Sergi Perelló (Barcelona, 1972) és el secretari general de la Intersindical, el sindicat independentista majoritari, des del juliol del 2020. Amb prudència –parla amb peus de plom, mesurant les paraules en cada frase–, reivindica el creixement del sindicat que lidera: han passat de ser el 8è de Catalunya a ser el 5è. Des del 2017, han passat de tenir un miler d’afiliats a tenir-ne uns 6.000, i de 200 delegats a uns mil, una proporció encara molt petita respecte dels 50.000 que hi ha al país. I preparen unes jornades per al 12 i 13 de novembre per exposar “el pensament socio-polític” de l’organització.
Quin és el model sindical diferent que volen implantar?
L’exemple són la CIG de Galícia i els sindicats ELA i LAB del País Basc. Tres sindicats majoritaris als seus països, i no només perquè hi estan arrelats, sinó pel tipus de mobilitzacions que fan. Amb la caixa de resistència, amb totes les lluites, no només les vagues, han aconseguit que els índexs d’afiliació siguin molts més alts que a la resta de l’estat i que a Catalunya, on estem entre un 12% i un 13%. Al País Basc i a Galícia estan vora el 20% o el 21% d’afiliació, i la concentren els sindicats propis. És un model sindical que entén que el benestar de les majories treballadores està vinculat a l’alliberament nacional.
Molt diferent del que hi ha ara?
Sí. El comportament sindical que hi ha Catalunya és gairebé el mateix que el de l’estat espanyol. L’únic diferent el del País Basc i Galícia, que no té res a veure amb el de la UGT i CCOO, que són els que tenen el gruix d’afiliació i de delegats també a Catalunya.
Quines són les diferències?
Fins ara el model a Catalunya, com a l’estat espanyol, ha sigut molt conservador, cal augmentar la conflictivitat. El sistema espanyol i de Catalunya és un sistema de concertació que ha comportat una pèrdua de drets. Un indici n’és les poquíssimes vagues generals que hi ha hagut. A Galícia i al País Basc, sobretot al País Basc, són dos dels punts d’Europa on hi ha més conflictivitat laboral, cosa que ha impedit en molts casos l’acomiadament de plantilles. Fan servir la caixa de resistència per aguantar els conflictes. La durada dels conflictes que tenen al País Basc és molt alta, hi ha vagues que duren 200 o 300 dies i s’acostumen a guanyar. No és que vulguem copiar el model, perquè tenim les nostres peculiaritats, però sí que és cert que el model de CCOO i la UGT no ha funcionat. Els drets van retrocedint, el mercat es va desregulant, es va atomitzant i hem de poder respondre amb la força suficient i esdevenir una eina útil i eficaç. Perquè si no això genera desprestigi.
Fins a quin punt això ve determinat pel teixit econòmic, que a Catalunya és molt més de serveis, amb més empreses petites.
A Galícia també estan en un procés de desindustrialització, però l’acció sindical d’aquestes organitzacions ajuda a fer que el model productiu no avanci cap a models ‘low cost’, que és el que estem patint a Catalunya. La indústria era un 25% a final dels anys 90, i ara és un 19%. Hem anat cap un model amb un pes molt gran del turisme i de la construcció, i això va associat a feines de mala qualitat i salaris baixos. Hi influeixen factors de l’economia global, però tenir una acció sindical determinada pot indicir-hi.
Tanta capacitat té l’acció sindical per fer que el model econòmic derivi cap a una direcció o cap a una altra?
No és determinant, però hi pot ajudar. Si és un model sindical que afronti els conflictes no des de la concertació sinó amb la confrontació. No és que estiguem en contra de la concertació, però no pot ser que signifiqui que cada cop anem a perdre drets. Així es van desmantellant sectors i es van perdent feines de teixits com la indústria, que és molt important per a un país. Hem vist amb la Covid el que passa quan una economia està molt basada en el turisme, una cosa que no passa tant si tens una economia més diversificada. No estem en contra del turisme, però no pot ser sigui un gruix tan important de l’economia, tant per ara com per al futur. Si ens plantegem un futur amb un marc polític diferent, hem de poder tenir un teixit productiu amb una economia diversificada, amb un model industrial fort, també repercuteix en el fet que hi hagi millors salaris i feines de més qualitat.
Què explica que a Catalunya, on la reivindicació nacional ha avançat tant, el model sindical no hagi evolucionat en el mateix sentit?
