Abraham Orriols és una de les cares més visibles de la nova fornada de reporters de TV3, un periodista jove que està agradant molt i que aquesta setmana s’ha convertit en un dels protagonistes de l’Eclipsi de Roger Escapa. No és habitual sentir-lo parla de la seva vida personal, però ha trencat aquesta regla per poder fer un homenatge a la seva mare. La Rosa va morir, el passat estiu, de manera sobtada amb només 54 anys. Aquesta pèrdua l’ha afectat moltíssim, com és evident, sobretot per la pena de no haver pogut acomiadar-se. En una entrevista molt dura i sincera, ha posat paraules als sentiments de dol que pateix d’una manera admirable.
La mare era perruquera i, en aquest espai, presumia de fill sempre que podia amb les clientes. Ara, és ell qui ha volgut deixar clar que era una dona “fantàstica” de la que també n’està orgullós. Què li va passar exactament? La dona va ser víctima d’un aneurisme cerebral, una malformació de l’artèria que genera un bony que pot arribar a rebentar: “Si rebenta fort, com va ser en el seu cas, crea una hemorràgia cerebral molt bèstia i acabes morint”. Els metges els van dir que només tenien un o dos casos tan greus l’any, però desgraciadament els va tocar a ells.
L’Abraham sortia de treballar de la televisió quan va veure que tenia una trucada perduda del meu pare: “Em va dir que s’havia trobat la meva mare a terra. No acabàvem de saber si havia caigut o què, no em quedava clar si havia de pujar corrents cap a Berga o no. Li vaig acabar dient que m’estava espantant per demanar-li que em digués que no, que no passava res, però em va dir que ell també tenia por. Allà vaig veure que havia d’anar fins allà ràpid”. La van traslladar cap a l’Hospital Clínic de Barcelona, on s’hi estaria nou dies ingressades a l’UCI abans de perdre la vida: “Van ser dies infernals i teníem un sentiment d’impotència molt gran. Va estar sedada tota l’estona, només podíem parlar amb ella i creure que ens escoltava“.
Abraham Orriols lamenta no haver pogut acomiadar-se de la mare
La mare del periodista va acabar morint d’una mort encefàlica sense avís, sense símptomes de res, sana i amb només 54 anys: “L’endemà mateix marxava de viatge amb el meu pare i uns amics a Granada… jo havia parlat amb ella la nit anterior d’unes botes de Patum i volia deixar-ho tot lligat quan, de sobte, el món es va capgirar perquè sí, perquè existia una cosa que no sabíem que tenia, que era un aneurisme, que ho ha engegat tot riu avall“.
“Més enllà de la tristesa que sento i com l’enyoro, també tens la ràbia de dir que necessitava un minut amb ella per dir-li el que ja sabia, que l’estimava, i perquè ella em digués el que jo ja sé, que m’estimava. Hagués necessitat un consell, que em digués què havia de pensar quan la trobés tan a faltar i tot em costés tant. Com ho faig? Com m’ensurto?“, ha reconegut amb una enteresa increïble. Li venen molts records d’ella, però i cap és d’una conversa grandiloqüent: “No havíem parlat mai de la mort perquè no entrava dins dels nostres plans. Ella havia perdut el seu pare quan només tenia 30 anys i jo mai no li havia preguntat com se n’havia sortit i ara em diuen que ho va fer perquè tenia un motor, que era jo, que tenia 4 o 5 anys per llavors”. Nosaltres érem de fer-la petar, de fer-nos petons, de riure, d’abraçar-nos… per això em fa tanta ràbia que hagi mort perquè érem un gran equip i perdre això fa molt de mal.
“Jo em sento molt desgraciat per haver perdut la meva mare i tinc molta tristesa, però també em sento molt afortunat de poder haver viscut tot això amb ella. Si estic tan trist i tinc aquest buit és perquè ella me’l va omplir amb molt d’amor”, ha acabat reconeixent. Entre les confessions més dures, com van canviar la manera d’acomiadar-se d’ella quan els metges els van dir que no hi havia res a fer: “Vam passar de demanar-li que lluités a acomiadar-nos d’ella a les nits dient-li que marxés tranquil·la“.
Comunicar-li la situació a l’àvia, un dels pitjors moments d’aquest malson per al periodista
Un dels pitjors moments, en aquesta experiència horrorosa de l’Abraham Orriols, de només 29 anys, va arribar quan van haver d’explicar-li a l’àvia què havia passat: “No la vam mentir en cap moment. La havíem mentalitzat que a l’hospital es trobaria una imatge que impressionava, ja que la mare estava connectada a un munt de tubs i cables, però va voler venir igualment. No sé d’on va treure les forces, amb 91 anys i problemes de mobilitat, però va recórrer el passadís amb el caminador per poder estar amb la seva filla i no se’n va separar“.
Haver perdut la mare tan jove ha fet que la seva relació amb el pare s’enforteixi i ara diu que li demana que visqui fins als 100 anys per no deixar-lo sol: “Quan no m’agafa el telèfon em tenso… Ho he de treballar, però m’està ajudant la psicòloga del dol a qui he demanat que em faci un cop de mà”. Sap que viurà moments importants a la seva vida en què la trobarà a faltar, com el dia que es casi quan no pugui entrar-lo a l’altar o si és pare algun dia: “Que els meus futurs fills no puguin comptar amb la seva àvia, quan sé que ho hagués fet genial, em fa molta ràbia”.
Entre les curiositats que ha compartit més enllà d’aquest drama personal, per exemple que es diu Abraham pequè a la mare li agradaven molt els noms bíblics: “Ella apostava per Naüm, però el meu pare afortunadament el va vetar. Ell em volia dir Oriol, però no quedava bé Oriol Orriols“. O, també, quan ha defensat el català. Creu que els nets parlaran en la seva llengua? “Home, ho espero. Jo amb el tema del català és dels pocs en què estic totalment radicalitzat en el bon sentit de la paraula. Jo no canvio de llengua i m’emprenya quan la gent ho fa o els atacs continuats a la llengua i per aquí no hi passo. Però el panorama és el que és”, ha acabat dient en una entrevista molt generosa.
