Cristina Pedroche ha publicat un llibre sobre maternitat i, des de llavors, que les crítiques cap a ella se succeeixen. L’últim col·lectiu que ha carregat contra ella és el de les llevadores, el professional sanitari preparat per assistir les dones durant el part. I això per què? La presentadora s’ha informat molt sobre l’embaràs i els bebès, fins al punt que ha deixat anar sense vergonya que ella ja és “pràcticament llevadora”. Com era d’esperar, són moltes les professionals de debò que han posat el crit en el cel perquè consideren que les ha menyspreat en ignorar que no pots ser-ho si no tens uns estudis i una formació exigents.
Li han dit de tot, sobretot a les xarxes socials amb missatges tan crítics com el del perfil Enfermera Saturada: “Parir no et converteix en llevadora. De la mateixa manera que tenir apendicitis no et converteix en cirurgià o que punxar-te insulina no et converteix en infermer”. Cristina Pedroche s’ha apuntat a un parell de cursos online sobre hipnopart i això està molt bé, però és lògic que no pot posar-te al mateix nivell d’unes especialistes amb carrera universitària i anys de pràctica.
Cristina Pedroche denuncia les crítiques que rep en un missatge a Instagram
Davant de tot això, Cristina Pedroche ha acabat escrivint un text en el seu perfil d’Instagram. Aquí, reconeix que se sent “una mica ridícula” per haver d’aclarir les seves paraules: “Si dic, entre riures, que amb tot el que he estudiat m’he fet mig matrona és perquè es noti que soc exagerada quan m’interessa alguna cosa. Pregunto, repregunto i m’ho qüestiono tot. Estimo la professió de les llevadores i li dono el valor i el protagonisme que es mereix. És una llàstima que no hi hagi més llevadores. Dic ben orgullosa que moltes de les millors llevadores que hi ha a Espanya són ara les meves amigues“.
Molts no entenen, ja per començar, que la col·laboradora de Zapeando hagi escrit un llibre sobre maternitat. Té una filla de gairebé un any, però realment té el coneixement necessari per fer-ho? Aquí, torna a justificar-se: “Jo no dono consells i en el meu llibre no dono lliçons, només explico la meva experiència i la meva història”. I per què ho fa? Com a agraïment perquè les històries d’altres mares serien el que a ella l’està “salvant”.
Creu que la gent no ha entès el llibre i lamenta, per una altra banda, que també hi hagi moltes persones que n’estiguin parlant malament sense ni tan sols haver-se’l llegit: “Em fa pena que la gent no sigui capaç de veure’m com el que soc, una mare que ho està passant malament. No soc millor mare que ningú, però tampoc pitjor”.
Ha acabat amb un missatge conciliador: “Us desitjo el millor a tots, a aquells que m’envieu tant d’odi i fiquen més pedres a la meva motxilla”. Ara bé, no sense denunciar que hi hagi gent que li hagi arribat a desitjar que tingui càncer per veure si, llavors, diu que se sent pràcticament oncòloga: “No entenc com es pot estar tan buit per dins com per desitjar càncer a una altra persona”.