És la pregunta del milió. Quan el procés de construcció de sindicats propis va començar a Galícia i al País Basc fa uns 40 anys, els partits polítics sobiranistes no van apostar pels sindicats propis. Històricament, els partits sobiranistes catalans no han tingut clara l’estratègia sindical. Han apostat pels sindicats majoritaris perquè creien que fent entrisme se’ls podria fer virar en aspectes que tenen a veure amb el futur del país. I d’una altra banda, ser una eina útil fa que creixi l’afiliació. A Galícia, on el BNG, l’independentisme d’esquerres, té una força relativa, i en canvi la CIG és el primer sindicat de Galícia. Aquí es va perdre un tren i construir un sindicat té unes complicacions importants, no es fa d’un dia per l’altre.
Ha servit d’alguna cosa que hi hagi noms rellevants de l’independentisme en posicions dirigents de sindicats estatals, com és el cas de Dolors Bassa i Camil Ros a la UGT?
S’ha traduït en el fet que, si analitzem el procés polític que va començar a Catalunya arran de la sentència de l’Estatut i fins a la tardor del 2017, no hi ha hagut expressions sindicals que acompanyessin aquest procés social i polític. Quan la majoria d’expressions polítiques, si mires les últimes eleccions, l’independentisme és majoritari. En canvi, el sindicalisme no representa la pluralitat del país. El país, en un procés d’alliberament nacional o d’independència, necessita totes les potes de la taula, organitzacions civils, partits polítics i sindicats. No per encapçalar el procés sinó per acompanyar-lo i fer pedagogia als centres laborals, en el sentit que la República catalana és una oportunitat per tenir unes condicions socials i laborals millors.
L’’entrisme’ no ha fet cap efecte?
Ha rebaixat una mica l’actitud bel·ligerant de les centrals de la UGT i CCOO estatals. Però l’objectiu final, que hi hagi tot un seguit d’estructures al país, polítiques, civils i sindicals, per poder acompanyar el Procés, amb CCOO i la UGT no es pot fer. Els resultats són els que són.
Els 3 d’octubre del 2017 va ser un punt d’inflexió per part de l’independentisme, en el sentit de prendre consciència d’aquesta situació?
Va ser interessant perquè es va demostrar que es podia fer una vaga general sense el concurs dels dos sindicats majoritaris. Valorem que amb aquest procés de fer feina als centres de treball amb opcions pròpies potser els resultats serien diferents. Potser serien millors i estaríem prestigiant el sindicalisme.
Quins resultats?
Si nosaltres haguéssim pogut aplicar un model sindical diferent i fer pedagogia, perquè el que no pot ser és que es criminalitzi l’opció de l’independentisme als centres laborals, la situació seria diferent. Si aquest procés no es fa, no generes prou massa social per poder avançar. Els esdeveniments del 2017 podrien haver estat diferents, tot i que no ho podem saber. Però si tens un escenari amb expressions polítiques, civils i sindicals pròpies és diferent de si tens només tens organitzacions civils i partits, i no tens sindicats acompanyant.
En què consisteix la criminalització?
En la vaga del 3-O, però sobretot en la del 8-N, que la vam convocar sols, ens trucava molta gent dels sindicats majoritaris dient-nos que era il·legal, quan no ho era. I ara, com que anem entrat en molts centres laborals, o hem guanyat eleccions o entrat als comitès d’empresa, hi ha una actitud molt bel·ligerant de la UGT i CCOO en els processos electorals. Per exemple, intentant allargar els terminis o impugnar els resultats o fer servir certes adjectivacions, com volent dir ‘no feu cas d’aquesta gent perquè només són independentistes’. I no és cert. Nosaltres tenim un projecte de model sindical. I, sí, volem la independència, però quan siguem independents seguirem sent sindicalistes i seguirem creient que cal un model sindical que guanyi drets.
Hi ha una part substancial de l’independentisme que, almenys fins ara, no ha considerat prioritari el sindicalisme?
Sí, perquè s’han normalitzat els dos grans sindicats. I també perquè el sindicalisme ha de tenir una funció i ha de servir perquè la gent valori que canvien coses.
Però l’independentisme ha entès que necessita sindicalisme propi?
Les expressions polítiques no ho tenen clar. L’ANC ho té clar, però la resta de representants de la societat i política no ho tenen tan clar.
I el 3 d’octubre no va servir de res?
Sí que a nosaltres ens fa saltar la tanca. Fins aleshores la gent a penes ens coneixia, i ara quan la gent vol crear seccions sindicals sap que no només hi ha els dos sindicats majoritaris, sap que també hi som nosaltres. Però la complicitat dels partits segueix sent deficitària. I hi ha molta gent independentista que no està afiliada i gent independentista que està afiliada a sindicats estatals. Això respon al fet que si no hi ha una complicitat.
