país. Les milícies populars que combaten contra els insurgents “podrien rebel·lar-se contra el Govern en qualsevol moment”, segons l’expert en seguretat Assadul·là Nadim a Deutsche Welle, mentre països veïns com l’Iran o Pakistan podrien finançar als seus propis grups armats contra els talibans, que ara mateix és incapaç de consolidar les seves victòries territorials, com apunta un integrant de el Consell Nacional de Seguretat de l’Afganistan, Ahmad Shuja Jamal.
“Si ens fixem en un moment donat, els talibans poden avançar en una província, però la situació és fluïda. Avancen, aconsegueixen titulars amb les seves conquestes, però no poden capturar províncies senceres”, explica a Al Jazeera. Això significa més combats, més confusió i més vessament de sang, i “a el final són els civils els que reben la pitjor part”.
El grup insurgent podria arribar al poder, però no aconseguiria mantenir-lo, i és per això que “la guerra civil és certament un camí que es pot visualitzar si l’continua en la trajectòria en la qual està ara”, apuntava en una roda de premsa el principal comandant militar dels EUA a l’Afganistan, el general Scott Miller, representant d’un país que “mai va estar a l’Afganistan per construir una nació”, com va reconèixer el president de país, Joe Biden.
Sense un enfortiment de les estructures de Govern afganès, segons tots els estudis, el feble Executiu de Kabul coneix ara un desemparament com no s’ha vist en anys. La seva caiguda podria ser el prolegomen d’una fragmentació generalitzada, terreny abonat per al retorn dels grups jihadistes com A l’Qaida o Estat Islàmic, en un escenari tan aterridor que fins i tot un tradicional aliat dels EUA com és el Regne Unit ha criticat la sortida de tropes. “Acabem de llevar-los la catifa dels seus peus”, lamenta el president del comitè d’afers exteriors del Regne Unit, Tom Tugendhat. “I anem a limitar-nos a veure com els va”, conclou.
