El final d’Yvan Colonna ha obert una nova etapa a Còrsega. Amb un futur incert. De fet, la història política de l’illa justifica de ple la desconfiança amb la metròpoli, sigui genovesa o sigui francesa. Els aldarulls per l’assassinat de Colonna en una presó marsellesa van obligar a Emmanuel Macron, el president de la república, a bellugar fitxa ràpidament. Un assassinat fosc que havia encès de nou els ànims d’un sobiranisme que semblava estabulat en un minipoder administratiu especial batejat com el de la Cullettività du Corsica.
Per tal de rebaixar la temperatura, Macron va enviar el ministre de l’Interior, Gerard Darmanin, a l’illa amb tres propostes sota el braç: trasllat dels presos polítics a Còrsega, –que dimarts es va anunciar formalment–, més inversió pública i la idea d’un estatut d’autonomia. Tot un tabú a la França jacobina. Una aposta diferent i molt alta a la vista que les presidencials franceses són a girar de la cantonada. L’afer Colonna ha accelerat les coses i l’Elisi té moltes ganes de tancar la carpeta. De moment, el dol per l’Yvan Colonna manté en stan-by la situació. La demanda d’amnistia dels presos, però, de moment s’ha quedat en aquest trasllat a l’illa i la fi de la cruel dispersió dels membres, per exemple, de l’escamot Erignac, condemnats com Colonna per l’atemptat al prefecte de l’Illa el 1998.
Els acords del procés de Matignon
Macron utilitza tots els mecanismes mediàtics per recordar que ha complert amb l’acord: una proposta seriosa de negociació autonòmica, ara li toca al sobiranisme cors. La pilota és ara al terrat de Gilles Simeoni, president del Conseil Exécutif de Corse, advocat de Colonna quan va ser condemnat i que ahir va ser un dels homes que va portar a les espatlles el fèretre de l’activista cors. Tot i la calma tensa, estranya, d’aquests dies de dol, la desconfiança en França és palpable. A la memòria dels corsos encara rau el Procés de Matignon, una negociació oberta l’any 2000 i que va acabar tres anys després amb un llei sobre Còrsega que donava més competències regionals i prometia un pla d’inversions a quinze anys vista.
El referèndum de Sarkozy, l’antecent fracassat
El referèndum, impulsat per l’aleshores ministre de l’Interior Nicolas Sarkozy, del govern de Jean-Pierre Raffarin, per aprovar el nou estatus administratiu, es va celebrar el 6 de juliol del 2003. Va ser un fiasco. Tres dies abans s’havia detingut Colonna i el sobiranisme cors va retirar-se de la partida. El boicot cors va engegar dida la reforma de l’administració política de l’illa. Va ser un bon clatellot per a París, i va tornar la gresca entre la metròpoli i l’illa.
Ara els fets tenen els mateixos protagonistes però s’ha sacsejat l’escenari. Colonna ha mort arran d’un atac dins una presó francesa. Macron és a les portes d’unes presidencials i el sobiranisme cors té costum, darrerament, de ser una piconadora electoral, malgrat les mancances de gestió política. La joventut corsa ha tornat a sortir al carrer, amb la complicitat dels avis i els pares que han vist com la repressió francesa els ha donat un escàs marge de reconeixement de l’identitat. D’aquí que es receli de la proposta d’una autonomia.
Sense unitat sobiranista amb l’autonomia
Com a exemple, cal destacar que Darmanin va tornar a París amb un document titulat com Declaració de compromís, signat per Simeoni i la presidenta de l’assemblea de Còrsega, Marie-Antoinette Maupertuis, però cap president de grup parlamentari el va signar. Així, els portaveus o presidents de Corsica Libera, Partit de la Nazione Corsa i Horizonts no van firmar, i van criticar amb duresa el text. La idea la va expressar un veterà i influent polític cors. Jean Guy Talamoni, expresident de l’assemblea corsa i militant de Corsica Libera que ,en una entrevista dimarts a CorseMatin, advertia als corsos que la política parisenca els tractava com a “polítics locals des del 2015”. En aquest sentit, insistia que amb les revoltes populars, l’independentisme cors havia demostrat que “podia bloquejar l’administració”.
En conclusió, Talamoni assegurava que si no hagués estat per les manifestacions, l’Estat no hauria ofert “ni mesures davant els presos, ni mà estesa, ni la més mínima evocació d’un estatus d’autonomia”. “N’hi ha prou amb rellegir els llibres d’història per observar un Estat que mai ha reaccionat fins que s’ha enfrontat a la violència”, s’expressava contundent per justificar la continuïtat de les protestes. Una entrevista llargament comentada en la concentració de dilluns davant la Prefectura d’Ajaccio i que ahir molts militants recordaven, mentre esperaven la rebuda del fèretre de Colonna a l’aeroport Napoleó Bonaparte de la ciutat. Qui creu com un dogma de fe aquests postulats és l’organització Ghjuventù Corsa, que ha protagonitzat i impulsat les protestes de les passades setmanes.
Un llibre que il·lustra el camí
Simeoni, que té a l’oposició els antics aliats independentistes, que el qualifiquen d’autonomista com a crítica, té una decisió complexa: donar credibilitat a un compromís per la reforma estatutària de Còrsega. Una orientació intel·lectual sobre aquesta autonomia ha estat Wanda Mastor, una jurista autora d’un llibre sobre com hauria de ser l’autonomia corsa, Vers l’autonomie. La seva influència és tanta que una de les principals llibreries d’Ajaccio, La Marge, el té al carrer, en un faristol perquè la concurrència el pugui llegir. La tesi de Mastor és que Còrsega ha de tenir un estatus especial i amb capacitat legislativa. En aquest marc, opina que París no pot oferir una simple descentralització administrativa o un règim com el de les colònies d’ultramar com ara la Polinèsia, que gaudeix d’un estatut des del 2004 però sense que contempli un reconeixement del poble polinesi.
Per a Mastor, l’única fórmula que respon a les aspiracions corses és l’autonomia legislativa, a més del reconeixement del poble cors com a subjecte polític i de la llengua corsa. Un extrem que París refusa perquè considera que a França no hi poden haver “dos tipus de ciutadans”. Al capdavall, tot i que el termini per la negociació és fins a finals d’aquest any 2022, l’Elisi de Macron no vol reconèixer un altre poble dins la sobirania francesa i no vol anar més enllà de més descentralització administrativa. Un dels arguments esgrimits per París és que l’actual poder regional tampoc ha estat un exemple d’eficàcia i eficiència, com mostren les crisis del transport o la recollida de residus. Un fracàs en aquesta negociació seria, de nou, l’efecte detonant per una altra revolta corsa.
Un exemple llunyà és el cas català. En Guillaume, periodista cors, ho comenta en conversa amb El Món, tot recordant que el procés català va començar per un fracàs estatutari. “Tens raó, i per això us dic que sobretot, sospiteu si Macron us ofereix portar el Senat a Còrsega”, va ser la meva resposta. La cara d’en Theo va ser de perplexitat. “Tranquil, són coses de catalans”, vaig afegir. De seguida ho va entendre.
1 
