Laura Fa: “Als polítics catalans els explotaria el cap si es veiessin a la portada d’una revista del cor”

ENTREVISTA a una de les periodistes del cor catalanes amb més presència a la premsa rosa

Sálvame, Lecturas, el Vostè primer de Rac1, el Tot es mou de TV3, l’Obrim fil de TVE… Tots ells tenen un denominador comú anomenat Laura Fa (Barcelona, 1974). La catalana és una de les tertulianes més totterreny de la televisió, una de les periodistes del cor amb més presència des que aconseguís fama a l’Arucitys de 8TV. El Món l’entrevista en un dels seus moments professionals més fructífers, però també en el que més crítiques rep.

Contextualitzem una mica. Ha estat fàcil el camí fins a poder col·laborar en tants mitjans? A la universitat ja veies que volies dedicar-te a la premsa rosa o vas plantejar-te altres tipus de periodisme?

Sí, jo des de sempre m’havia volgut dedicar al cor, encara que vaig començar fent esports. No tenia clar on podia treballar a Barcelona dins del món de la premsa rosa i quan estava a la universitat vaig començar a fer pràctiques a la secció d’esports. Em va agradar i m’hi vaig quedar 6 o 7 anys, vaig estar a Ràdio Badalona fent els partits de la Penya.

És tan diferent la premsa rosa de la premsa esportiva o política?

Al final no trobo diferències entre la premsa rosa i les altres modalitats. Quan fas successos, quan fas esports, quan fas política… Hi ha molts mitjans que busquen l’impacte, que necessiten molta notícia i, a més a més, hi ha diferents tipus d’ètiques en tots els àmbits del periodisme. És a dir, no som un món a part de la resta del periodisme. El que passa és que tenim més mala fama, però no som tan diferents.

Creus que Barcelona és una ciutat en la qual es pot fer carrera com a periodista del cor? 

Aquí hi ha poca oferta televisiva feta a casa… Només tenim el que es fa a TV3 i el poc que fa TVE -que la majoria de gent no sap ni que existeix-. Jo quan començava sabia que les revistes eren a Madrid, que les televisions que apostaven pel cor eren a Madrid, que les agències igual… Encara que finalment vaig saber que hi havia una agència Barcelona i per això vaig començar en aquest món. Però sí, a Madrid hi ha més oferta i també més ganes de fer cor, perquè aquí es queda en una cosa anecdòtica i no s’hi aposta, encara que a Catalunya es consumeix moltíssima premsa del cor. El documental de Rocío Carrasco l’està veient una mitja del 30% del share de Catalunya… Vull dir, són unes xifres molt heavys com per ignorar-les i pensar que és una cosa que fan els altres i que aquí no ens toca. 

Compres això que es diu, doncs, que a Madrid hi ha més festes i tafaneries que a Barcelona? 

Aquí vam tenir una època en la que hi havia moltes festes, molts personatges i molt sarau… Però des d’aquí tampoc no es cuidava tot això, ni se li donava veu ni es feia res. A Madrid tracten amb molts menys complexos que aquí la premsa del cor. Aquí és més una cosa de “ui, a veure què diran”, que sí i que no, que ho sembli però només una mica… És molt difícil.

Creus que estan preparats els famosos catalans per a la premsa rosa catalana? Sobreviuria o guanyaria pes, fins i tot, en una Catalunya independent?

No, no estan gens preparats. No ho estan… Jo sempre dic que no serem independents fins que tinguem un star-system propi. Perquè si vaig a TV3 a parlar de les notícies del cor, igual que l’Ayuso pot ser portada doncs també ho podria ser el Pere Aragonès en una revista d’aquí o qualsevol presentador de TV3 que hagi estat pare o mare, per exemple. Moltes vegades es pensa en la premsa del cor en negatiu, però també hi ha notícies bones en el món del cor que es podrien explicar. El que passa que hi ha alguns polítics que si de cop es veiessin en una revista perquè s’han enamorat, per exemple, doncs els explotaria el cap. 

A quin polític català et faria més gràcia entrevistar des del punt de vista de les tafaneries?

M’agradaria el Rufián… però aquest no val, no? M’imagino que qualsevol d’ells, perquè no coneixem pràcticament res de la vida personal dels polítics catalans. Són molt curosos, tots ells. Ara bé, és cert que el Pere Aragonés m’està sorprenent perquè s’està deixant veure molt amb la dona i amb la nena, que és una manera d’humanitzar els personatges públics i els polítics, que semblen tenir aquesta por catalana de “ai, si us plau”. A Espanya van a tot arreu amb la família, doncs em sembla molt bé que aquí també ho faci i aquesta hauria estat una bona imatge que podria haver sortit en una revista del cor catalana. 

Feu pinya els catalans que treballeu a Sálvame? O no importa gaire la nacionalitat? 

