Julia Otero ha estat convidada a Catalunya Ràdio aquest matí, una entrevista que ha aprofitat per celebrar que han passat tres setmanes des de la intervenció quirúrgica a la que va sotmetre’s per poder superar el càncer que van diagnosticar-li a principis d’any. Les notícies són bones, ja que els metges li han confirmat que no queda cap cèl·lula cancerosa en el seu cos. Ara bé, ella vol ser prudent: “He superat el càncer, però amb aquesta malaltia has d’esperar cinc anys com a mínim per saber si l’has superat realment. Tot va bé, afortunadament, però encara hi són les conseqüències d’aquest tractament, el que és duríssim“.
La locutora explica que pateix neuropatia perifèrica, una seqüela del tractament que fa que pràcticament no tingui sensibilitat a les mans ni als peus: “Dels cinc sentits, només me’n queden quatre en aquests moments”, assegura. Quedar-se sense tacte és molt molest, tal com reconeix, encara que això no impedeix que segueixi molt optimista: “Estic bé, viva i amb ganes”. Espera poder tornar a l’antena aviat: “Confio que pugui treure el cap abans de Nadal i que a partir de gener pugui tornar a la vida normal”. Una cosa és el que espera i una altra la que pugui arribar a ser, ja que tot és molt recent i tot està “molt tendre” encara.
A més a més, assegura que és conscient que la malaltia l’ha canviat per dins i té sospites que els oients podran notar-ho: “Hi ha coses que abans m’interessaven molt i que ara no ho fan tant, mentre que n’hi ha d’altres en les que no em fixava i ara són importants per a mi… Ara les misèries polítiques m’avorreixen sobiranament, com el cinisme i la polarització. Entrevistar els polítics crec que és una pèrdua de temps enorme perquè mai no contesten al que els hi preguntes i el que diuen és mentida la majoria de les vegades. Ara hi ha moltes coses de la pila de la informació diària que posaré molt més en qüestió o que, almenys, així intentaré fer-ho. M’agradaria treure la cara lletja que té aquesta cosa pública que està tan enverinada i tan enganyifa per a tothom. Segurament m’ho portaré al micròfon tot això perquè vida i feina no són dos compartiments diferents, hi ha moltes comunicacions entre ells i els oients notaran algun canvi en mi segurament”.
El jurat del premi que acaba de rebre la considera un referent per al sector, però ella no hi està d’acord: “Això em fa una mica de por perquè de vegades et diuen coses que et fan sentir gran. Jo intento ser un referent per a mi mateixa, anar a dormir cada dia amb la tranquil·litat de no haver comès cap injustícia, no haver dit res que enverini ningú i que algú ho escolti i cregui que és un estil que li agrada o que en prengui nota. Tots cometem errors i tots fem coses bé, no em sento un referent. Em sento una referència per a mi mateixa i anar a dormir tranquil·la”.
