Mesoestetic, SL és una empresa farmacèutica d’èxit absolut. Precursora de la cosmètica mèdica quan la tendència s’insinuava, es va obrir pas a còpia de fórmules –mai més ben dit– magistrals i originals. Un producte seu, el Cosmelan, que elimina les taques epidèrmiques, va arrasar al mercat i va permetre al laboratori crear-ne més i més. Fins a tres-cents ara mateix. Mesoestetic ocupa una superfície de 19.000 metres quadrats a Vialdecans i ara mira d’ampliar-se amb 24.000 més, perquè la demanda ha desbordat l’oferta i no donen l’abast. Al davant de Mesoestetic hi ha hagut fins ara Joan Carles Font, un home de cara clara perquè s’hi aplica els seus productes i de mirada noble i desvanida, sense que calga aplicar-li res. Font, que vesteix escacat sense complexos, somriu quan afirma que la seua empresa ajuda a fomentar “la il·lusió i l’autoestima”. Ara són els seus dos fills qui se n’ocupen, d’aquest foment.
Seua és tota la il·lusió quan ha creat un enorme espai familiar –un parc temàtic del somni– en una enorme nau industrial on campen una seixantena de cotxes esportius de bandera: Ferraris, Porsches, Mercedes, Aston Martins… Cada vehicle extraordinari –llampant, vistós, mimat– té al darrere una història portentosa. Font s’hi delecta. A les golfes de la nau, en un espai més petit, centenars de figuretes, cartells i dèmons de Tintín apunten a un altre món del propietari, que col·lecciona meravelles d’un dels personatges que el va seduir de petit i el fascina de gran.
Pertot arreu, els detalls que encisarien qualsevol sensibilitat d’aquelles que ara en diuen boomers: un futbolí, un simulador de conducció de Ferrari, una taula de bitllar americà, una màquina de discs de bar, un taulell de cocteleria o de cinema, segons el costat des d’on es mire, amb la crispetera obligada… La màquina dels discs, una Sinfonola dels anys cinquanta, ofereix una cançó per deu pessetes i quatre per cinc duros. Cent cançons d’època gloriosa del pop, del rock i del soul. A prop, un pot brinda al visitant les monedes, inútils a l’exterior, que fan sonar la música.
Vostè comença en una farmàcia.
Sí. A la Gran Via de Barcelona. Cantonada al carrer de Viladomat. Davant la casa Golferichs. Allà vaig comprar una farmàcia, que em va oferir el senyor Antonio de la Sotilla Pascual, farmacèutic, molt entrat en anys. Crec que un dels seus nets ha estat o és corresponsal de La Vanguardia a NovaYork. Aquest home, que tenia catorze o quinze fills, ja amb més de vuitanta anys, decideix vendre’s la botiga i l’adquireixo jo. Parlem de l’any 87.
Vostè era farmacèutic.
Soc farmacèutic.
Per vocació.
Vocació? Sí. En aquella època, sí, probablement. Però després la mateixa inquietud amb la qual he conviscut tota la vida, que m’ha portat a tenir una curiositat per fer moltes coses, em va fer veure que passar la resta de la meva vida darrere un mostrador, dit amb tot l’afecte del món, atenent les necessitats d’una sèrie de clients fantàstics, no era la millor opció a nivell professional.
En aquell moment les farmàcies eren un bé molt preuat. El sector encara tenia certes prebendes a nivell de monopoli. Com ara l’alimentació infantil o els efectes i accessoris, que en dèiem nosaltres i que eren tots els articles d’ortopèdia, els articles sanitaris de segon i tercer ordre. Era un negoci amb una rendibilitat important, perquè no havia aparegut encara ni la llei del medicament ni la dels genèrics. Hi havia tots els laboratoris que tenien certes patents i que gaudien d’una situació econòmica i financera molt bona. Això arrossegava el sector farmacèutic i el vagó de cua, que era l’oficina de farmàcia, amb uns bons marges comercials.
