La primera pregunta que acostuma a sorgir a la consulta de medicina reproductiva d’una dona que decideix ser mare sense parella o d’una parella de dones és quin tractament els correspon, segons ha explicat IVI Institute, que ha assenyalat que la resposta no depèn del model familiar, sinó del pronòstic reproductiu de cada pacient, que es determina mitjançant un estudi complet de fertilitat.
«Des del punt de vista mèdic, el tractament d’una dona sense parella és pràcticament el mateix que el de qualsevol altra pacient que necessita semen de donant. Una inseminació amb donant en una dona sola segueix el mateix procediment tècnic que en una parella heterosexual amb un factor masculí greu», va manifestar la doctora Gemma Castillón, ginecòloga d’IVI Fertility Barcelona. «El que sí que necessiten aquestes pacients és un acompanyament específic que resolgui els seus dubtes sobre el tractament, la donació de semen, els aspectes legals i el suport emocional».
La recomanació es planteja com una orientació inicial durant la primera visita i es confirma quan l’especialista ha revisat totes les proves diagnòstiques. Aquestes inclouen l’edat de la pacient, la reserva ovàrica (hormona antimülleriana o AMH i recompte de fol·licles antrals), la permeabilitat de les trompes mitjançant una histerosalpingografia o una HyFoSy, l’avaluació de l’úter per ecografia (3D, si escau), les anàlisis hormonals i els antecedents ginecològics i reproductius.
La inseminació artificial amb semen de donant sol ser la primera opció quan el pronòstic reproductiu és bo. Això implica, generalment, tenir menys de 38 anys, una reserva ovàrica adequada, almenys una trompa permeable, una cavitat uterina normal i absència d’endometriosi moderada o greu. «En una dona de 32 a 35 anys amb una AMH normal, una histerosalpingografia normal i una ecografia normal, l’habitual és oferir diversos intents d’inseminació abans de plantejar una FIV», assenyala la doctora Castillón.
La FIV amb semen de donant es recomana des del principi quan hi ha factors que redueixen les probabilitats d’èxit de la inseminació. A partir dels 38-40 anys, l’eficàcia de la inseminació artificial amb donant (IAD) disminueix considerablement i es prioritza la tècnica amb una taxa d’embaràs més alta per cicle. També es recomana directament la FIV en casos de reserva ovàrica baixa, patologia tubàrica —com ara trompes obstruïdes o hidrosàlpinx, ja que la inseminació requereix almenys una trompa funcional—, endometriosi significativa, cirurgies ovàriques prèvies rellevants o fracàs d’inseminacions anteriors.
«Una dona de 33 anys amb una AMH de 3 ng/ml, una histerosalpingografia normal i una ecografia 3D normal és una candidata inicial a la inseminació. Una pacient de 41 anys amb els mateixos resultats probablement rebria la recomanació de fer una FIV des del principi, a causa de l’impacte de l’edat en la fertilitat», precisa l’especialista.
Cada tècnica té els seus avantatges. La inseminació és un tractament més senzill, ambulatori i que requereix menys medicació hormonal. La FIV ofereix una taxa d’embaràs més alta per cicle, un control més gran del procés, la possibilitat de vitrificar embrions i de fer estudis genètics embrionaris quan estan indicats.
Després de sol·licitar informació, la primera visita mèdica acostuma a tenir lloc al cap de pocs dies. L’estudi de fertilitat inclou una analítica hormonal, una ecografia ginecològica, serologies obligatòries i, si es valora la inseminació, l’estudi de les trompes. Habitualment, es completa en un termini d’entre una i quatre setmanes, que es pot allargar fins a un mes i mig si la pacient no aporta proves prèvies.
Un cop decidida la tècnica, s’assigna un donant de semen anònim, d’acord amb la legislació espanyola, amb compatibilitat fenotípica i immunològica amb la receptora. Els donants se sotmeten a controls mèdics, genètics i infecciosos estrictes, i la disponibilitat de mostres fa que aquesta fase no endarrereixi l’inici del tractament. IVI Institute també recomana l’estudi genètic de portadors de malalties recessives QCarrier®, que permet seleccionar un donant genèticament compatible. Els resultats estan disponibles en un termini de 15 a 20 dies i es coordinen amb la resta del procés sense endarrerir-lo significativament.
«Una dona de 32 a 35 anys que acudeix a la consulta sense proves prèvies acostuma a trigar entre un i dos mesos a iniciar el primer cicle. Si ja aporta analítiques, ecografies i serologies recents, en molts casos pot començar amb la menstruació següent, és a dir, al cap de dues a quatre setmanes», va indicar la doctora Castillón.
Un cicle d’inseminació dura entre dues i tres setmanes, seguides d’uns 14 dies d’espera fins a la prova d’embaràs. En la FIV, l’estimulació ovàrica s’allarga entre 10 i 12 dies, i el cicle complet, des de l’inici de l’estimulació fins a la transferència embrionària, dura entre 16 i 18 dies. Durant tot el procés, les pacients disposen d’assessorament i acompanyament psicològic, així com de la guia «La millor decisió», elaborada per IVI Institute per a dones que volen ser mares sense parella.
«Si l’edat és favorable, la reserva ovàrica és bona, les trompes són permeables i l’úter és normal, podem començar amb una inseminació utilitzant semen de donant. Si l’edat és més avançada o hi ha algun factor que redueix clarament el pronòstic, recomanem directament la FIV per maximitzar les possibilitats d’embaràs», va concloure la doctora Castillón.
