A escassos nou dies de les eleccions a la presidència dels Estats Units, enquestes i experts semblen incapaços de dibuixar una predicció clara de quin serà el resultat. El marge assolit durant les primeres setmanes de la seva campanya per la vicepresidenta i candidata demòcrata Kamala Harris -que va agafar durant l’estiu el testimoni de l’encara president Joe Biden– s’ha esvaït; i el seu rival, l’expresident i cabdill ultradretà Donald Trump, pràcticament la iguala en intenció general de vot. Segons el darrer estudi electoral elaborat pel tracker FiveThirtyEight, el tiquet demòcrata voltaria en intenció directa de vot el 48%, mentre que el retorn de Trump al Despatx Oval comptaria amb un 47% dels suports. Un avantatge en el vot popular que, cal recordar, no és significatiu al sistema electoral nord-americà: George W. Bush, l’any 2004, és l’únic president republicà, de fet, a guanyar una elecció amb una majoria de sufragis directes aquest segle. I el darrer des de, curiosament, el seu pare, George H.W. Bush, l’any 1988. Així, el GOP encadena ratxes de dues dècades sense obtenir una majoria de vots a unes presidencials.
El sistema electoral estatunidenc, distribuït en col·legis electorals que atorguen tota la representació de cada estat només al candidat que més vots hi obtingui, distorsiona enormement les xifres generals. En aquest sentit, i amb la munió de territoris que, abans de qualsevol cursa, estan pràcticament assegurats per a un dels dos partits -Texas, per exemple, sempre serà republicà, mentre que Nova York o Vermont difícilment votaran per un candidat que no sigui demòcrata-, guanyen especial pes les escasses circumscripcions a on el vot trontolla. Els estats del cinturó de l’òxid, tradicionalment obrers però cridats per les proclames proteccionistes de Trump, en són exemple; però també aquells comtats del sud dominats en els darrers 50 anys pels conservadors per les dificultats que l’abundant població afroamericana encara troba per exercir els seus drets de representació, i a on les comunitats negres juguen un paper essencial.
Darreres empentes de campanya
Ambdós candidats, de fet, han dirigit la seva campanya aquest cap de setmana a estats amb aquest perfil. El passat divendres, Kamala Harris va celebrar un dels seus actes de campanya més multitudinaris a Atlanta, la ciutat més gran de l’estat de Geòrgia. Un històric bastió conservador d’ençà de les eleccions del 1964, enmig de la batalla pels drets civils, es va decantar per Joe Biden el 2020 gràcies a la intensa mobilització de l’electorat negre, especialment actiu al voltant de les seves organitzacions de base i congregacions eclesiàstiques. A Atlanta, la vicepresidenta va portar dues cares conegudes: la de Barack Obama, en la seva primera aparició en campanya d’ençà del Congrés Nacional Demòcrata de l’agost; i la de Bruce Springsteen, que torna un cop més a actuar al costat d’un presidenciable del partit blau, com ja va fer precisament amb Obama, i abans amb Bill Clinton. Una estratègia que ha reproduït hores després a una trinxera molt més dèbil per a la seva formació: Texas. La vicepresidenta va sortir a l’escenari del bracet de Beyoncé, nativa de Houston -a on va celebrar l’acte- i del mític guitarrista Willie Nelson, també una icona texana.
Per la seva banda, Trump va intentar apropar-se al públic jove amb una gran ponència a la Universitat Estatal de Pensilvània. Allà, el republicà es va centrar en la seva agenda econòmica -especialment en la promesa de retallada de preus energètics mitjançant l’impuls al fracking, molt rellevant per a les rendes baixes, castigades per l’alça del cost de la vida-. “Kamala va trencar els preus, i jo els arreglaré”, va etzibar, entre ovacions dels assistents.
A favor de Trump
L’estratègia de presència als estats camp de batalla, si s’ha de confiar en les enquestes, sembla estar afavorint la campanya conservadora. Segons el tracking de FiveThirtyEight i els estudis d’ABC News, els demòcrates només s’imposarien, ara per ara, en dos dels set swing states: Wisconsin, amb 10 vots electorals, i Michigan, amb 15. En ambdós casos, es tracta de comunitats marcadament industrials, on el posicionament dels sindicats -favorable en la majoria de casos a Harris, si bé no amb l’efusivitat amb la qual van rebre en el seu moment Joe Biden- marca el moviment d’importants masses de vot. Val a dir, però, que les xifres estan ajustadíssimes: la vicepresidenta conserva la primera posició amb menys d’un punt percentual d’avantatge sobre el seu rival. El mateix resultat, però a la inversa, es preveu ara per ara a la més petita de les set curses: Nevada, on el republicà guanya per escasses dècimes. També ho fa a Pensilvània, segurament el més rellevant, amb fins a 19 vots electorals. Allà, els demòcrates es juguen repetir la blue wall -la continuïtat de victòries a estats essencials, especialment de les costes i el midwest– que els ha portat a la Casa Blanca sempre que han governat.
Al swing states del sud, però, Trump, consolida el seu lideratge. Tant a Carolina del Nord com a Geòrgia, el republicà treu més d’un punt d’avantatge a la seva rival -més d’un 2%, en el segon cas-. També ho fa a Arizona, a on el seu discurs migratori ha estat especialment efectiu per la proximitat amb la frontera sud; i a on els demòcrates no semblen estar capitalitzant, ara per ara, el vot de les comunitats llatines. Val a dir que les enquestes són tradicionalment volàtils als estats del sud, i sovint no representen correctament la població afroamericana. Sense anar més lluny, dies abans de les eleccions del 2020, Trump estava còmodament per sobre al tracking de FiveThirtyEight, amb un punt i mig d’avantatge. No va ser fins a la setmana immediatament prèvia a les eleccions que Biden va capgirar la tendència en un estat que va esdevenir essencial per a la seva majoria.