Quan el sindicalisme independentista tingui prou múscul, quin paper pot tenir en el Procés? Sovint s’ha parlat d’una gran vaga com a mesura de força…
Nosaltres el que pretenem és créixer i condicionar millorar la situació dels treballadors als centres laborals. Aquesta dinàmica sindical diària ha de servir de pedagogia per explicar el projecte republicà. La nostra funció ha de ser d’acompanyar aquest procés polític i social. Si som realistes, una vaga general pot ajudar, però les vagues en aquest país són laborals i no polítiques. Per tant, és l’esforç col·lectiu, tant de les organitzacions civils com de les polítiques i les sindicals el que pot portar a la independència. Si el sindicalisme pot ser decisiu té més a veure amb ser pedagògic cada dia que no pas amb una vaga determinant. El sindicalisme pot ajudar a construir les majories necessàries. Tenint en compte que la independència s’haurà de fer en un Estat que fa servir la violència, i nosaltres, no, necessitem una força social molt gran. Per això els partits han d’entendre el paper que el sindicalisme pot tenir en el procés independentista. Un paper en el dia a dia, de fer entendre que la República seria útil, una oportunitat.
Una de les apostes estratègiques de la Intersindical ara mateix és la SEAT.
Sí, volem entrar a tots els sectors, en totes les empreses que puguem. Ara hi ha un seguit d’afiliats a la SEAT que creuen en el projecte del sindicat i han començat a fer campanya, i creiem que és important. Hi ha molt poques empreses de les dimensions de la SEAT. Si som a les petites i mitjanes empreses hem de ser també a les grans. També som als grans bancs, que cada cop n’hi ha menys i són més grans.
Quines dificultats troben per entrar en aquestes grans empreses?
En casos com la SEAT, que sempre ha sigut una mena de far, l’estructura sindical que tenen és molt forta. Els sindicat hi esmercen molts esforços. Ens és més fàcil entrar en empreses mitjanes i petites. Tant si ja hi havia representació com si no n’hi havia. Per exemple, a Hipra, la de les vacunes, tenim la majoria del comitè. Hi ha 2.000 treballadors i quasi tots els delegats i representants són nostres. Mai hi havia hagut representació sindical perquè no se sentien atrets per cap proposta.
En la funció pública, aquesta setmana hi ha hagut una vaga en relació als interins que la Intersindical no ha secundat.
No. La proposta que fem nosaltres la considerem més realista que la dels convocants de la vaga. I tampoc estem d’acord amb el que proposen la UGT, CCOO i el Cesif. Nosaltres parlem de concurs de mèrits. No estem d’acord amb el que estan proposant els sindicats majoritaris amb el govern espanyol, que és simplement fer oposicions amb alguna millora, perquè a Catalunya hi ha 100.000 interins i això en pot deixar molts fora si es fa una oposició pura i dura. Podria ser l’ERO més gran de Catalunya. Per això proposem el concurs de mèrits. La proposta de passar a llocs de treballs fixos directament, sense fer res, que és la dels convocants de la vaga, no la considerem realista perquè no s’acceptarà, i el que volem és que es resolgui la situació dels interins. No volem generar frustració en un col·lectiu tan gran, cap govern acceptarà fer-los funcionaris sense més.
Què esperen de la suposada batalla per la derogació de la reforma laboral entre Podemos i el PSOE?
El PSOE es va comprometre derogar a la reforma laboral. Això ha anat aigualint-se i ara per salvar els mobles Podemos necessita almenys derogar alguns articles. Nosaltres volem la derogació total, perquè s’ha demostrat que no funciona. L’atur s’ha convertit en estructural i és de dos dígits tant a l’estat espanyol com a Catalunya. És un dels pocs llocs d’Europa on l’atur és de dos dígits.
El cas de Nissan, en què s’ha fet una taula de reindustrialització per salvar els llocs de treball i la planta, marca el camí d’una nova manera de fer?
Nissan marxava, per tant el marge per negociar era just. Nosaltres no hi érem, no els puc jutjar. Segur que van passar molta angoixa, la plantilla i els sindicats.
Li pregunto pel paper de les administracions, més que pel dels sindicats.
Políticament, Catalunya tampoc té gaire capacitat de decidir quin model productiu té, perquè estem en el marc estatal. Qui talla el bacallà és l’Estat i no és gaire favorable als interessos del nostre país. El que no pot ser és que hi hagi tan poca responsabilitat de les empreses. Vinc aquí, em donen els terrenys, em donen subvencions i quan vull me’n vaig. La solució sembla positiva, sempre que les condicions laborals les que corresponen. Però sigui com sigui és un cas excepcional, i això sí que és preocupant.
