Les urnes van deixar un panorama segur a Alemanya. La caiguda del Bundestag de dues formacions minoritàries, els liberals de l’FDP i l’Aliança Sahra Wagenknecht, va deixar aparent via lliure per recuperar la gran coalició, el pacte entre conservadors i socialdemòcrates que ja va fonamentar en diverses ocasions el mandat d’Angela Merkel. En un moment de davallada intensa per a la base electoral del centreesquerra, els experts assumien un camí fàcil per a l’acord, que hauria de servir per portar el líder de la CDU, Friedrich Merz, a la cancelleria. Ara bé, després d’una deriva dretana de la formació democratacristiana, els programes de les parts estan molt més allunyats que en altres ocasions, quan els pactes van ser molt més senzills. En les primeres hores després dels comicis, de fet, el partit del canceller en funcions Olaf Scholz ha aclarit que no hi ha res decidit pel que fa a una majoria parlamentària conjunta. “La pilota és a la teulada de Merz, és ell qui té la responsabilitat de mantenir converses”, ha reblat un dels líders de la formació, Lars Klingbeil, en una entrevista a la cadena de televisió pública ARD.
Els conservadors, cal recordar, van ser els grans guanyadors de la jornada electoral, amb 208 escons i prop d’un 29% dels vots totals; mentre que els socialdemòcrates van patir una patacada històrica, amb un 16,5% dels suports i uns 120 diputats. La suma d’ambdós els hi és favorable, superior al llindar dels 316 vots necessaris per assolir una majoria absoluta. Ara bé, la campanya electoral va evidenciar importants diferències entre el projecte de Merz i la plataforma que liderava el canceller. La CDU, sota un lideratge marcadament empresarial, ha emfatitzat un full de ruta de laxitud fiscal per al capital, concessions al món empresarial i rigidesa financera. El potencial canceller, així, rebutja qualsevol reforma dels límits constitucionals a l’endeutament; s’ha allunyat del consens al voltant de les polítiques de sostenibilitat i ha advocat per una mà més dura amb la immigració. Els socialdemòcrates, sense haver mogut la seva plataforma especialment a l’esquerra, sí que han explorat una major despesa pública, un creixement econòmic accelerat per la inversió de l’estat i millores en la legislació laboral del país.
Pressions dels socialcristians
Després dels dubtes que han escenificat els socialdemòcrates, l’entorn de Merz ha intensificat la pressió sobre el centreesquerra. La veu més pesant ha estat la de Markus Söder, el líder de la CSU -el partit germà bavarès de la CDU, més escorat a la dreta-. “L’SPD sempre ha estat un partit que ha donat suport a l’Estat, ple de responsabilitat“, ha declarat Söder, en un moviment per collar els seus potencials aliats sota l’amenaça de l’escalada de l’extrema dreta. “Hi ha molt per discutir”, ha reconegut el líder socialcristià; si bé advoca per reeditar la gran coalició.
Nou lideratge socialdemòcrata
Dos dies després de les eleccions, Merz s’ha reunit amb Scholz a la cerca d’un relat comú sobre el panorama polític alemany. Després de la desfeta del passat diumenge, el centreesquerra cerca nous lideratges per replantejar la seva estratègia. Entre els favorits per succeir el canceller al capdavant de la Casa Willy Brandt destaca l’actual ministre de defensa, Boris Pistorius, que ja va fer un intent de liderar la llista de l’SPD abans dels comicis. Pistorius ha estat un dels grans advocats d’una flexibilització del límit de deute, especialment pel que fa a la despesa militar, en línia amb les exigències del secretari general de l’OTAN, el conservador neerlandès Mark Rutte. Segons l’encara líder de la defensa alemanya, el pressupost de l’exèrcit de la federació s’ha de duplicar, fins a superar els 100.000 milions d’euros. Merz, val a dir, ha deixat la porta oberta a eliminar la despesa militar dels paràmetres del deute, si bé el pont encara no s’ha construït. “Estem parlant del 3% del PIB. Això no pot estalviar-se d’unes altres àrees”, sentenciava el ministre, allunyant qualsevol acord que no contempli unes finances més flexibles.
