Anne Igartiburu no acostuma a parlar de la seva vida privada, però quan ho fa sempre acaba aportant un munt de detalls desconeguts. Pocs s’esperaven que acceptés la invitació de Nagore Robles de participar en el seu pòdcast, però ho ha fet i no ha defugit cap pregunta. El tema que ha centrat la conversa? La criança dels seus fills, un dels aspectes que menys havia tractat fins ara.
La presentadora de TVE és mare de tres fills: la Noa de 23 anys, la Carmen de 12 i el Nicolás de 8. Les dues primeres les va adoptar, a la gran a l’índia el 2001 i la mitjana, el 2013, al Vietnam. Què ha explicat sobre aquest procés? Descriu aquesta manera de tenir un fill com “una aventura“, sobretot en el seu cas perquè ho va fer quan no tenia parella i a països amb una llei que canvia “tota l’estona”.
Arran del seu matrimoni posterior amb Pablo Heras-Casado, el director d’orquestra, va arribar el fill petit: “Un procés d’adopció és llarg, costós i amb moltes satisfaccions. I tenir un fill biològic, per la seva banda, t’omple de sorpreses que són precioses”.
Anne Igartiburu parla dels seus fills en una entrevista sorprenent
Què més ha dit sobre la seva maternitat? Ha sobtat que insisteixi en la llibertat que vol donar-los: “Els fills no són meus, meva és la responsabilitat i el privilegi d’acompanyar-los. Els fills no són nostres, aquesta és una equivocació que tenim els pares a vegades. El que fem és aprendre alguna cosa nova d’ells. Has de ser fidel, però també deixar que facin el seu camí i que siguin lliures”.
Anne Igartiburu ha tret a la llum una característica dels seus petits: “Amb la gran he après la part de tenir l’emoció a flor de pell. Amb la mitjana, per la seva banda, he entès que té els seus ritmes i els seus temps. I el petit és una ànima inquieta que no s’atura, crec que me l’han posat en el camí per ser capaç de no perdre els nervis”.
La comunicadora s’ha divorciat i no té tants programes com abans, però assegura que travessa un moment bo. No obstant això, continua sense treure’s de sobre la síndrome de la impostora: “Crec que a les dones ens passa molt això que no ens acabem de creure que ens mereixem allò que ens arriba o creiem que no som capaces o que no tenim res a aportar”.