A més, al costat teníem un consultori del PAMEM –Prestacions d’Assistència Mèdica al Personal Municipal–, de sis pisos, amb més de cent cinquanta metges. La farmàcia, doncs, gaudia d’una molt bona rendibilitat i un volum de vendes important. Però vaig decidir que el meu futur no passava per quedar-m’hi, sinó per construir un projecte on jo em sentís molt més compromès. I que, a més, representés una il·lusió que jo pogués realitzar.
Per què salta a la cosmètica mèdica i no a qualsevol altra activitat?
Això és fàcil. Als anys vuitanta hi ha un canvi de paradigma social molt important. Encara que no ens ho sembli, vivim una revolució silenciosa que provocarà una eclosió dels papers en la societat, que condueix a uns equilibris que fins aquell moment no hi eren. La dona s’incorpora de ple al mercat laboral i això fa que gaudeixi d’independència econòmica per primera vegada en molts i molts anys. La dona passa a tenir veu pròpia, en lloc de ser un zero a l’esquerra. No depèn del marit econòmicament.
D’altra banda, hi ha una altra realitat social. La dona fins aquell moment havia deixat de treballar quan s’havia casat, havia tingut fills, els havia criat, els havia educat i havia estat el pal vertebrador de la unitat familiar. Això, després de vint-i-cinc anys, desapareix. La senyora que s’ha casat amb vint-i-dos o vint-i-tres anys amb quaranta-vuit anys està en una etapa de la seva vida esplendorosa i s’ha convertit en una mena de gerro xinès que ningú vol que es trenqui, però tampoc sap on posar-lo.
Hi ha un moviment dins el col·lectiu mèdic que fa que molts metges que no han fet el MIR, que no han fet l’especialitat, actuïn com a metges de família. Entre ells apareix aquesta especialitat mèdica, la medicina estètica. Hi apareix perquè els grans especialistes en endocrinologia, aparell circulatori o digestiu, amb moltes altres especialitats, menyspreen certes patologies que tenen més a veure amb el vessant estètic i de satisfacció personal que no pas amb la part fisiològica. Una senyora que té sobrepès vol aprimar-se, va a l’endocrinòleg i ell li tira sobre la taula un full amb una dieta de 1.500 calories, i no li diu res més.
Aquell altre sector de metges fa una cosa que tots els altres no han fet. Seuen les persones i les escolten. Atenen aquella senyora que vol que se l’escoltin i que l’entenguin. I que l’ajudin a guanyar aquesta relació entre la seva autoestima personal i les pròpies necessitats.
I com entra vostè en tot aquest nou àmbit de necessitats insatisfetes?
Per pura casualitat. Tinc la farmàcia al costat del consultori i hi ha molts metges que tenen una plaça a la Seguretat Social i a la tarda tenen una consulta privada. I comencen a rebre moltes persones que funcionen a través del boca-orella i que volen recuperar aquest benestar personal, aquesta relació entre l’autoestima personal i la necessitat també personal de sentir-se bé. I aquí neix la medicina estètica. Neix aquí. D’un costat, hi ha la recuperació d’un estatus que havien perdut les dones, la independència econòmica, la incorporació de nou al mercat laboral, i de l’altre, el fet de veure que amb quaranta-vuit anys estan en la flor de la vida. I que allò que abans es considerava un problema –el fet de la menopausa, de tenir fills grans, que portava indefectiblement al final de la vida, a una vellesa prematura– es pot solucionar. Aquesta especialitat mèdica només té un problema. No hi ha un arsenal farmacològic per darrere per donar servei a aquestes noves necessitats.
Què feien, doncs, aquells metges?
Van a Andorra, baixen medicaments de contraban –perquè, si acudeixes a especialitats estrangeres, et triguen un any–, se la juguen, foten invents… I al final nosaltres comencem a treballar per fabricar com a fórmula magistral contratipus de totes aquestes especialitats. Al principi això funciona de meravella, però, quan han passat un parell d’anys, n’ha crescut el volum de tal manera, que això no es pot aguantar. Va ser en aquell moment en què em vaig plantejar si continuava amb la farmàcia o me la venia i amb aquells diners muntava una companyia farmacèutica.
Amb fórmules pròpies?
Sí, sí, clar.
Qui les va inventar?
Jo.
