José Corbacho torna a generar polèmica per una entrevista que l’ha col·locat al centre de la diana. L’humorista català està promocionant la seva nova obra de teatre, un monòleg en el que demana calma després d’una època convulsa. N’ha parlat a El Mundo, davant dels que defensa la llibertat d’opinió: “Ara es descontextualitzen constantment les paraules que dius també en l’àmbit de l’humor. No conec ningú que hagi sortit d’un teatre a posar una denúncia, ho fan amb un tuit sense context. És una put… perquè ningú no es mereix que el denunciïn per un acudit o una cançó. És molt més fàcil castigar als creadors amb deixar de seguir-los, però vivim en una societat que busca la lapidació“.
El còmic va fer-se un nom de la mà d’Andreu Buenafuente: “El Terrat va néixer d’una cosa molt petita i molt local, un programa de ràdio supercatalà que, de sobte, va convertir-se en una factoria d’humor que esquitxa tot un país”. I parlant del català, José Corbacho ha volgut deixar anar unes declaracions al respecte: “Em cansa enormement l’embolic de l’educació en català perquè no entenc que es produeixi. Em posa malalt la utilització del català que fan els polítics independentistes i aquells que no ho són. L’únic català de la meva família sóc jo, sóc fill de l’educació de la immersió lingüística. Aquest model va funcionar i gairebé tota la gent de la meva generació ha après català i no hem tingut problema. Jo actuo indistintament en castellà i en català, veig els avantatges d’una població bilingüe. Al final acabem fent lleis per crear problemes que no existeixen”.
“Tothom hauria d’assumir que a Catalunya hi ha dues llengües oficials, el castellà i el català. Són uns bucles cíclics, ja que cada cinc anys estem amb el mateix. Encara que jo ara hagi marxat fora, Barcelona em sembla una ciutat meravellosa per viure. La meva ciutat perfecta, de fet, seria Barcelona amb la gent de Madrid. Culturalment, a Barcelona funcionen molt bé els teatres i tot està ple. Ara bé, no hem d’oblidar-nos que parlem d’una ciutat amb un model turístic amb problemes. Fa dos anys que no ve ningú per la pandèmia i tampoc no han ajudat els 10 anys de procés, de protestes i mobilitzacions al carrer. Quan feia La tienda de los horrores al teatre Coliseum i veies fogueres al carrer sense ser Sant Joan… Home, no anima a què vingui gent. La televisió ensenya el que ven, per això, hi ha cert cansament que Barcelona sigui l’altaveu d’on tothom ha d’anar a fer una manifestació”.

A més a més, reconeix que el trasplantament de ronyó al que es va sotmetre l’ha fet plantejar-se abaixar el ritme: “M’he replantejat com he atropellat la gent a qui estimo, especialment en ser la meva germana la donant. Ella no havia de passar per això i, després, tampoc no puc estar molt amb ella per la feina. M’he adonat que havia d’estar una mica més de temps amb els meus i que aquest ofici fa que els descuidis. A més a més que vaig passar part de la meva infància als hospitals perquè tenia espina bífida, el que després em va generar el problema renal”, explica en una entrevista sincera i cridanera.