Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957), col·laborador d’El Món, és periodista i escriptor, i reivindica les dues facetes com a autònomes i complementàries. I aquest Sant Jordi totes dues estan presents en els dos llibres nous que ofereix als seus lectors, Via Toscana (Stonberg Editorial) i Sant Llorenç del Munt [Una biografia] (Símbol Editors). Són un dietari d’un viatge que va fer el 2008 amb la seva dona, quan ja estava malalta –va morir el 2010–, i un retrat a fons –periodisme, història i literatura– del que batega a la muntanya de Sant Llorenç del Munt i el que representa per al Vallès, la seva terra. En totes dues obres hi ha el periodista i hi ha l’escriptor, com també passava l’any passat amb Urgell, la febre de l’aigua.
Vostè aquest Sant Jordi és un biautor, té dos llibres nous a la venda, els dos sobre llocs, un dietari de viatge amb poemes i un reportatge en profunditat també sobre un lloc, en aquest cas a tocar de casa seva. I a més prepara una novel·la d’espies que passa a Varsòvia el 1991.
Els dos llibres que existeixen i el que s’està escrivint tenen precedents en coses que he fet abans. I, al final, tots parlen del mateix, serien variacions d’unes mateixes inquietuds.
Costa una mica d’imaginar com un llibre de viatges molt poètic, com Via Toscana, pot parlar de les mateixes coses que una novel·la d’espies…
Hi ha temes que travessen tot el que he anat escrivint. Un és la identitat, qui creiem que som i qui som. Un altre tema per a mi molt permanent és el valor del lloc. Quan estudiàvem ens deien que hi havia el subjecte i el predicat, el substantiu i el verb, i que el lloc i el temps eren complements circumstancials, com si fossin de menor importància. I jo crec que el lloc i el temps són part de l’essència, del nucli, tant del subjecte com del predicat. La importància dels llocs, la relació entre identitat i lloc. Anar-se’n, tornar, quedar-se… Hi he anat donant voltes.
La meva primera novel·la, Evangeli Gris [premi Sant Jordi 1982], és de quan tenia 25 anys, i ja llavors la primera frase era: ‘I si marxessis?’. I després tinc una novel·la que es diu Un home que se’n va, una altra que es titula El retorn dels Bassat. I, ara, Via Toscana, que és un viatge a la Toscana, i Sant Llorenç del Munt [una biografia], que és una descripció de casa meva/nostra. Per tant, canvien les formes, canvien les maneres, però les preocupacions són molt semblants. Cada cosa que faig, per a mi, s’obre i es tanca en ella mateixa, no tinc una estratègia global de l’obra…
No són trilogies, ni sèries programades, vol dir.
Exacte. Però sí que hi ha jocs amb mi mateix. Podria dir tres llibres meus que ningú posaria en relació que, per a mi, són tres variacions sobre un mateix tema i sobre la mateixa forma, no dic quins, perquè això és per a mi. Un sobre gent que se’n va, un sobre gent que es queda i després un sobre gent que torna. Són tres peces del mateix trencaclosques. Ara, la meva intenció sempre és que cada peça tingui autonomia.
L’any passat em va dir que l’únic tema de la literatura és el pas del temps. Però veig que hi afegeix el lloc. Temps i lloc, per tant, són els dos grans temes?
És que les coses passen en un temps i un lloc. I la seva naturalesa mai és impermeable al temps i al lloc. Tot està penetrat pel temps i el lloc. Ara que firmo llibres en presentacions, a sota hi poso el lloc i el dia o l’any. I hi ha gent que diu, ‘oh, que bé que poses el dia perquè jo no me’n recordaré’. I és que avui és avui, i això està passant avui.
El lloc i el temps ens determinen, com a persones?
Jo soc poc determinista. No crec en allò de, si has nascut en tal any, seràs així per nassos. O, si has nascut en tal ambient social, seràs així per nassos. Crec molt en la individualitat, penso que portem al volant, en moltes coses de la nostra vida. Per tant, el lloc i el temps no ens determinen, però sí que ens expliquen i ens configuren. I ens reflecteixen, ens expressem a través dels temps i dels llocs.
I una obra d’un autor jove no és igual que una obra del mateix autor madur.