Ah, caram!
Directament. Jo en faig el desenvolupament farmacològic. La part galènica, la part de farmacocinètica i farmacodinàmica. Tot això, a partir de productes que sé que hi ha al mercat estranger. Per exemple, el monometil silanetriol salicitat. N’aconseguim una sal, la tractem d’una manera determinada i arribem a fer un contratipus de conjoctyl que dona els mateixos resultats que l’especialitat que es ven a Anglaterra o a França.
Però tot això havia d’estar degudament registrat i patentat.
Escolta’m una cosa. Jo ara tinc una companyia farmacèutica que és a 140 països d’arreu del món, tinc 300 especialitats, tinc 40.000 metres d’instal·lacions i tinc 330 persones treballant.
Vull dir, que ara les fórmules es registren i es patenten, i no es poden clonar en un altre lloc del món. Vostès al principi copiaven…
No, no, no. Nosaltres inventem una realitat a partir d’una sèrie d’informacions que ens arribem. Més que investigació, el que fem és innovació i recerca i desenvolupament. Perquè, al final, les primeres matèries que s’utilitzen són primeres matèries que estan a la farmacopea europea i moltes hi porten més de setanta anys.
I allà va nàixer Mesoestetic…
Sí, però per poder fer Mesoestetic els recursos van haver de sortir de la venda de la farmàcia. Els primers que no ho van entendre van ser els meus pares, que em van dir: “T’has tornat boig. Què fotràs? Tens dos fills petits. I si no et va bé? De què viureu? Què menjareu?”. Els vaig contestar: “Menjarem a casa vostra!”. “Molt bé, d’acord, però què farem?”. Hi ha un moment de preocupació a la meva família.
Li va anar bé tot d’una o va passar algun moment dur?
Noooo. Vam passar dos anys duríssims. D’entrada, perquè per a registrar una companyia farmacèutica trigues un any. Has de tenir-ne la instal·lació, fer-hi la inversió i esperar que vingui la inspecció. I que ho autoritzi. I a més a més, que vinguin després els bombers, que ho autoritzin, i l’ajuntament, i que et digui que sí. I necessites gent per a continuar treballant i per a continuar desplegant tota la part de desenvolupament tècnic que cal. Jo em trobo amb vint-i-tres persones contractades i estem un any perquè ens autoritzin l’activitat. Això va representar una despesa molt important i els diners es van anar acabant.
Mentrestant, afortunadament, el que passa és que hi ha una part menys exigent. Perquè aquí parlem dels dispositius mèdics classe 3 injectables, que són els que fabriquem, però n’hi ha una altra de cosmecèutica, que ens permet ràpidament aconseguir resultats econòmics per aguantar tota aquesta travessia del desert.
Quina és aquesta part cosmecèutica?
N’hi ha una de molt important que implica el desenvolupament propi d’un producte per a la despigmentació d’origen melànic. Això encara avui dia és el bestseller de la companyia.
El Cosmelan.
El Cosmelan, exacte. I això es fa que s’hagin tractat milers, milers i milers de persones amb un èxit rotund. Una mica és com la fórmula de la Coca-Cola.
Vostè no té taques.
No.
Perquè utilitza el Cosmelan…
[Riu]. Sí, no tinc taques a la cara perquè entre altres coses utilitzo el Cosmelan. On no l’utilitzo clar que en tinc. A les mans, on no l’utilitzo, estic tot tacat. A la cara, no.
Té raó. Això és com un petit miracle…
Neix a partir d’una conversa amb un bon amic cirurgià plàstic veneçolà. Un dia parlant de tot això em va dir: “Escolta, et sembla tu que si… Perquè els alfahidroxiàcids més les quinolones juntament amb l’àcid fític… Quina és la síntesi de la melanogènesi? És aquí, aquí, aquí i aquí… Doncs, anem a mirar de posar… A veure, quin component actua sobre aquest radical que és el que fa que el melanòcit s’oxidi i aparegui la taca? És aquest i aquest. Perquè això és per l’eumelanina i allò és per la neofelamina…
Caram! I al final?
