Alemanya ja té nou parlament. Després d’una intensa campanya electoral marcada per un agre debat migratori, i sota la cada cop més punyent amenaça de la crisi econòmica, els votants han castigat amb duresa el govern del canceller Olaf Scholz amb correctius històrics per als tres partits que en van formar part. Tot plegat, a favor de l’espectre de la dreta: la Unió Cristiano Demòcrata, i el seu líder Friedrich Merz, s’han imposat amb claredat amb prop del 29% dels vots; mentre que la ultradreta d’Alternativa per a Alemanya s’ha consolidat com a segona força amb un 20% dels suports; si bé quedarà marginada de la política de pactes. Amb la victòria assegurada, Merz cerca accelerar les converses per formar govern en un moment especialment tens per a les relacions internacionals del país i de la UE. En la seva primera compareixença després de les enquestes a peu d’urna —històricament molt acurades en el cas germànic— el candidat ha assegurat que “governarà Alemanya”, i ha esperonat els potencials aliats per fonamentar com més aviat millor un nou executiu amb els vots necessaris al Bundestag. “La formació de govern s’ha de materialitzar. El món no esperarà a unes llargues converses i negociacions de coalició”, ha declarat; en un intent d’accelerar un pacte que històricament sempre ha estat lent al país. Les xifres definitives hi presenten un panorama favorable, però les converses s’albiren, si més no, intenses.
Amb 630 diputats, el Bundestag és la cambra legislativa més gran de la UE; i la majoria absoluta s’eleva fins als 316 vots. El recompte final, ja confirmat, atorga als cristianodemòcrates 208 seients a la cambra legislativa, a 108 d’una majoria suficient per formar govern. Des de l’inici de la campanya, tant Merz com els seus col·laboradors han declarat la intenció de construir un executiu bicolor per evitar la inestabilitat patida l’anterior legislatura, quan Scholz es va veure obligat a fer precaris equilibris per mantenir l’aquiescència dels verds de Robert Habeck i els liberals de Christian Lindner, en una Aliança semàfor que s’ha revelat com un càstig per a tots els que en van formar part. Després del recompte, els socialdemòcrates sumen 120 diputats, un muntant que permet arribar a la majoria amb el centredreta. Malgrat que Scholz ja ha avisat que no formarà part d’una nova grosskoalition, el partit assumeix la seva retirada, acompanyada d’una reforma integral de l’aparell de l’SPD. De fet, el mateix canceller en funcions s’ha descartat tant per al període negociador com de cara a conformar un gabinet. “Una altra persona haurà de liderar les converses amb la Unió. Scholz no està disponible”, ha declarat en una entrevista durant la nit electoral.
Sobre aquests resultats definitius, Merz s’ha marcat un límit temporal per accelerar les converses amb els seus potencials socis de govern. En declaracions a una televisió local, el guanyador dels comicis ha instat les parts a tenir un executiu format abans de Setmana Santa -tota una fita, atès que la formació d’un gabinet després de les darreres eleccions ha trigat entre dos i tres mesos-. Per recuperar la suma amb els socialdemòcrates, les dues formacions hauran de trobar punts de compromís en qüestions que els han separat durant la campanya, com ara les restriccions a la immigració, un punt clau al discurs de la CDU que l’SPD ha retret sovint com una concessió a la ultradreta; o l’economia, després que el líder democratacristià titllés la gestió del canceller de “miserable”. Qüestions com els fluxos migratoris o la reforma dels estrictes límits d’endeutament que la Constitució alemanya imposa al govern federal, doncs, esdevindran clau per apropar -o no- les postures dels dos partits històrics d’un sistema polític que l’extrema dreta ha fet trontollar.
L’oferta de l'”escurçó”
La ultradreta, eufòrica per un resultat històric, ha buscat explotar les possibles escletxes en la potencial coalició de govern. Poc després de conèixer les primeres xifres, la candidata d’Alternativa per a Alemanya, Alice Weidel, ha ofert els seus 150 escons per fer Merz canceller, un moviment que trencaria l’històric cordó sanitari que s’ha imposat als ultres. El tallafoc, val a dir, es va esquerdar a finals del desembre, quan els conservadors van tirar endavant una moció contra la immigració amb els vots dels liberals i l’AfD. El líder de la Unió, però, ha reiterat en campanya la seva intenció de no arribar a cap pacte amb els de Weidel. En el darrer debat electoral, de fet, es comprometia a “allunyar l’escurçó d’AfD” de l’executiu nacional. La líder d’Alternativa, val a dir, ja ha engrescat els seus per escalfar l’ambient quan la CDU els ignori en les seves converses per a una investidura, una posició que constituiria un “frau electoral”. “Si fan això, unes noves eleccions poden arribar aviat”, ha avisat la candidata.
