Còrsega és el Pallars Jussà envoltat de platges gairebé paradisíaques. Una illa intensa en el concepte més ampli del terme. Amplíssim. Possiblement, marcada per tòpics, és una illa que manté certa essència de combat. Des de fa tres setmanes, hi ha gresca política i social. L’intent d’assassinat de l’històric líder independentista Yvan Colonna a la presó d’Arles, a Boques del Roine, a la França continental, l’ha deixat en coma a l’hospital de Marsella, però ha despertat el moviment latent de l’independentisme cors.
El Món visita l’illa per veure què hi està passant. I el primer que salta a la vista és que a les carreteres, els ponts i els cartells de les mobilitzacions, s’hi tornen a llegir lemes històrics com “Statu francese assassinu”. Així. Sense contemplacions. Tant és així que, a pocs mesos de les presidencials franceses, la República s’ha compromès a un nou estatut i a revisar la situació dels presos polítics corsos. Bona part de l’activisme cors no se’n refia. De fet, molts veuen la mà de les poderoses clavegueres de l’estat francès en el gir polític cap a Còrsega, branques de l’estat profund descontentes amb l’actual president de la República, Emmanuel Macron, i que volen perjudicar-lo. Tot i l’hospitalitat corsa, costa treure l’entrellat en una societat marcada per clans.
De fet, el sobiranisme cors vivia una etapa de certa tranquil·litat institucional arran dels extraordinaris resultats electorals de la llista unitària Pè a Corsica de Gilles Simeoni. Una plataforma electoral sobiranista que va arrasar el 2017 i que manté l’escàs poder regional que acumula l’Assemblea de la Col·lectivitat de Còrsega. Un instrument administratiu de poder amb què es van reformular les velles estructures departamentals franceses. El programa de Simeoni es basa en un estatut d’autonomia de debò, l’amnistia i la reclamada cooficialitat del cors.
Tota una estratègia a llarg termini que tampoc ha acabat d’unir tots els integrants de l’amalgama independentista corsa. Ans al contrari, entre les diverses faccions, uns acusen els altres d’autonomistes i els altres d’hiperventil·lats els primers. Una situació que, curiosament, podria tenir alguna comparació en altres processos sobiranistes europeus. I sense anar gaire lluny.
Un dels membres de Corsica Libera, que contacta per telèfon i que prèviament ha demanat enviar un missatge a un altre contacte per decidir si contactarien, és extraordinàriament dur amb la situació en conversa amb El Món. La seva conclusió és que l’Estat francès s’ha sortit amb la seva, dividint l’independentisme i fer-lo entrar en una fase “institucional” de càrrecs i gestió.
Una història de lluita
El nacionalisme cors ve de lluny. La història de l’illa està marcada per una lluita constant i resilient contra els invasors. L’ocupació genovesa durant cinc segles, aixecaments populars, les batusses amb els francesos pel mig, britànics i turcs o la guerra dels 40 anys han encimbellat personatges històrics com Sampiero Corso, alies el fogots, i conegut com “el més cors dels corsos”. La llegenda el defineix com un cabdill militar que odiava tant els genovesos que, fins i tot, va escanyar la seva dona en assabentar-se que havia visitat aquella república italiana d’amagat.

Sampiero no és l’únic personatge venerat en l’altar del nacionalisme cors. Pascal Paoli brilla amb lletres d’or en ser el líder de la insurrecció triomfant contra els genovesos el 1755. Un home certament avançat al seu temps que va dissenyar una Constitució absolutament revolucionària aprofitant l’incipient liberalisme. De fet, Paoli és el creador del Cap de Moro, el símbol de Còrsega, l’home que porta la bena al front perquè li han tret dels ulls que li tapaven el futur. Paoli va ser l’impulsor d’una república a Còrsega però no se’n va sortir. França va desplegar tot el seu poder i va acabar amb l’independentisme en la mítica batalla del Ponte Nuovo sul Golo, el 1769. La factura de la derrota va ser un increment de la repressió francesa, l’exili i el darrer sospir d’un Estat emergent. Sens dubte, cal mencionar que Còrsega és el bressol d’un ídol que ha traspassat fronteres, Napoleó Bonapart. Una imatge que és per tot arreu.

El malestar cors
Una dada que repeteixen molts nacionalistes corsos és la quantitat de joves de l’illa que van ser enviats a morir a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial. En van caure uns 30.000. Còrsega també va ser primer departament francès alliberat del nazisme. La dura resistència i un aixecament el 1943 va expulsar els nazis del territori sense gaires miraments. Ara bé, tot i aquesta història, la relació entre França i Còrsega mai no ha estat ni agraïda ni cordial. Tot i que a Ajaccio, una de les capitals, els independentistes corsos enraonen en francès. El corcó contra l’Estat francès modern es va batejar com el “malestar cors” que es va incrementar exponencialment quan París hi va enviar els descendents dels colons de l’Algèria, retornats, i ben subvencionats, arran de la independència del país nord-africà. Els coneguts com a pied-noires. Va ser la gota que va fer vessar el got d’un moviment que defensava l’autodeterminació davant la política de París.
L’arribada dels ‘pied-noires’ i l’assassinat del prefecte
El punt d’inici del nou capítol cors precisament té l’embrió amb l’arribada d’aquests peus-negres. L’efecte detonant, un frau en el vi en un celler d’Algèria que dirigia un peus-negre. Un grup independentista va ocupar la finca i la policia francesa va intervenir a sang i foc i hi va deixar dos morts. La vendetta, un clàssic de l’antropologia Còrsega, es va posar en marxa. El 1976 es crea el Front d’Alliberament Nacional de Còrsega (FLNC), que torna a agafar embranzida entre la joventut. El mantra és clau, la defensa contra l’Estat és legítima, i aquesta defensa també inclou la lluita armada, molt dura i intensa. Una lluita facilitada per la geografia de l’illa i el caràcter de clans que nodreix l’antropologia corsa.
Però lluny de ser un moviment aglutinador, l’Estat francés també actua i es mobilitza per dividir l’independentisme cors i se’n surt. Cedeix en algun punt autonòmic però aplica sense romanços la repressió. Però un assassinat canvia el panorama. El 6 de febrer de 1998, en ple carrer Colonna d’Ornano, a Aiaccio, és assassinat el prefecte Claude Erignac, l’home de la República a l’illa. Tot un símbol que genera un altre símbol, Yvan Colonna. Un fet que mereix una història a part perquè, de fet, és el punt d’arrencada de la història que ha posat Còrsega un altre cop al mapa polític europeu.