Al final [somriu]… Jo sempre he cregut que Déu protegeix la ignorància. I ho dic de veritat [Riu]. I al final toques aquell botó i no saps per què, però… El meu amic em va dir: “Escolta’m, fabrica-me’n un quilo, que jo la setmana que ve me’n vaig a Caracas…”. Clar, al Tròpic, a Caracas, la insolació és molt forta. Allà hi ha molta gent tacada. Vam pensar de fer allà la prova i, a més, de fer una cura oclusiva. És a dir, els posarem la crema i els ho taparem. Al cap de tres dies em va trucar espantat: “Escolta! Te n’envio les fotos! Les taques han marxat!”. Bé, sí, d’acord, però això és una base molt empírica. L’empirisme a la ciència serveix, però fins a un cert punt. Després has de demostrar les coses i les ha de raonar. I al món de la ciència les pots raonar fins a cert punt, perquè, si no, et copien. Pots dir les veritats a mitges.
La veritat és que ens ajudem mútuament, fem un exercici d’un assaig clínic particular, amb la seva gent, a la seva consulta, sense cap CRO al darrere, i funciona. I tenim documentats els 200 primers casos.
I aquell és l’inici del miracle.
Exacte! Quin és l’avantatge que té aquest preparat? Que no destrueix és melanòcit. Que és reversible. Perquè destruir el melanòcit vol dir convertir la hiperpigmentació en un vitiligen. I no sé què és pitjor, perquè després et quedes com un dàlmata. Compte, perquè el joc d’equilibris era molt important. El gran avantatge del producte és aquest, que no destrueix el melanòcit. Li trau la càrrega d’oxidació, però després has de procurar prendre el sol sempre amb la protecció solar necessària, perquè, si no, es torna a repigmentar. Aquest és el gran èxit de la companyia i és el que fa possible que després comencem a investigar i a invertir en altres supòsits que ens porten a la nostra realitat d’avui dia.
Abans ha concretat algunes xifres de la companyia. Me’n podria dir algunes de les més bàsiques ara mateix?
Estem en noranta milions de vendes, un EBITDA del 25 %, som a cent quaranta països d’arreu del món i tenim oficines pròpies a Lisboa, Praga i Dubai. Suposo que tancarem la de Dubai perquè la situació no ens permetrà renovar el permís de residència que teníem. Hem d’anar-hi ara i no hi anirem. I després hi ha la seu social, a Viladecans. Treballem amb tots els països de la Unió Europea i tenim xarxa pròpia i xarxa de distribució…
Tres-cents trenta treballadors…
Aquí, a Viladecans.
I ara mamprendran a construir una nau nova…
Ara començarem a construir-ne una de 24.000 metres quadrats més. En total, 43.000. Farem el que nosaltres diem el Campus Mesoestetic. Són quatre edificis. Els dos que tenim ara, més els dos que aniran a l’altre cantó del carrer. Amb un centre logístic amb capacitat per moure fins a 9.000 palets al mateix temps. I després, tota la part més de front line, on hi haurà una àgora i on volem que hi hagi una incubadora d’startups.
Quants investigadors treballen per a vostè?
Seixanta, en aquests moments.
I quants productes comercialitzen?
Tres-cents. El 40 % dels beneficis van directament a investigar. Estic convençudíssim que la millor manera de fer créixer el projecte és a través de la investigació, la innovació i el desenvolupament. Sense això no hi ha avenç. I sense avenç no hi ha projecte.
Ha dit abans que les dones van ser el seu destinatari al començament.
I ho continuen sent.
I els hòmens?
Els homes tenen molts complexos atàvics.
Què vol dir això?
Vol dir que la gent encara es pensa que posar-se una crema vol dir pertànyer a un grup de tendència homosexual, per exemple. Que això els fa vulnerables. Moltes bovades tenim els tios encara.
I no compren els seus productes. Segur? Ho tenen contrastat?
No, perquè en ser unineuronals… La meva dona diu que a nosaltres ens falta un tros. Cosa dels cromosomes. Diu que, com que tenim una neurona, aquesta centrifuga.. [Riu]. I aleshores… Aquestes són les explicacions que em dona la meva dona. A poc a poc ho vas interioritzant.