Fins i tot hi ha autors que han reescrit la seva obra al cap dels anys. I hi ha altres autors, que em sembla encara més interessant, que han fet una obra que és, per dir-ho així, la primera, però feta de nou de grans. Per exemple, Albert Cohen primer escriu Solal [1930] i després escriu Bella del Senyor [1968]. És la mateixa novel·la, però ha passat temps en l’autor i temps en el món, i passen a ser dues novel·les diferents, tot i que l’eix i els fets són els mateixos.
Els dos llibres que té per a aquest Sant Jordi, el de Sant Llorenç del Munt està escrit recentment, però Via Toscana està escrit en el moment del viatge, el 2008. El fa amb la seva dona quan ja estava malalta, dos anys abans de la mort. De fet, en la solapa diu que era un viatge en què deixen enrere ‘un present marcat per la malaltia i la incertesa’.
La idea era la d’un viatge feliç, plàcid, a un paisatge idíl·lic, a un món idíl·lic on es menja bé, on es beu bé. A un oasi enmig del desert. Un oasi revisitat, que ja està en la memòria, perquè ja hi havíem estat. Hi havia aquesta voluntat de serenitat, d’un temps de serenitat i de plenitud, enmig d’un temps d’incert.
Tria una variant d’una de les seves fórmules preferides, el dietari.
Jo escric dietari a èpoques. Ara, per exemple, no. Ara faig notes sense dia. Més aforismes que dietaris. Però a èpoques escric dietari, que pot ser etern, anar-lo fent mentre visquis, o pots intentar tancar-lo en temps concrets. Tinc un dietari inèdit, que es diu Any de traspàs. Un any amb el 29 de febrer. Però, a més a més, és l’any que comença el Procés, és un any de traspàs en moltes coses. I vaig decidir fer un any. Una altra vegada en vaig fer un de mil dies. Ja havia decidit que seria de mil dies i que començaria l’1 de setembre… i el 4 de setembre em demanen si vull ser director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya. Dic que sí, i això acaba sent un dietari d’un director general. Però jo he decidit que serà a partir de l’1 de setembre. I em dic a mi mateix, ‘un dietari a partir de l’1 de setembre, passi el que passi’.
No el comença com a director general, però s’hi troba.
No, hi ha tres dies al principi que no ho soc, i al final tampoc. En canvi, el viatge és un temps acotat. Vas i tornes. Per tant, durant molt temps faig dietaris de viatges. Però em vaig adonar que les anotacions que feia en aquests dietaris de viatges, quan no són estrictament d’explicar hem anat aquí o hem anat allà, i a vegades fins i tot en aquest cas, acaben agafant forma de text poètic. A partir d’aquí, en alguns viatges que em semblen significatius vitalment, que m’ho semblen ja abans de començar, decideixo escriure així. En dec tenir 10 o 12.
I Via Toscana és un d’aquests.
Aquest és particularment significatiu, pel moment que era. Però també en tinc del viatge a l’Argentina que vam fer un any després, del viatge amb la meva neta a Montenegro de l’any passat i d’altres viatges. I un llibre de viatges parla del lloc i del temps. El viatge és un temps. I és un lloc, de fet és l’apoteosi del lloc. Vas a llocs. I, a més a més, hi vas amb motxilla, amb motxilla conceptual. La malaltia, la incertesa, l’enyorança. La idea de ser en un oasi i de pensar ‘ens hi podríem quedar’. Però ens quedaríem en ‘l’aquí’, al lloc, i no ens podríem quedar en ‘l’ara’, el temps. Tot això travessa tot el que vaig escrivint.
Fa un dietari sense dates.
És un dietari en què el pas del temps el mesurem pel moviment en el lloc. En la contemporaneïtat funcionem així. Per exemple, durant la pandèmia, passava el temps i no ens movíem de lloc. I llavors perdíem la noció del temps. Perquè, en general diem ‘me’n vaig de vacances’. ‘Vaig a fer gimnàs, vaig a escoltar música’. Els nostres desplaçaments en l’espai són la nostra mesura del temps. Si no ens desplacem en l’espai, si no hi ha un espai per a cada cosa, el temps se’ns estronca. A Via Toscana, el moviment en l’espai és el moviment en el temps.
Per què decideix explicar-ho amb poemes i prosa poètica?