Val a dir que, des dels mitjans locals, veuen aquest xoc com una evidència de les intencions de l’AfD d’assaltar l’espai de la dreta tradicional i esdevenir-hi majoritari, a imatge i semblança del camí del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen a França. Weidel, doncs, està especialment interessada a desestabilitzar el futur govern de Merz a favor seu; mentre que la Unió cercarà retornar els extremistes a la marginalitat de la que han aconseguit sortir després de més d’una dècada escampant-se pel panorama polític de la República Federal.
Un tripartit innecessari
Les xifres definitives, així, han confirmat els millors pronòstics per als conservadors. Amb la caiguda definitiva dels liberals de l’FDP i la socialconservadora Aliança Sahra Wagenknecht, el repartiment definitiu d’escons els hi és prou favorable per formar un govern bicolor i evitar un complex debat intern per formar una coalició tripartida. L’única opció políticament viable en cas de no haver arribat als 316 escons amb els socialdemòcrates era afegir a l’acord els verds de Habeck, que han caigut a la quarta posició amb 86 escons.
Les relacions entre ecologistes i conservadors, en cas d’haver hagut de cercar acords, no passaven per un bon moment. Habeck hi va oferir els seus vots, en cas que foren necessaris, per fonamentar una majoria al voltant dels conservadors; si bé va lamentar l’extrema dificultat d’arribar a consensos entre dues opcions que s’han allunyat substancialment en els darrers anys. El gir a la dreta de Merz, cal recordar, s’ha vehiculat en grau considerable a través del rebuig a les polítiques en matèria de sostenibilitat de l’anterior executiu. El ‘no’ a la governança verda ha estat especialment palès en els socis bavaresos de la Unió, la CSU de Markus Söder. El líder socialcristià, de fet, ha emfatitzat la importància d'”enviar els Verds a l’oposició” ja en el seu discurs posterior a la publicació de les enquestes a peu d’urna.
El racó de les esquerres
Fora de qualsevol política de pactes, l’esquerra tradicional celebra uns resultats molt millors dels que hi atorgaven la majoria d’enquestes fins fa escasses dues setmanes. Die Linke, els hereus del Partit del Socialisme Democràtic -la transformació del Partit Comunista de la RDA després de la integració-, s’han enfilat fins a fregar el 9% dels vots, i amassen 64 escons. Aquesta fita serveix per reivindicar el canvi d’estratègia que ha posat en marxa el partit des de mitjan 2024, sota el nou lideratge orgànic de la periodista Ines Schwerdtner i el biòleg Jan van Aken. La gran figura pública dels postcomunistes, la carismàtica diputada Heidi Reichinnek, ha liderat un viratge ideològic i discursiu que els ha fet convergir amb les esquerres europees, com un partit de classes mitjanes universitàries i altament enfocat al vot jove i a les dones. Lluny de l’obrerisme clàssic que els havia portat a governar regions com Turíngia, i després de patacades successives tant a les eleccions regionals com a les generals, Reichinnek ha posat el focus en polítiques més identificades amb el seu nou votant objectiu, com ara la crisi residencial. “La concentració en qüestions socials del partit ha estat particularment reeixida”, ha celebrat la diputada; que reivindica una veu “més alta i clara que la resta” en els seus temes estrella.
L’èxit de Die Linke, coincideixen tant experts com veus polítiques al país, ha estat complet, especialment després que Wagenknecht hagi quedat fora del Bundestag per unes centèsimes. Segons les xifres oficials, la BSW s’ha quedat en un 4,97% dels suports, a tocar del 5% que hi hagués garantit representació. La irrupció a la cambra ha anat, segons els càlculs del partit, de 13.000 butlletes. Cal recordar que la líder socialconservadora era una de les cares més conegudes de l’esquerra alemanya fins al 2023, quan va culminar una llarga batalla interna a la formació postcomunista i va abandonar el partit per continuar el seu propi camí polític. Diversos corrents interns, engrescats per la mateixa candidata, van assumir posicions nacionalistes, més restrictives amb la immigració i més tradicionals en diversos àmbits socials a principis de la dècada; una energia que Wagenknecht va intentar vehicular a mitjan 2024, amb la fundació de la seva Aliança. La tesi semblava apuntar en el camí correcte després de les seves primeres experiències electorals, precisament a Turíngia, a on va ser tercera força per davant de l’esquerra, i a Saxònia, a on pràcticament va esborrar Die Linke. Ara, però, la revifada dels de Reichinnek i la dispersió dels vots crítics amb les polítiques migratòries hi han posat un topall que el partit no ha pogut trencar en la seva primera contesa electoral a escala federal.
