“La nostra societat ha fet servir l’espai per organitzar el temps. Cada temps té el seu espai (…) Moure’ns en l’espai vol dir moure’s en el temps. Per això diem que ‘anem a treballar’ o que ‘marxem de vacances’: perquè expliquem un canvi en l’ús del temps a través d’un desplaçament en l’espai. Quan la pandèmia i el confinament han convertit tots els espais en un sol espai, se’ns destarota el temps. Se’ns desendreça. Hi ha gent que et diu que, en confinament, no sap en quin dia viu ni quina hora és”. Aquest fragment concentra, segurament, l’essència de Les flors de maig. Dietari del jardí confinat, el llibre que Vicenç Villatoro ha publicat amb la Fundació Torre del Palau, una editorial de Terrassa que el va impulsar a rescatar la llibreta on havia escrit, dia a dia, les seves activitats i reflexions del mes de maig del 2020, en ple confinament per la pandèmia de la Covid. El pròleg és de Xavier Sierra Valentí, de la Reial Acadèmia de Ciències Mèdiques, mort recentment però que encara va ser a temps de presentar el llibre en un acte a Terrassa.
Villatoro, escriptor, periodista i col·laborador d’El Món, escriu dietaris des dels 20 anys i sempre porta una llibreta a sobre. Mai pensa en si es publicarà o no: “Mai penso que es publicarà, però tampoc penso que no es publicarà”, subratlla en conversa amb aquest diari. Amb aquesta possibilitat oberta, sempre hi escriu amb intenció literària. Quan arriba el moment, si arriba, els textos estan a punt, i no els refà. “Pot ser que es faci alguna correcció lleu d’estil, però mai canvio el sentit del que vaig escriure, encara que fets posteriors facin evident que m’equivocava“, assegura. I això és el que ha fet també en aquest cas. “Una editorial terrassenca em va preguntar fa poc si tenia algun text de no-ficció que parlés de Terrassa i el seu entorn i, com que no hi ha res més local que un confinament i ells ja havien publicat dietaris, els vaig oferir aquest, que no estava escrit com a testimoni històric, però que d’aquí a vint anys potser servirà per a algú per saber alguna cosa del que va passar en aquell període estrany”, explica.
El perquè de la tria del mes de maig
Si va triar el mes de maig, quan ja feia un mes i mig que havia començat el confinament, va ser perquè va ser en aquell moment que havia “pres consciència de fins a quin punt aquell temps era excepcional i valia la pena tancar-ne un tros amb una mena de parèntesi”. I el mes de maig, a més, li permetia donar protagonisme al petit jardí de la casa on viu, a Matadepera, en el qual abans no s’havia fixat “ni poc ni gaire” i que, de sobte, va passar a ocupar una part central de la seva vida com a confinat. A més, titulant el dietari Les flors de maig podia retre també un petit homenatge als seus avis materns, que havien estat cantaires de coral en la tradició catalanista dels Cors de Clavé, que tenien com a bandera la cançó que duu aquest títol.
Certament, els arbres i les flors d’aquest jardí, especialment un esforçat roser en dificultats que l’autor segueix amb especial cura, marquen el pas del temps al llarg dels 31 dies consignats. I aquesta és la clau del dietari. Segons Villatoro, de tots els dietaris i de tota la narrativa. “En un dietari, i diria que en tota la narrativa, en realitat no hi ha cap altra tema que el pas del temps”, argumenta. Els canvis en la gestió del temps i la seva percepció que va comportar el confinament fan que en aquest cas aquesta afirmació sigui una veritat rotunda. Fins a l’extrem que quan va començar-lo, l’u de maig, no sabia com evolucionarien les setmanes següents de trànsit cap al desconfinament.
“Quan fas un dietari no saps què passarà. L’únic guió és el pas del temps. El que passa és que a vegades el temps és un bon guionista. Jo només decideixo que el jardí té protagonisme i de sobte ens trobem que allà hi apareix una serp que mai havíem vist i que no hem tornat a veure. Es va deixar veure només en aquell moment, per fer-se present com en el mite del jardí com a paradís terrenal”, recorda. De fet, els agents rurals que van anar a fer-se càrrec de la serp ja no la van poder trobar, i ells mateixos els van explicar que segurament tenien un cau de serps –no verinoses– al jardí i mai les veien.
Un paó a l’autopista, el naixement d’un net, la mort d’un amic
L’aparició de la serp no és l’únic fet rellevant relacionat amb la natura i amb la vida, imparable malgrat tots els confinaments possibles, que apareix al dietari. Un altre moment impactant és quan, en un desplaçament autoritzat per anar a gravar una conferència –era feina–, Villatoro va haver de frenar per no atropellar un paó que travessava parsimoniosament una autopista deserta. També hi ha el naixement d’un net i la mort d’un amic, Juste de Nin, d’un càncer fulminant –no de Covid–, que no va poder acomiadar en un funeral perquè no estaven permesos per la pandèmia. També hi surten el teletreball, les passejades pel bosc a les hores permeses que van començar al maig i la lectura compulsiva. “Crec que la gent va llegir més no només perquè tenia més temps, sinó perquè a més a més, com que va haver de reorganitzar i redescobrir els espais de casa seva, segur que també van trobar espais especialment adequats per llegir”, reflexiona.
La capacitat humana d’adaptar-se a tot i un canvi que no va ser definitiu
Ara bé, un dels “subtemes” destacats de Les flors de maig –insisteix que “de tema només n’hi ha un, el pas del temps”, de manera que tota la resta són subtemes– és “la nostra infinita capacitat d’adaptar-nos a tot”. “Hi va haver escenes que fora del confinament serien surrealistes, com la del paó a l’autopista. Però llavors ens semblava normal i ara ja no. Ja està oblidat”, subratlla.
Com es dedueix llegint el dietari, mentre l’escrivia confiava més aviat poc en el retorn de la normalitat: una percepció que ara ha quedat desmentida i que l’autor no ha volgut corregir, perquè, com subratlla, “mai” reescriu els seus dietaris. “En aquell moment el confinament era percebut com un període de provisionalitat, però no el vèiem tancat amb un parèntesi. La sensació era que el que vindria després seria diferent del que hi havia abans, i al final no ha sigut així, poques coses han canviat per a sempre. El món havia canviat, però havia canviat per a aquell moment, no per a ara”, conclou.
