Laureà Figuerola és el protagonista del capítol d’aquesta setmana del llibre Catalanes en la historia de España (Ariel), coordinat per Ricardo García Cárcel i María Ángeles Pérez Samper, que comença amb Estefania de Requesens i que acabarà amb Francesc Cambó.
“Què va fer Figuerola en tota la llarga existència? Servir les idees, la pàtria i la llibertat, ser esclau del deure i conservar, a través d’una vida tan laboriosa desenvolupada en un medi social tan accidentat, pur el cor i netes les mans”. Amb aquest retrat conceptual (idealista, compromès, treballador i honest) concloïa Gumersindo d’Azcárate la necrològica que va dedicar a Laureà Figuerola a la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.
Va tenir, en efecte, una vida llarga, perquè va néixer el 1816 i va morir el 1903. I intensa i fecunda, ja que va tenir importants càrrecs, entre els quals, president del Senat, ministre o diputat; va ser un reconegut activista cívic i polític; professionalment va ser catedràtic i acadèmic prestigiós i advocat, i, finalment, va escriure sobre economia, política, dret, ensenyament i fins i tot gramàtica.
El seu cim va estar en els escassos deu mesos en què va ocupar el ministeri d’Hisenda per primera vegada, a l’inici del Sexenni revolucionari, quan va convertir la pesseta en la moneda nacional, va donar un impuls liberalitzador a la legislació econòmica, va intentar el sempre difícil equilibri de la Hisenda i va obrir l’economia a l’exterior amb l’aprovació de l’aranzel que porta el seu nom. Per això va ser, sens dubte, un dels grans ministres d’Hisenda de la història d’Espanya i un dels catalans més influents en l’esdevenir de la nostra edat contemporània.
Va néixer el 4 de juliol del 1816 al si d’una família de la petita burgesia a Calaf, província de Barcelona, i hi va viure fins als set anys, quan la família es va traslladar a Barcelona. A la ciutat va estudiar el batxillerat a Jurisprudència i va aprendre Economia política a la càtedra que regentava Eudald Jaumandreu a la Junta de Comerç. A la segona meitat dels trenta es va interessar per la pedagogia i va marxar a Madrid, on va obtenir el títol de Mestre d’Escola Normal i va acabar la llicenciatura en lleis.
En tornar a Barcelona va començar a treballar com a advocat al despatx del seu pare i va ser nomenat per la Diputació inspector d’ensenyament primari de la província. El 1844 va passar a ser professor a l’Escola Normal de Barcelona, que dirigiria durant el curs següent. Va publicar també el que seria gran èxit editorial de la seva vida, Elementos de gramática castellana, que va aconseguir ni més ni menys que 33 edicions.
Catedràtic a la Universitat de Barcelona
Es va iniciar a la carrera universitària el 1842, en ser nomenat substitut de la càtedra de Dret Polític i Administratiu i Economia Política. El 1846 va fer el doctorat en Lleis i l’any següent va obtenir en propietat la càtedra a la Universitat de Barcelona, decantant-se per l’economia i el dret i abandonant la pedagogia. Un dels seus alumnes de llavors i després deixeble, Joaquín María Sanromá, el recordava així: “Eixut de carns, paquetet de nervis i gran d’esperit”.
Tota aquesta activitat no li havia impedit dedicar part del seu temps a la política en el camp progressista, en què ja militava el seu pare des de feia anys. El 1835 el jove Figuerola es va allistar a l’anomenat “batalló de la brusa” de la Milícia nacional, format per liberals avançats. El 1843 fou nomenat Síndic de l’Ajuntament de Barcelona.
Carrera política amb intervencions destacades com a diputat
Es va traslladar a la Universitat de Madrid el 1853 per exercir la càtedra de Dret polític comparat i Dret mercantil, encara que també es va dedicar a l’Economia en els seus escrits i activitats públiques. El 1854 va ser elegit diputat a Corts i des d’aquell moment fins a la I República va estar en la política representativa, sent novament diputat al Congrés en 1858, 1865 i 1869 i senador en 1871 i 1872. No va ser un parlamentari decoratiu, ja que va intervenir amb freqüència i, segons els cronistes de l’època, amb una certa duresa i un estil directe i fins i tot aspre. Va ser sempre fidel a la idea progressista, però va mantenir la seva forta personalitat; així, el 1865 es va enfrontar a la majoria del partit perquè ell no va acceptar el retraïment electoral i, en ser elegit, va assistir regularment al Congrés.
Més enllà del progressisme oficial tenia el seu cercle de confiança, doncs, a l’anomenada escola economista li “servia de llaç d’unió el mestre comú, el venerable don Laureano, de qui no puc parlar sense l’emoció d’un deixeble”, va dir molts anys després Segismundo Moret. Els més íntims compartien idees polítiques avançades, que anaven del progressisme al republicanisme, i certa sintonia personal amb el krausisme hispà, encara que intel·lectualment ell mai no en va ser un. Va ser triat acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques al grup fundacional de 1857.
