Temps era temps hi havia cròniques de successos i no se’n deia true crime. I els assassinats esgarrifosos no es comentaven a les xarxes sinó als bars, jugant a la botifarra o al dòmino o veient passar el temps –i la gent– sense mirar el mòbil. Aquest és l’origen d’un gènere periodístic més vell que Gutenberg. Tota la vida s’ha fet. Un ofici que deriva de l’instint que té qualsevol persona, que sap que si arriba a casa i diu “saps qui s’ha mort?” tindrà una atenció immediata de la família que no sol obtenir amb altres mètodes.
A Catalunya, on el programa de Catalunya Ràdio i TV3 Crims representa l’esclat audiovisual del gènere que s’ha produït mundialment els darrers anys, hi ha molts periodistes, sobretot de la premsa local, que han escrit pàgines memorables de successos durant dècades. I en són dos dels més brillants Tura Soler –molt coneguda per la seva investigació sobre l’assassinat d’una parella al pantà de Susqueda, al qual va dedicar un llibre monogràfic– i Jordi Grau, dos gats vells que han vist venir el públic nou i es fan un fart de vendre llibres en què recuperen i actualitzen casos enterrats dels quals poden parlar en primera persona. N’acaben de perpetrar un altre, Sense pietat. Vuit crims terribles i cruels, editat per La Campana (Penguin Llibres), com el Sense càstig de fa dos anys, i presentat aquesta setmana en un acte conduït per Helena Garcia Melero a la Casa del Llibre.
Des d’un nen violat i assassinat fins a un drogoaddicte justicier
Els casos de Sense pietat són crims comesos a les comarques gironines, que sempre ha sigut el seu principal camp d’acció perquè el seu currículum –en el cas de Jordi Grau, després d’uns anys al Diari de Girona– està lligat indefectiblement al diari que va començar dient-se Punt Diari, que després va ser El Punt durant anys i que ara és El Punt Avui, des que es va fusionar amb la capçalera catalana que aviat farà 50 anys.
El que es relata en aquest nou volum són crims especialment cruels, per la víctima –com el del nen de 9 anys Fermí Villegas, que va ser violat i assassinat el 1980 a Blanes, a prop de casa seva, i l’assassí del qual no s’ha trobat mai–, pel mètode –el cadàver que mai s’ha trobat d’Esperança Comas– o per les circumstàncies socials que els envoltaven com el de Carles Riera, un drogoaddicte de manual dels anys 80 que atracava bancs, robava a la família i va acabar matant el traficant que l’atreia una vegada darrere l’altra cap a l’heroïna, sense que les teràpies de desintoxicació hi poguessin fer res. Un assassí que va tenir un destí tan cruel com el crim que havia comès quan va fer sortir el camell de la vetlla del seu pare per fer-lo anar a un descampat, disparar-li dos trets i deixar-lo al maleter d’un cotxe, on l’endemà el va trobar la seva dona, que el buscava desesperadament per anar a l’enterrament del pare. Riera, després d’onze anys de presó, va morir d’un atac de cor a Can Brians quan li quedaven mesos per poder demanar el tercer grau penitenciari.
En alguns dels casos, com el del nen Fermí, es posa de manifest la incapacitat del sistema penal d’esclarir-los i fer el que s’anomena justícia. “La justícia humana no ha sigut capaç d’esbrinar qui va matar aquell nen”, va subratllar Grau en la presentació. Aquest és un expedient que colpeix els dos autors, que han pres com a lema “els casos prescriuen, la veritat no”. “No hem pogut arribar a tota la veritat, però almenys hem intentat burxar en l’autor i en qui va emmascarar la investigació”, va advertir Tura Soler. De fet, el pare del nen va morir convençut que algú poderós estava d’una manera o altra darrere del crim i ho va escriure en cartes que es recullen al llibre.
Què és un crim perfecte?
Malgrat que tornen a recollir, com van fer a Sense càstig, alguns casos sense resoldre, no vol dir que siguin crims perfectes. Almenys això és el que en pensen els autors de Sense pietat. “El crim perfecte és aquell que sembla una altra cosa, un suïcidi o un accident, per exemple en els casos en què algú cau muntanya avall, és impossible aclarir si algú l’ha empès”, va argumentar Tura Soler. S’hi poden afegir els que són casuals, no buscats. Per entendre què vol dir això cal un exemple. I un dels millors és el cas de Porqueres –que no forma part del llibre que s’acaba de publicar però explica el concepte–, en què un professor d’institut que vivia en una masia a prop de l’estany de Banyoles va morir el 1998 d’un tret que va rebre en obrir la finestra de la casa, probablement atret per algun soroll que havia sentit. Els Mossos d’Esquadra van investigar el cas amb insistència, però mai van trobar ningú amb un mòbil per matar la víctima. “Si no hi ha un mòbil, el crim pot acabar sent perfecte. Quan va passar el cas de Porqueres estaven de moda els jocs de rol, potser va ser un crim fortuït. Sense contacte físic i sense mòbil, és molt difícil resoldre un crim”, va reconèixer.
L’altra gran pregunta és si, deixant de banda casos estranys com el de Porqueres, alguns dels crims de Sense pietat s’haurien resolt amb la tecnologia actual. Molts dels casos relatats es van produir quan encara no es feien anàlisis d’ADN en les investigacions criminals. Però Tura Soler és escèptica: “No ho podem saber. Moltes vegades hi ha una part d’atzar que és insuperable”.
Nostàlgia de quan els periodistes tenien temps
Sense pietat és un llibre sobre crims però també un llibre sobre periodisme. De com s’ha de fer la crònica de successos, sovint associada a la morbositat. Per a Grau, la clau és “l’honestedat”. “Cal rigor i honestedat, perquè la neutralitat no existeix”. I el mètode és “preguntar molt, repreguntar encara una mica més i no creure-t’ho tot”. Inevitablement, com sempre que li posen un micròfon al davant, Jordi Grau es deixa caure amb cert plaer pel pendent de la nostàlgia. Ja ho feia fa trenta anys i no deixarà de fer-ho ara, mentre viu l’estrès d’una jubilació activa enganxat al mòbil que no tenia quan anava amunt i avall empaitant fonts per obtenir primícies. “Abans policies i periodistes es coneixien més directament, no hi havia tantes oficines de comunicació, tantes barreres, però sobretot no hi havia les presses d’ara i els editors et donaven temps per anar als llocs i parlar amb la gent”, sentencia. Així i tot, com que ho vulgui o no viu en el segle XXI, esperem el seu tuit sobre aquesta crònica.