La seua dona què és?
Ha estat infermera durant trenta anys. Cap del servei del Consorci Hospitalari d’aquí de Sant Boi…
I ens té investigats, els mascles…
Sí, perquè ha tractat amb molts bojos també. [Riu]. Sap de què parla.
Diu vostè que ajuda a recuperar la il·lusió i l’autoestima de la gent.
Sí. Nosaltres aconseguim convertir en realitat les il·lusions de milers de persones cada dia. Això és molt important. Fixi’s si treballem per a una especialitat mèdica que és diferent, que fins per anar al metge no cal estar malalt. Jo sempre dic que la medicina estètica és la medicina en colors. És el contrari d’una radiografia o d’un TAC, que és en blanc i negre, que és la foscor, que no veus el que hi ha a dintre.
Al seu àmbit hi ha molta trampa. Quanta farsa hi ha que pren la bandera de la medicina estètica?
Seria molt agosarat dir-ho, perquè podrien dir la mateixa cosa de mi. Probablement, això va amb el compromís ètic de cadascú. El que nosaltres sí que podem garantir és que el que fem té el compromís del respecte màxim a les persones que compren el nostre producte i que s’hi gasten diners de curs legal. Si una cosa no té una eficàcia provada, no va al mercat. Contra això hi ha unes altres empreses que evidentment…
És que avui dia a través dels anuncis del món de les xarxes hi ha tanta gent que promet arreglar-ho tot, que no saps cap a on mirar… Si estàs tot pansit, ells et despanseixen en un mes.
Això no és veritat. Tot té un procés. Moltes vegades aquests processos d’envelliment són la conseqüència d’una acció que no és d’ahir, que va començar deu anys enrere, per una sèrie de circumstàncies, com els hàbits alimentaris, l’estil de vida, situacions que a la societat actual l’ésser humà no controla de manera adequada… Tot això genera aquest procés d’envelliment accelerat. El gran problema és que tu has de saber què és el que pots fabricar i què és el que no pots fabricar. Que és el que pots fabricar amb garanties que allò que es posen els donarà el resultat que n’esperen. El que no pots fer és fabricar coses que tu saps que no obtindran cap resultat.
Ha parlat de pautes de vida, de vida sana, supose. Avui dia estem condemnats a convertir-nos en espartans si volem viure més i millor?
Noooo. Els maximalismes no són bons mai. Però hem de tenir una sèrie d’hàbits que han de poder conviure amb la nostra realitat personal a nivell laboral i familiar. Aquests hàbits, d’una manera o una altra, ens han d’ajudar el màxim en la nostra existència. Però sense cap més especificació. A veure, l’envelliment és un procés irreversible, eh!
Fins quan? Quan descobrirem la pedra filosofal que ens permeta controlar-lo?
Això és com quan a mi em pregunten: “Escolti, i vostè no té res que vagi bé per als cabells?”. [Riu]. Vostè creu que si tingués res per aturar la caiguda dels cabells, jo seria calb? Això és igual. Tothom busca la pedra filosofal.
Però ara vivim molt més.
Clar. L’esperança de vida s’ha allargat perquè els hàbits alimentaris han canviat, perquè la ciència ha avançat, perquè les infeccions i les malalties estan molt més controlades, perquè cada dia rebem inputs que els científics van descobrint situacions noves que ens ajuden a tenir la seguretat que certes patologies que abans eren mortals ara no ho seran. I suposo que d’aquí a vint o trenta anys la gent tindrà una expectativa de vida molt més elevada. Pensi una cosa. Al nostre país les senyores són les més longeves del món, darrere les japoneses només. Amb cinc mesos de diferència. Les japoneses estan a 87.5 anys i elles a 87. La gent no para atenció, però als pocs que es casen per l’Església ja els ho diuen: “Fins que la mort, d’ell, us separi”. [Riu]. Jo dino cada dia en un restaurant que es diu Tritón i els divendres hi ha un grup de senyores que fa tres anys era de senyores i senyors. Ara només en queda un, de senyor, i elles en són sis. Aquell tio està acollonit. S’asseu a la taula i se les mira a totes…
Vostè quants anys vol viure?
