Alemanya escura les darreres hores d’una campanya electoral especialment avalotada. L’apunyalament d’un turista basc a Berlín el passat divendres ha sacsejat les darreres hores d’un procés electoral amenaçat per l’alça de l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya. Amb un discurs marcadament antiimmigració, contrari a la Unió Europea i amb tints nostàlgics del nazisme, el partit d’Alice Weidel volta el 20% dels vots a les enquestes, i es consolida com la segona opció per als ciutadans del país. La desfeta del Partit Socialdemòcrata del canceller Olaf Scholz, a qui els sondeigs atorguen entre un 15 i un 16% dels suports, deixa via lliure als ultradretans per formular-se com a oposició única als conservadors tradicionals de la CDU/CSU. La dreta democristiana, val a dir, sosté el seu rebuig a qualsevol apropament a l’AfD: el candidat i prospectiu canceller Friedrich Merz ha reiterat en les darreres hores la política de cordó sanitari -o, com se’l coneix al país, brandmauer, tallafoc- que els seus sostenen des de l’any 2018, quan van acordar públicament no arribar a pactes ni amb l’extrema dreta ni amb l’esquerra postcomunista de Die Linke. Amb un 30% dels sufragis prevists, les enquestes deixen via lliure a Merz per explorar una coalició de govern, si bé un grapat de vots poden complicar-li la formació de majories -especialment en l’encara complex sistema electoral alemany-.
A l’espera de la concreció en la distribució d’escons al Bundestag, durant la campanya els conservadors han reiterat que el seu objectiu és sortir dels comicis amb un camí clar per a un executiu fonamentat en dos partits. La majoria més probable és la gran coalició -o GK, grosskoalition-, el pacte entre CDU i SPD que ja s’ha produït en mitja desena d’ocasions -la darrera, amb Angela Merkel al capdavant-, i que és vista com un garant d’estabilitat parlamentària. Més encara després de la darrera experiència d’un acord tricolor, la coneguda com a aliança semàfor -vermell, groc i verd- que va portar Scholz a liderar un executiu amb els Verds i l’FDP. Cal recordar que l’aliança va esclatar la tardor passada amb l’expulsió del líder dels liberals Christaian Lindner del Consell de Ministres -a on ocupava la cartera de finances- i va portar el canceller a una moció de confiança que va perdre el passat mes de desembre. Així, l’objectiu de Merz és reduir els colors del govern per evitar tensions com les que van finalitzar abans de temps la darrera legislatura. Ara bé, que la suma de centredreta i centreesquerra garanteixi una coalició estable depèn, en bona manera, de les dues expressions de l’esquerra: Die Linke i l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW).
Amb 630 diputats, el Bundestag és el parlament més nombrós de la UE, i arribar a la majoria absoluta es planteja complicat el pròxim diumenge. En cas que els successors del Partit del Socialisme Democràtic i la nova escissió de l’esquerra assoleixin un grapat d’escons significatiu, el repartiment final seria desfavorable per a les intencions de Merz, en tant que és més que possible que la suma de CDU i SPD no arribi als 316 diputats necessaris per formar govern. El llindar no és gaire clar. El sistema electoral alemany es divideix en dos vots: el primer, a la llista de diputats de cada circumscripció; i el segon, a un partit. Només les formacions que superin el 5% dels suports en aquesta darrera butlleta poden entrar al legislatiu. Tot i això, el sistema deixa un marge per als partits més petits -que, per exemple, va aprofitar Die Linke en la darrera cita electoral-: accedeixen al parlament aquelles formacions que guanyin el mandat directe a tres o més circumscripcions electorals.
Amb tot, tant l’esquerra tradicional com els socialconservadors, així com els liberals, oscil·len al voltant del llindar: segons el baròmetre general del digital Politico, Die Linke apuntaria a un 7% dels suports, mentre que tant FDP com BSW es mouen entre el 4 i el 5%. Així, Merz i els conservadors estan especialment interessats a reduir el nombre de partits amb representació, en tant que un repartiment entre menys opcions afavoriria les grans marques -conservadors, extrema dreta, socialdemòcrates i verds-; i aproparia la grosskoalition a la majoria absoluta.
Esquerdes al tallafoc
La cursa prèvia a la campanya electoral va deixar una imatge que podria haver fet mal als conservadors: a finals del gener, el Bundestag va aprovar una moció de la CDU/CSU per endurir la política migratòria del govern alemany, gràcies als suports dels Liberals, ara en guerra contra Scholz, i d’Alternativa per a Alemanya. La suma deixava una imatge per a la història, en tant que es tractava del primer cop que l’extrema dreta era clau per a una victòria parlamentària d’un dels grans partits que es van comprometre a una política de no-col·laboració. En aquell moment, es va especular sobre un possible gir a la dreta de Merz. Un gir que, de fet, s’ha produït en termes programàtics i discursius; però que no ha arribat a saltar a la política de pactes. Durant la campanya, el líder democratacristià ha reiterat sovint que no arribarà a cap acord amb els d’Alice Weidel. Malgrat que els seus estrategs plantegen la decisió en termes de salut democràtica, també hi ha un clar càlcul electoral en mantenir el cordó sanitari: el gran objectiu de Weidel és seguir el full de ruta de Marine Le Pen a França, i substituir completament els conservadors -en el cas gal, Els Republicans- per ocupar l’espai de la dreta nacional en les pròximes eleccions, que se celebrarien l’any 2029. Així, la Unió té especial interès a retornar els ultres a la marginalitat a on van ser relegats a final de la passada dècada.
