Els infants víctimes de maltractament o negligència no sempre poden explicar amb paraules el que els ha passat. Tanmateix, diversos estudis científics indiquen que el trauma acostuma a manifestar-se a través del comportament, les emocions i determinades respostes físiques que poden mantenir-se durant anys.
Aquesta és una de les principals conclusions d’una revisió sistemàtica realitzada per la investigadora Ángela Latorre Navarro, de la Universidad Europea de Valencia, sota la direcció de la professora Valeria Adriana Farriol Baroni, que actualitza les principals evidències científiques internacionals sobre trauma infantil i trastorn d’estrès posttraumàtic en menors.
El treball coincideix amb les tesis defensades per referents mundials com Bessel van der Kolk, Bruce Perry o Judith Herman, que durant dècades han documentat com les experiències traumàtiques primerenques poden deixar una empremta persistent en el desenvolupament emocional i neuropsicològic.
Segons la revisió, durant la infància predominen les expressions no verbals del trauma. Els especialistes assenyalen com a senyals freqüents la recreació repetitiva de determinades situacions mitjançant jocs o dibuixos, malsons recurrents, pors intenses aparentment injustificades, ansietat amb manifestacions físiques, regressions conductuals com l’enuresi, així com una dependència excessiva de la figura adulta que els aporta seguretat.
Els investigadors destaquen que també són habituals la por intensa a la foscor, l’angoixa exagerada davant la separació dels cuidadors o respostes de temor desproporcionades davant determinades situacions o persones.
En els adolescents, la simptomatologia acostuma a adoptar formes diferents. Són més freqüents els records intrusius, els flashbacks, els malsons relacionats amb l’esdeveniment traumàtic, els canvis bruscos d’estat d’ànim, les conductes autolesives, la impulsivitat o la necessitat recurrent d’escapar o fugir.
Malgrat aquestes diferències segons l’edat, els experts subratllen que existeix un element comú: la por. “El nucli del trauma és la reaparició de l’angoixa quan el menor s’enfronta a situacions, estímuls o persones relacionades amb allò que va patir”, expliquen.
Per això, els autors recorden que l’absència d’un relat verbal no s’ha d’interpretar com una absència de dany. “Molts infants no poden explicar el que els va passar, però sí que mostren les conseqüències. Saber reconèixer aquests senyals és fonamental per evitar noves situacions de patiment o revictimització”, conclouen.