Jo decideixo fer textos. Textos en què la forma sigui rellevant. Que no importi només el que vull dir, sinó el com. Que hi hagi una certa noció de ritme. Les paraules són triades no només pel que diuen, sinó per com sonen. Això té a veure bastant amb les claus de la poesia. En alguns casos, per la noció de ritme, em falta una síl·laba i busco una paraula que digui el mateix però amb una síl·laba més. I, quan això no passa, o no t’importa gaire que passi, no talles el text i llavors el ritme és un ritme més constant. Però per a mi no és una distinció de gènere. Tot participa del mateix gènere.
En la majoria de casos, fa unes acotacions, perquè al lector li quedi clar exactament on és. Vol que quedi el lloc perfectament identificat.
Perquè és una oda al temps i a l’espai. Podria no fer-ho. Però, per dir-ho així, m’agrada jugar amb les cartes sobre la taula. Per això faig això, i també em porta a deixar clar quan hi ha l’impacte d’altres obres, de literatura que he llegit, en el que escric. Oi que aquest poema, mentre escrivia això, hi era, en el meu cap? Doncs, ensenya-ho! Ho deixo clar perquè no sembli un plagi, sinó que es vegi que la literatura parla de la vida i de la literatura a la vegada. Si només parles de la literatura, és paper. Si només parles de la vida com si ningú hagués escrit abans que tu, és d’una arrogància injustificada. Tu escrius després que milers de persones hagin escrit coses fantàstiques durant molts anys. Per tant, hi parles, hi parles humilment.
El dietari de la pandèmia, Les flors de maig. Dietari d’un jardí confinat, tal com estava el va publicar. Via Toscana tampoc està reescrit? En aquest cas, amb la forma més poètica, sembla més complicat.
Això està escrit a mà. Quan, a la tornada, ho passo a l’ordinador, en aquest pas sempre hi ha canvis, i a vegades canvis substancials. Però no hi ha una reescriptura.
Però això ho va fer immediatament quan va tornar? No l’ha editat ara per publicar-lo, 16 anys després?
No, no, no. O, si he fet edició, ha sigut formal. El lloc i el temps és una de les claus del dietari, i per tant el que no faig és reescriure quan saps com el temps ha continuat.
Considera que és fer trampa?
Considero que llavors ja no és un dietari. La diferència entre unes memòries i un dietari és que les memòries les escrius al final, i ja saps si és mascle o femella. Ja has vist què passa. Mentre que el dietari escrius mentre passa, i no saps com acabarà. Com a dietari, tinc comentaris polítics, que, com a profecia, són fatals! Per exemple, ‘aquest anirà molt bé, i ja veuràs que se’n sentirà parlar’. I no se’n va a sentir parlar mai més. ‘Aquest està perdut i acabat’. I després resulta que és el que ha pujat.
I no li fa res a mostrar-ho?
No, perquè s’ha escrit allà.
Però pot no publicar-ho.
Però no em fa res, perquè em sembla molt clarificador veure què pensava algú mentre un fet passava. Perquè, si no, quan expliquem la història quan ja ha passat, modifiquem coses que han participat en el que passa.
Per al lector és molt interessant, però per al que escriu és una cura d’humilitat.
Sí, sí. Per exemple, si algú fes una antologia d’articles meus, que no ho farà mai ningú, per fortuna, n’hi ha d’un viatge a Belgrad i a Zagreb, el 1989 o 1990, en què dic que allà no hi haurà cap guerra. I la guerra dels Balcans comença un any després. I, per exemple, Josep Carner, quan és a Beirut com a diplomàtic, fa viatges a Terra Santa i veu les primeres escaramusses entre jueus i àrabs. I diu que no hi passarà res, perquè a tothom li convé que no passi res. Aquest text de Carner, que és el que pensava gent l’any 1930, a mi m’ha servit més que el d’un que des de l’any 1967 digui que l’any 1930 ja es veia venir que allò acabaria com el rosari de l’aurora… perquè ja sap que ha sigut així. Que als anys 30 es veiés d’una altra manera és rellevant. I és rellevant que el 19 de juliol del 1936 la gent es pensés que en dos dies estaria resolt el cop militar, i que algú escrivís ‘hem anat a fer el vermut, perquè mentre hi ha això… a veure si aquesta nit ja s’ha acabat’, és diferent que si escrius el 1939 i dius ‘aquell dia va començar tot el drama’. I en el cas de Via Toscana, no sabíem quina evolució exacta tindria la malaltia, no sabíem segur seria mortal o quan ho seria. I no he tocat res en relació amb això.
I per què decideix publicar-ho ara?