Tot i el gir conservador de Merz -pròxim a la branca més dura del partit, que té com a cara visible a Europa el líder del PPE Manfred Weber-, les diferències amb Alternativa per a Alemanya són claus en alguns punts estratègics del debat electoral. Per exemple, el candidat a canceller no només descarta qualsevol moviment d’allunyament de Berlín respecte de la UE, sinó que cerca exercir un major control sobre Brussel·les des de la cancelleria. Un canvi, val a dir, respecte d’un Scholz que ha estat consistentment a l’ombra del president francès Emmanuel Macron en termes de veu i vot a la política de la CE, malgrat que la presidenta Ursula von der Leyen és, de fet, alemanya. En termes de política exterior, Merz també rebutja dues de les aliances clau que Weidel sí que considera necessàries, fins i tot desitjables, com són la Casa Blanca i el Kremlin. Mentre que AfD ha rebut amb els braços oberts l’ofensiva de Donald Trump i Elon Musk per empetitir la capacitat reguladora de la Unió, els democratacristians advoquen perquè “la UE no es presenti davant Washington com un nan, perquè serà tractada com a tal”. És a dir, el futurible canceller aspira a liderar una Europa més cohesionada i forta, que fins i tot cerqui el cos a cos amb les grans potències; mentre que l’alternativa ultra defensa el Dexit i una inclusió de la política alemanya en una sort d’eix Washington-Berlín-Moscou, favorable, per exemple, a la retirada de suport a la resistència ucraïnesa en la guerra que encara manté Vladímir Putin.
A tocar de la crisi
Més enllà dels xocs en política internacional, AfD i els conservadors sostenen posicions diferents en la seva gestió de la malmesa economia alemanya. En un recent discurs, Merz va alertar que, després de dos anys en clar perill de recessió, l’economia del país -i dels 27- està “a tocar d’una nova crisi financera”. Mentre que els de Weidel, hereus de la tradició econòmica ordoliberal, defensen la no-intervenció de l’estat en el mercat, la CDU deixa una petita obertura, per exemple, a fer excepcions en la dura política contra l’endeutament i el dèficit que sosté Alemanya en qüestions estratègiques, com ara la inversió en defensa, tal com demana el secretari general de l’OTAN, el conservador neerlandès Mark Rutte. Val a dir que les dues dretes tenen una clara oposició en aquest àmbit, atès que tant els socialdemòcrates com les esquerres contemplen obrir el cadenat del deute davant la intensa crisi industrial que pateix el país, enfonsat per la fi del gas rus a preu de cost i pel fallit intent d’electrificació de la seva històrica indústria automobilística. El límit de deute, cal recordar, és un mandat constitucional alemany que no permet l’executiu endeutar-se per sobre del 0,35% del seu PIB. A tancament del curs passat, el deute alemany voltava el 62% del valor de la seva economia -a anys llum, per exemple, del 102% que va registrar l’Estat espanyol a finals del gener d’enguany-.
Les darreres dades econòmiques registrades per Alemanya no són gaire falagueres. Segons les estimacions del Banc Comercial d’Hamburg, l’índex de gestors de compres -PMI, una xifra que mostra l’activitat transaccional de les empreses- va ser lleugerament positiu el passat mes de gener, amb una ràtio de 51. Cal recordar que, pel que fa a aquest indicador, qualsevol xifra per sobre de 50 es considera una tendència creixent. El lideratge, però, va ser del sector serveis, que mostrava una salut fràgil, amb una nota de 52. La indústria, per la seva banda, continua decreixent, si bé a un ritme més baix de l’esperat: l’informe elaborat per l’economista Cyrus de la Rubia atorgava al manufacturer alemany un 46,1, unes dècimes per sobre del 45,5 que estimaven els mercats. Els empresaris, però, ho fien tot a uns resultats clars aquest diumenge, que permetin formar un executiu sòlid. “Es pot veure que les expectatives d’una situació política més estable en el futur són més grans a Alemanya. Gran part de l’estat d’ànim del sector privat dependrà de la capacitat del nou govern per donar senyals d’estabilitat”, argumentava De la Rubia. Així, l’economia alemanya respirarà si Merz aconsegueix una majoria forta. Sense ella, tot pot començar a trontollar ja des de les beceroles.