Miri, a mi el que m’importa és la intensitat dels meus sentiments. Els anys que jo pugui viure m’és igual. Jo deixaré de tenir interès per viure el dia que deixi de tenir interès per ser feliç. Per estar il·lusionat. Per venir aquí i seure i pensar.
És feliç col·leccionant automòbils de luxe, preciosos. D’on li ve aquesta dèria?
De tota la vida. El primer cotxe, el vaig comprar amb 32 anys. Va ser un Jaguar. Un MK1, que és aquí dalt. L’hi vaig comprar al mossèn de la parròquia que hi ha l’entrada de Caldes de Montbui. El tio anava amb aquell Jaguar.
Quines coses que fan els mossens…
Un dia se’l volia vendre i, a través d’un bon amic, l’Òscar Roteta, vam fer l’operació. Aquell amic em va dir: “Joan Carles, a tu que t’agraden els Jaguars, tinc un capellà que en té un”. L’Òscar és un tio entranyable, d’Alfarràs. Hòstia, el mossèn es ven el Jaguar! Hi vaig anar i l’hi vaig comprar. Aquell Jaguar, curiosament, el va portar a Barcelona el governador civil de l’època, que vivia al carrer de Roger de Llúria, al número 110. Aquests cotxes portaven un motor de quatre litres, però a ell li va semblar poc, va fer l’escrit pertinent i el cotxe va anar a Anglaterra i en va tornar amb un motor superior.
També he col·leccionat segells. Però des de fa deu anys he deixat de comprar-ne, perquè tampoc hi ha cartes. Hi ha una part del món que a mi em feia feliç que ha desaparegut. He col·leccionat igualment automòbils d’època i en tinc uns quants.
Quin és l’automòbil de la seua col·lecció que li fa més il·lusió?
Hi ha un Mk1, a dalt, que és un cabriolet, que porta tot el taller per poder reparar una avaria en carretera al portó darrer, per exemple. Aquest Mk1 porta un overdrive que en aquella època era la cinquena marxa i que anava amb un sistema de canvi seqüencial que feia que perdés un 20 % de revolucions. Cotxes especials? Tinc aquí GTC4Lusso, que és un Ferrari amb les quatre primeres marxes que són tracció quatre…
Per què en té tants, de Ferraris?
Perquè el Ferrari té ànima. Un McLaren no té ànima. El Ferrari és un cotxe fantàstic. I a més a més, té una altra raó de ser. Quan vostè compra un Ferrari compra un tros de la història mundial de l’automobilisme. Compra també un tros de la història italiana de l’automobilisme. I compra també l’únic cotxe en què vostè està al servei del cotxe i no el cotxe al seu servei. Si vostè ho té clar, compri’n un. Si no ho té clar, compri el Mercedes que tinc a la porta. I s’oblidarà dels problemes. El Mercedes, el deixarà vostè aquí un any aquí a fora, arribarà amb la clau, l’engegarà i marxarà. El Ferrari és una altra cosa.
S’ha d’estimar…
Exacte!
I ells se l’estimen a vostè?
Sí! I em donen coses que no et dona ningú. Per exemple, conduir amb el soroll del motor que vostès han sentit abans [Anna, la fotògrafa, ha provat abans el motor d’un Ferrari]. No hi ha ràdio! No cal, perquè el que sents és música. Música, música. Sentir els canvis seqüencials, fer carreteres virades, poder conduir amb aquests canvis que són automàtics, però que tu pots, a través de les lleves, sentir que formes parts del cotxe… Aquestes sensacions, de formar una sola unitat, el cotxe, tu i la carretera, només te les donen aquests cotxes. No hi ha cap altra marca que ho faci.
Encara en compra?
Síííííí… Ahir vaig estar configurant-ne un.
Algun dia farà un museu de l’automòbil?
No.
Per què?