Primer, perquè em diuen si tinc alguna de poesia al calaix. En tinc més de viatges i no me les ha demanat ningú. Però Via Toscana és la intersecció de poesia i llibre de viatges. I tinc textos poètics d’aquell temps que no publico perquè no em sembla que hagi arribat l’hora, la ferida que ensenyen no és prou llunyana, no està prou cicatritzada. Potser no arribarà mai l’hora, potser es quedaran al calaix la resta de la meva vida. Ho ha vist gent i m’ha dit que estaria bé publicar-ho. Però jo no m’hi veig amb cor. En canvi, el que hi ha a Via Toscana, amb el pas del temps, m’ha semblat que ja podia publicar-ho. Que no obria cap ferida personal.
En aquest llibre, a més de la càrrega personal, hi ha referències a com Itàlia, o almenys la Toscana, viu la relació amb la seva història. Nosaltres també som un país amb història i amb patrimoni, però hi tenim una relació molt diferent?
A Itàlia en general i, sobretot a la Itàlia central, la relació entre història i vida és esplèndida. Hi ha llocs on la història mata la vida. Hi ha altres llocs on la vida atropella la història. Allà no. En aquesta relació de la història amb la vida, de l’acumulació de la història, per a mi l’exemple seria el Teatre Marcello a Roma, on a sobre van fer cases i hi viuen. Allò és viu, però hi ha el teatre romà, no hi han fet un bloc de pisos! Crec que en bona part és perquè aquesta part d’Itàlia no té un segle XIX esplendorós, de tirar a terra les muralles perquè creixi la ciutat. Barcelona és una ciutat més complicada en aquest sentit, perquè té períodes expansius i períodes depressius, i de vegades ho tirem tot a terra i de vegades ens cau tot a terra. Allà no, allà la vida va passant. I la Toscana i el Laci em semblen bons llocs per a aquesta partida entre vida i història.
En un dels poemes diu que fer-se gran és adonar-se que el món no és bo i que la bona gent és aquella que l’endemà de descobrir-ho no esdevé ni ingènua ni cínica. Això és molt difícil, segur que és possible?
S’ha d’intentar! Que el món no sigui bo no vol dir que sigui dolent. El mal existeix. No pots confiar en la inexistència del mal. Però el món pot ser amable. El cas és, davant el fet que el mal existeix, què fem? Hi convivim cínicament o ingènuament fem veure que no ho veiem? El nostre joc, com en tantes coses, ha de ser el set i mig. Ni et passis ni facis curt.
Però jugar al set i mig és molt difícil. La majoria de vegades et passes o fas curt.
El tema és la intenció. A vegades et passes i ho saps. I dius, ‘no hauria d’haver passat’. La ingenuïtat és més difícil d’autodiagnosticar.
El cinisme potser es pot evitar perquè implica una fredor que ets capaç de veure, però la ingenuïtat igual costa més.
La ingenuïtat també pot ser una excusa de la frivolitat. Si parléssim de política, que no m’interessa parlar-ne, el principal defecte del Procés va ser la ingenuïtat. I la pregunta és si va ser una ingenuïtat nascuda de la bondat o una que camuflava una altra intenció.
Com quina?
Es va dir, ‘pensàvem que no vindrien amb les porres’ i ‘ens pensàvem que Europa ens reconeixeria el primer dia’. Potser alguns dels que deien això no era per ingenuïtat, sinó perquè ja els estava bé que passés allò. Com en el cas de Macià quan va entrar al despatx del president de la Diputació el 14 d’abril del 1931, després de guanyar les eleccions, i Joan Maluquer Viladot li va dir ‘només li cediré el palau per la força’. Macià li va posar la mà sobre l’espatlla i va preguntar: ’N’hi ha prou amb aquesta força?’. L’altre el va deixar fer i ell va proclamar la República. Aquesta anècdota no serveix només per al Procés, serveix per interpretar moltes coses a la vida.
En l’altre llibre del seu Sant Jordi d’aquest any, Sant Llorenç del Munt [Una biografia], la clau és un encàrrec que converteix en una obra molt personal.
És un intent de retratar un nosaltres des d’un lloc, de definir una identitat a través d’un lloc.
Més del ‘nosaltres’ que del ‘jo’, doncs?
