Manu Tenorio ha estat notícia últimament per la denúncia pública que ha fet contra la família que resideix en el pis que els té llogat. El cantant insisteix que no li fan cap ingrés des de fa més d’un any i que haurien acumulat un deute de 10.000 €. Els okupes en qüestió van donar la seva versió, també, totalment contraposada.
Segons el seu testimoni, el problema era que ell deu diners a Hisenda i es queden tot el que li paguen. Què ha dit ara? Com estan les coses? “No he recuperat la casa. El jutjat m’ha dit que m’han de tornar les claus, posar-se al dia dels pagaments o donar una resposta”, ha explicat a Y ahora Sonsoles.
Manu Tenorio confessa que li han diagnosticat TDAH als 46 anys
El programa d’Antena 3 l’ha convidat a plató i, sorprenentment, ha tret a la llum una informació sobre la seva vida privada que no té res a veure amb els diners. Sembla que el psicòleg l’ha diagnosticat amb un trastorn, un canvi en la seva vida que considera que explica moltes coses del seu passat: “Tinc TDAH i no ho he sabut fins fa uns mesos. De fet, no sabia què era fins ara aquest trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat”.
Aquest és un trastorn d’inici en la infància que es manifesta abans dels set anys i que es caracteritza per la inatenció, la hiperactivitat i la impulsivitat. Totes elles es presenten amb una intensitat desadaptativa i incoherent amb el nivell de desenvolupament de l’individu, normalment. En el seu cas, explica que té un ímpetu molt fort que li costa de controlar si veu alguna cosa molt clara: “Tinc moltes idees al cap i em costa molt concentrar-me… No és res dolent ser TDAH, ja que tenim molta sensibilitat. Simplement, és un dèficit d’atenció“. Per exemple, diu que li costava molt concentrar-se a l’escola i que només aconseguia centrar-se quan estava fent alguna cosa que li agradés molt com tocar la guitarra.
No li han diagnosticat fins que ha estat gran, així que és conscient que podria haver-ho explotat per relluir les seves virtuts de saber-ho abans. I com és que ho ha volgut revelar ara? Bàsicament, perquè creu que és important normalitzar aquest tipus de trastorns: “Molts adults travessem la vida sense saber que el patim. Si l’agafes a temps i el treballes, pots evitar molts problemes. Ens creiem que estem molt sans, però no. No pot ser que anem al gimnàs, però no al psicòleg“.
Un testimoni que confia que pugui ajudar altres persones a demanar consell a professionals per tal que analitzin la seva situació i poder controlar si realment els passa alguna cosa i senten que tenen alguna dificultat d’aquest tipus.