Perquè entenc que hi ha certs àmbits de la meva vida que són íntims, que són personals, i que són per a mi, per als meus amics i per a la meva família. Jo ara no estic assegut en una entrevista, estic assegut amb un amic, que m’ha presentat un altre amic, i que té aficions que podríem dir que són semblants a les meves, i que sé que m’entén tot allò que li estic explicant. Això per a mi és fonamental, que m’entenguin. Perquè avui dia hi ha molta gent que et diu que sí i que no t’entén.
Quin és el cotxe que ha volgut tenir i que se li ha resistit sempre?
Puf, puf, puf… Pregunta difícil de contestar, eh? Potser en tres ocasions i no sé per què, he estat a punt, però quan et dic a punt és a punt, de tenir un Hispano Suiza. I al final resulta que em vaig enamorar d’un Hispano Suiza que es va fabricar durant l’etapa de la república. El cotxe, en lloc de portar a sota el que és la figura de l’Hispano, que és aquell ocell, portava la bandera espanyola, i en aquesta època portava la bandera de la república. El tenia un senyor de Sabadell, el cotxe aquell. Aquest cotxe tenia història perquè, a més a més, havia portat càrrecs polítics de la Generalitat cap a l’exili, després va estar amagat en un celler… Tenia una certa història. Però quan vaig arribar a comprar-lo ja l’havia venut. Vaig tenir un sentiment de molta frustració personal, però em va ensenyar una cosa. Quan una cosa arribes a la conclusió que t’agrada no has de tenir dubtes.
Si tens diners, fora dubtes!
Sí. Això és així. Sempre te’n penediràs. És curiós, però després això m’ha generat una sensació de rebuig personal i mai més he volgut saber res d’aquesta mena d’automòbils. [Riem]. D’una manera o una altra, em fa reviure una situació que m’incomoda molt. Perquè no es pot dubtar.
Si tens diners, pots arribar a comprar tot el que t’ha agradat a la vida?
No!
Parle d’objectes. Què no pots trobar si tens molts diners?
El que no pots comprar són coses intangibles.
Dic coses tangibles. Amb diners, sempre torrons? Ho pots trobar tot?
Probablement. Si són coses físiques, probablement. Per aconseguir-ho, la primera cosa que has de tenir és respecte. Respecte per l’altra persona. No per tenir diners i voler comprar has de menysprear o no respectar la persona que és a l’altre cantó i que té l’objecte que tu persegueixes. Sempre penso que has de generar un cert sentiment d’empatia a les persones, perquè, si no, la cosa es complica molt. Sempre he pensat que el lideratge es guanya per convenciment, mai per imposició. Això és així. Crec que és molt millor convèncer la gent que no mostrar-te arrogant, perquè pot arribar un moment en què la teua pròpia arrogància molesti la persona que tens al davant i afecti la seva dignitat personal. I amb la dignitat, amic meu, con la Iglesia hemos topado…
Fa uns mesos va venir un individu a comprar-me la companyia. És d’una família italiana, els que van comprar el parc d’atraccions de Vila-seca. Al cap de vint minuts de conversa li vaig dir: “Hem acabat. És vostè un maleducat. Ha vingut vostè i ens està atropellant. Ha vingut vostè aquí a comprar, no jo, i es pensa vostè que d’aquesta manera tan maleducada se’n sortirà. Ja pot agafar l’ascensor i marxar. Permeti que no l’acomiadi”.
Es vendria l’empresa?
No. Per un sol motiu. Perquè tinc relleu generacional. Els meus fills són el fet més important de la meua existència. I ho és també la meva empresa, en l’àmbit professional. Hi he dedicat tota la meva vida. La seva mare va fer una feina fantàstica, perquè, mentre jo estava aquí encaparrat que havia d’aconseguir l’èxit, i això em costava un esforç enorme, ella es va dedicar a educar-los. Aquesta és una feina que ningú hauria pogut fer millor que ella. El resultat és aquí. Jo tinc dues persones que sobretot són lògiques. [Riu]. I això que sembla una bovada és tan important… Són gent estupenda. Clar, pretendre com a pare que sempre et facin cas és impossible, perquè tu has deixat de ser el seu pare en l’ordre jeràrquic. Ells tenen la seva família. Fisiològicament, sempre seràs el seu pare, però ara has de voler estar al seu costat. Jo crec que nosaltres ho hem aconseguit. Treballem junts i hem aconseguit respectar-nos i no barallar-nos. I això és important. També jo he fet així i he dit: “Passeu!”.