És igual això i si hi ha molts catalans és perquè la productora és catalana. El que sí que és veritat és que si a vegades parlem en català entre nosaltres, els altres salten i diuen allò de “ja esteu parlant català!”. Però ho tenen molt més normalitzat del que molta gent pot pensar des de fora. Jo puc parlar obertament de les meves idees polítiques amb qualsevol dels meus companys, igual que ells me’n parlen a mi. La catalanofòbia hi és molt més a fora que no pas a dins amb els meus companys. La pateixo molt més a la xarxa que amb els meus companys, que s’ho prenen bé. Molts estan en desacord amb mi, evidentment, però se’n pot parlar i es pot fer broma. I crec que la gent se sorprendria molt amb la normalitat i tolerància amb la que parlo sobre el tema. Per això moltes vegades faig alguna conya i respon molt més la gent que ho està escoltant des de casa que no pas els de dins. És com una broma nostra. L’altre dia que li vaig dir a la Chelo [García Cortés, tertuliana de Sálvame] que hauria d’estar orgullosa del seu país tot fent referència a Catalunya, doncs ho vaig dir perquè la gent esclatés i digués allò de “vinga, ja està la independentista”. I des de fora s’esvalota tot d’una manera que tampoc no té massa sentit.

Vas néixer a Barcelona, però has viscut gran part de la teva vida a Badalona. Quina nota li posaries a la capital catalana? Quin és el teu racó preferit?

Exacte, vaig néixer al barri del Clot de Barcelona i vaig traslladar-me a Badalona farà 25 anys o una mica més, quan vaig començar a treballar a Ràdio Badalona vaig venir cap aquí i ja m’hi vaig quedar. Fa tants anys que faig vida a Badalona, que em sento més badalonina que barcelonina. Em queda molt lluny la meva etapa a Barcelona, encara que evidentment Barcelona m’agrada per tot perquè a nivell de sortir i de cultura és una ciutat gran… però m’he tornat molt badalonina. 

I canviant de tema una miqueta, quin diries que és el teu somni professional per complir? Presentar les campanades?

Era la conya de la meva vida, sempre ho deia a l’Arucitys que volia arribar a fer a les campanades. I la veritat que les vaig arribar a fer en el meu primer any a Telecinco, encara que a mi m’hauria agradat fer-ho a 8TV o a TV3 i des de sota d’un rellotge i no com a secundària. Però no, la veritat és que no sóc de somnis professionals perquè he anat aconseguint coses que pensava que no aconseguiria mai. Ara estic a gust, mai no presentaria perquè no vull ser presentadora. Em trobo molt millor de secundària que de presentadora. A mi el que m’agradaria és tornar a treballar amb gent amb qui he estat molt feliç treballant, amb les meves companyes a l’Arus, la Lorena i la Rebeca. M’encantaria tornar a fer alguna cosa les tres juntes en algun programa. Ara en aquest nou 8TV, per exemple; algun programa que tingui l’essència que tenia l’Arucitys. Aquest és un somni que he demanat a la carta dels Reis, però no sé si m’ho concediran perquè les tres tenim molta feina perquè això es pugui arribar a materialitzar. Però és una de les coses que m’agradaria, tenir un programa les tres a 8TV com vam tenir en la seva època. Tinc molta esperança amb aquesta nou 8TV, espero que ens doni la vida a Catalunya. Potser sóc una mica ingènua, però tinc molta esperança.

T’has plantejat participar en algun reality? N’hi ha algun al que no aniries ni per tots els diners del món?

Fa anys t’hauria dit que sí, que hagués anat a qualsevol i que, fins i tot, em faria gràcia… Però ara només ho faria perquè l’oferta professional fos molt bona i si hi hagués molta pasta. Supervivientes, per exemple, em sembla duríssim i Gran Hermano crec que és una exposició personal que no sé si acaba compensant. A La isla de las tentaciones no hi aniria mai, no, encara que em paguessin molt no hi tindria manera perquè haurien de convèncer el meu marit i això seria impossible. 

Promociones diverses marques de roba i complements a Instagram. Avui dia és més rendible per a un jove fer-se influencer que estudiar periodisme?

El futur de qualsevol periodista és adaptar-se a qualsevol mitjà de comunicació nou, si ho fem amb les xarxes socials, també ens hem d’adaptar a qualsevol canal. No crec en la gent que es dedica a la comunicació i no comunica tampoc a través de les xarxes. Ara bé, no surt més rendible ser influencer. Jo no em podria guanyar la vida gràcies a les xarxes socials, evidentment. Moltes vegades tampoc no ho pretenc i he dit que no a coses que no volia promocionar encara que em paguessin, alhora que també he promocionat coses que no m’agradaven per ajudar a un petit empresari. Hem d’estar a les xarxes i si treus més o menys rendiment, això va per persones. Crec, però, que això mai no suplirà a la feina del periodista. L’única cosa a la que supleix és a la part de l’ego, perquè allà poden suplir la falta d’ego que tenen a altres mitjans. Però la pasta en el meu cas no és gaire… Encara que sé que hi ha gent que sí que guanya molt amb això. El que és cert és que els que guanyen molt, normalment no són periodistes. És gent que potser ho guanyaria com abans feien en els bolos a discoteques. 

Comentaris

    FRANK DUBÉ 31/05/2021 2:06 pm
    Algú li pot fer arribar això a Laura Fa.? Segur que li serà molt útil i entendrà moltes més coses. https://www.youtube.com/watch?v=WKFM0a_68sM

Nou comentari