Del jo com a part del nosaltres, no com a excepció, sinó com a cèl·lula del nosaltres. Com a periodista em fan encàrrecs. L’encàrrec és una cosa que es pot fer un periodista, perquè és el que passa fora, és sobre els fets. La literatura és la relació entre els fets i tu mateix, i és més sobre tu mateix que sobre els fets. En tot cas, vas a buscar els fets que et convenen per parlar de tu mateix. La pregunta que vaig fer a l’editor va ser si volia que l’encàrrec li fes el periodista o l’escriptor?
I és vostè qui pren la decisió que ho faci l’escriptor i no el periodista?
Em demanen un llibre i em diuen ja t’espavilaràs amb tu mateix. I em fa molta il·lusió fer un llibre d’escriptor amb tècniques de periodista, parlar amb gent, trepitjar els llocs, tot i que també hi ha passatges més lírics. Per a mi té un atractiu que espero que vegin els lectors, que és el fet que no és estrictament una crònica, no és un reportatge sobre Sant Llorenç, és una construcció literària sobre Sant Llorenç, però com està feta amb tècniques de periodisme també pot ser llegida com un reportatge. Quan et poses a escriure mires cap amunt, no mires avall. I penso a veure amb qui em puc emmirallar que hagi fet coses així i que admiri. Jaume Ciurana, l’editor de Símbol, em va dir un títol, El Danubi, de Claudio Magris. A través d’un lloc, explicar una identitat, que en el seu cas és Mitteleuropa. S’ha acabat la guerra freda i què hi ha? L’Europa del mig. I què defineix l’Europa del mig? El Danubi. I què defineix tot un tros d’aquest país? Sant Llorenç.
Què defineix aquest país, com a país? La dialèctica entre la muntanya, la plana, que a més és corredor, i el mar, que sempre el veus des de Sant Llorenç. Hi ha un moment en què, això, que és un encàrrec, passa a ser una experiència de construcció literària, una oportunitat de parlar de coses que m’interessen. No vull dir d’explicar coses que m’interessen. L’objectiu no és explicar que ma mare em feia pujar a Sant Llorenç i em deia que era un volcà. Però ho explico perquè em serveix per parlar de la relació abstracta entre una plana extremadament poblada, Terrassa, Sabadell, Manresa, i una muntanya singular, d’una singularitat menys òbvia que la de Montserrat. Sant Llorenç no és tan òbvia, però és molt singular, no la confons.
Però és sobretot la Mola que hi dona aquesta singularitat. Presideix de manera indiscutible aquest espai natural, el converteix en fetitxe per a gent de la zona, Terrassa i Sabadell.
Jo crec que la gent de Terrassa i Sabadell té la consciència que la Mola és la porta i que hi ha un darrere. Hi ha una muntanya de refugi, d’amagar-s’hi, d’amenaçar la plana des d’allà dalt, que després continua, amb les rutes dels maquis i les rutes dels carlins. La Mola és façana, no és l’edifici. Allà darrere hi ha un món, i quan la gent s’havia d’amagar per no anar a la guerra el 1937 o el 1938, anaven allà. És una caixa que té profunditat, no és un quadre. La gent de la zona n’és conscient i participa de la fascinació pel fet que allò és una porta d’entrada a tot un món. Que t’ofereix refugi quan el necessites, però des d’on et poden hostilitzar quan ho necessita un altre. Que sembla domèstic, però si plou molt t’agafa una riada que s’endú Terrassa. És una muntanya on sempre han passat coses a la gent. En altres muntanyes la relació amb la gent és que, de tant en tant, hi puja un escalador. A Sant Llorenç hi ha un paisatge de vinyes fins fa quatre dies, és un paisatge de carboners, és un paisatge de moltes tombes. És humà.
Abans deia que els llocs no determinen, però sí que configuren. Viure i créixer en aquest paisatge configura persones diferents que algú que ha crescut en un barri de Barcelona?
Des de la plana, la presència de la muntanya, la presència de tant pes simbòlic de la muntanya, una muntanya que té un aire de santuari, dona la idea de Pierre Vilar que aquest país és una muntanya refugi, una costa que t’obre al món i entremig un corredor pel qual la gent passa, ve i se’n va. És allò que en termes turístics diem que és un país que el mateix dia pots esquiar i banyar-te a la platja. La relació Vallès-muntanya seria una maqueta a escala de la relació Catalunya-muntanya-plana-mar. Hi ha muntanyes més altes a Catalunya, però aquesta és més singular. I és més a prop de la gent. És més a tocar i està més humanitzada.