Porten ells l’empresa.
Sí. Són dos nois, el Carles, que té quaranta-quatre anys, i el Xavier, que en té quaranta-tres.
No se sent en perill amb l’empresa a les seves mans?
Nooooooo. A les vuit del matí són aquí. Han fet coses que jo no hauria fet mai. Han adaptat l’empresa a les necessitats de la gent avui dia. Jo era una persona amb una certa resistència a fer segons quins canvis. Han aconseguit que la gent interpreti aquesta conciliació que jo no sé d’on carall ve i que ho facin bé. M’han convençut que no es tracta tant que la gent faci moltes hores, com que treballin les hores que s’hi estan. Després hi ha una altra cosa. Al final, tu has conduït el projecte durant una sèrie d’anys i l’has portat fins a un lloc determinat. Després no et pots convertir en un pes mort que no ajudi que el projecte creixi. Has de fer-te a un costat i deixar que passin. Perquè els temps canvien, perquè les situacions són diferents i perquè la visió de les coses s’ha d’anar readaptant a les necessitats que té el món avui dia.
I què li diuen dels seus cotxes?
No diuen res. Venen i els gaudeixen. Quan hem d’anar a córrer carreguem el 458 i el portem al circuit dins un camió. Jo ara no hi entro, perquè estic molt gros. Ells corren, ens ho passem bé, després fem un arròs i ens en tornem.
Dedicant-se al que es dedica, per què està tan gros?
Perquè em trobo bé i perquè entenc que lluitar contra una herència rebuda del teu pare i la teva mare és molt… Jo no puc pretendre pesar 65 quilos, perquè és que fotré pena. Em penjarà tot i estaré fet un desastre. Al final, cadascú és com és.
Dels cotxes al Tintín.
Sí!
Aquesta és l’última.
Bé, aquesta és l’última, però no. Ara tinc en projecte una altra història. Una maqueta de trens. Aprofitarem l’espai que ens queda aquí dalt, entre el balcó i on són els cotxes. Allà en farem una que farà dos metres d’ampla i que anirà de punta a punta. Tinc un bon amic que és un arquitecte i que tota la vida ha col·leccionat trens. Li vaig dir que m’agradaria entrar en el món dels trens en maqueta i amb prestacions.
A què aspira col·leccionant tot de peces del Tintín?
Pretenc deixar als meus nets un motiu perquè em recordin. I al mateix temps intentar inculcar-los una il·lusió i una cultura de respecte per les coses. Igual que fem això, hem començat a fer col·leccions de cromos. I hem començat a anar al Mercat de Sant Antoni. Jo ho tinc molt fàcil, perquè vaig nàixer al carrer de Manso, al número 52. Entre Borrell i Viladomat. Els hi has de portar.
Però, a part això, Tintín li deu agradar a vostè…
Tintín és el còmic que més he llegit. N’hi ha tres que he llegit moltíssim. El TBO n’és el primer. Gràcies al meu amic Albert Mestres, tinc allà baix una col·lecció de TBOs quasi completa. Només ens en falten sis números. He llegit molt Hazañas Bélicas, els quaderns horitzontals. I també El Capitán Trueno i El Jabato. I després Tintín.
Però no col·lecciona ni Truenos ni Jabatos.
En tinc a baix, també.
No li diuen que és una criatura?
La criatura és a dins. La criatura sempre estarà aquí.
El secret de l’eterna joventut és la criatura?
Clar! La criatura és la il·lusió que vostè té al cor. La capacitat de dir: “M’identifico amb això”. Encara soc una criatura. M’entendreix veure això. Miro això amb admiració. Per què? Perquè, si jo compro un quadre, jo no en soc mai el propietari. Mai! En soc el dipositari. La propietat intel·lectual és del senyor que té una habilitat que jo no tinc. El que compro és el dret a admirar allò que aquell senyor sap fer i jo no. Per a mi Hergé és un geni. Sens dubte.