El Sexenni: uns anys claus que van deixar empremta
El Sexenni va ser el seu moment cim. Una etapa agitada a la política espanyola i a la vida de Figuerola. Va ser elegit membre de la Junta Revolucionària que va prendre el poder el 30 de setembre de 1868 i nomenat ministre d’Hisenda en el govern provisional del general Serrano. Va seguir en el càrrec en ser designat president del Consell el general Prim el juny de 1869, després de l’aprovació de la Constitució, però va dimitir unes setmanes després. Va tornar a ser nomenat ministre el novembre del mateix any i va dimitir a primers de desembre de 1870.
Per què algú que va ser ministre d’Hisenda menys de dos anys ha passat a la història de la política econòmica espanyola amb majúscules? Sens dubte, perquè va tenir capacitat i determinació per dur a terme polítiques que eren alhora, necessàries en l’immediat i les funcionals a llarg termini. La seva política va servir per fer front a la crisi econòmica del 1866 i, en perspectiva, va encertar en liberalitzar l’economia, desfermant forces paralitzades, i creant institucions que li van sobreviure llargs anys.
En tres àmbits va desenvolupar Figuerola les seves principals reformes: el monetari, amb la conversió de la pesseta en moneda nacional, el comercial, amb la reforma aranzelària del 1869, i en la liberalització de la legislació econòmica. La pesseta va ser la moneda espanyola fins a la integració a l’euro més d’un segle després; la liberalització i l’obertura exterior han estat un gran projecte històric que ha conformat avui l’economia espanyola, malgrat alguns accidents del camí. És clar que no tot van ser èxits, ja que es va trobar en arribar amb un notable desequilibri en els comptes públics, resultat de la crisi econòmica, i això no ho va poder solucionar enmig dels desordres del Sexenni.
Nova etapa amb la Restauració
En la Restauració, va participar en els intents d’unificar l’esquerra liberal i després va seguir Ruiz Zorrilla al partit Republicà Progressista, en què va arribar a presidir la Junta política, fins que el 1886 va decidir apartar-se de la lluita política, fastiguejat de les interminables querelles del moviment republicà.
Però amb el nou règim la política no era el centre de la seva activitat. Va tornar a la vida acadèmica, entesa en un sentit ampli, va recuperar la seva dedicació a l’exercici de la professió d’advocat i va continuar formant part d’organitzacions cíviques, a les quals va aportar la seva contribució important, i de comissions oficials de tipus jurídic o econòmic, els nomenaments del qual va acceptar amb disciplina. A més, va mantenir una intensa vida familiar, les vetllades a l’Ateneu i les tertúlies diàries amb amics al cafè Suís.
Creació de la Institución Libre de Enseñanza
La principal contribució de Laureà Figuerola a la vida acadèmica aquests anys va ser el seu decisiu paper en la creació de la Institución Libre de Enseñanza. Va presidir-ne la primera Junta general d’accionistes el maig de 1876, va ser elegit primer president dels dos organismes rectors, la Junta directiva, organitzatiu, i el Rectorat, acadèmic, i, com a rector, va pronunciar el discurs inaugural. La Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, que va presidir des de 1898 fins a la seva mort, va ser un altre escenari important a la vida intel·lectual de Figuerola.
En un altre ordre de coses, professionalment havia establert un despatx d’advocat des de la seva arribada a Madrid, que aviat va ser pròsper. El va deixar en mans de persones de la seva confiança durant el Sexenni, però amb la Restauració va tornar a ocupar-se’n. A més, va desenvolupar una certa activitat empresarial en l’àmbit dels serveis col·lectius, ja que va ser president de la Companyia dels Camins de Ferro del Sud d’Espanya i conseller de diverses empreses privades, entre les quals la Companyia del Gas i la Companyia de Telèfons de Madrid.
Va morir el 28 de febrer de 1903 a Madrid. El cadàver va ser embalsamat per ser conduït amb tren al cementiri de Girona i dipositat al panteó on es trobava enterrada la seva dona, Teresa Barrau, morta el 1899, i el primer marit d’aquesta, Pau Bosch, mort el 1849. L’acompanyament del cadàver fins a l’estació d’Atocha va ser tota una manifestació de dol i expressió d’aquella “Espanya de la concòrdia”, com en va dir Gregorio Marañón de la Restauració. Darrere del cos del vell republicà zorrillista van desfilar, sense distinció d’ideologies, des de l’únic president viu de la I República, Nicolás Salmerón, fins al president del Consell, el conservador Antonio Maura, o diversos que ho serien més endavant, com Moret, Canalejas o Fernández Villaverde, i personalitats com Joaquín Costa o Gumersindo d’Azcárate.
