Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957), periodista, escriptor i col·laborador d’El Món, té una llarga trajectòria en el periodisme –va ser director del diari Avui (1993-1996)–, en la gestió cultural – president de l’Institut Ramon Llull i director del CCCB–, a mig camí entre el periodisme i la política –com a director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2002-2004)– i en la política –com a diputat de CDC del 1999 al 2002. Abans i després, mai ha deixat d’escriure. I ara arriba a aquest Sant Jordi amb la novel·la Urgell. La febre de l’aigua (Proa) nova, en què recull l’epopeia que va ser la construcció del canal a mitjans del segle XIX. Un procés d’il·lusió col·lectiva que va passar per alts i baixos i per la sensació de fracàs vist a través d’un protagonista “petit” i col·lateral, Vicenç Lamolla, besavi del seu avi. En aquesta entrevista parla amb El Món de què va significar per a Catalunya el canal, del preu dels somnis i de la necessitat de superar la sensació de fracàs. I admet que ha escrit sobre una història de fa gairebé dos segles “impactat” pel seu present i, per tant, pel Procés.
La novel·la ven molt més a la zona del canal d’Urgell que a la resta de Catalunya. És un mal senyal?
És un senyal que aquella zona sent el canal com a molt propi i que la resta de Catalunya no és conscient de fins a quin punt és important per a tothom. El canal forma part d’un projecte de modernització del país que no és autònom del tren de Barcelona a Lleida, que no és autònom d’una ampliació del port de Barcelona, de la industrialització i la metal·lúrgia al voltant de Barcelona. Tot això, per a molta gent de mitjans del segle XIX, és la mateixa cosa. I no són conscients que la modernització del país passa per la modernització de la seva agricultura.
L’aigua i el futur de l’agricultura, de sobte, són temes centrals en l’actualitat, que no tenien aquest protagonisme quan va començar a escriure el llibre, fa anys.
M’hi vaig posar a mitjans del 2020, hi he estat uns tres anys i mig. En aquell moment el debat sobre la sequera que hi ha ara no hi era.
I no es devia imaginar que a l’hora de promocionar la novel·la hi hauria aquest context…
No. Però l’estiu passat ja començava a veure’s el que passaria, perquè hi havia dies que no baixava aigua pel canal. Gent que no sabia ni on era, l’estiu passat veu al Telenotícies aquest problema. Si ara ens sembla dramàtic que deixi de baixar aigua pel canal, imagina’t com devia ser quan no en baixava mai perquè no hi havia canal. Això ajuda a entendre fins a quin punt el canal és rellevant.
Ara que esmenta el Telenotícies, la limitació dels mitjans de comunicació de mitjans del XIX devia ser una de les claus del desconeixement de l’epopeia que va ser construir-lo…
Sí, però aquesta distància hi era en les dues direccions, i el desconeixement no. Aquí han operat dos factors. Un d’ideològic. El XIX divideix el país de manera abrupta i sagnant entre liberals i carlins. I queda establert en l’imaginari col·lectiu que el món rural és carca i carrincló i que el de la ciutat és liberal, partidària del progrés. Queda la idea del món rural com un reducte contrari al progrés, quan això no ha sigut veritat. I l’altre factor que ha provocat aquest distanciament és que el catalanisme del XX es construeix sobre el model ideològic i cultural noucentista. La Catalunya ciutat, l’ordre. Això té aspectes positius, per exemple la Mancomunitat. Però hi ha zones de Catalunya que són molt poc noucentistes, que són més modernistes, més extremes, més barroques. I aquest món no ha estat en l’aparador. Per exemple, la catalanitat noucentista preferia les sardanes, una cosa endreçada, que els castells, que és una cosa que pot acabar malament, els nens poden caure, és dramàtic, hi ha suor, pudor de peus…
Ara triomfen més els castells que les sardanes…
I això en part és per TV3. Sobre una matriu noucentista, pots construir una alta cultura, però no una cultura de masses. En canvi, des d’una matriu modernista pots fer una cultura de masses, que és més modernista que noucentista. Catalunya i a tot arreu. Per això, quan finalment tenim la possibilitat de construir una cultura de masses a través dels mitjans contemporanis, per a aquest objecti no ens serveix Carles Riba, que jo en soc fan, però necessitem Pitarra i La Trinca. Però tota aquesta evolució històrica ha fet que el que passa en una part del país hagi estat més visible que el que passava en l’altra.
Però en aquesta novel·la vostè trenca el tòpic, situa en la Catalunya rural un protagonista liberal i que anhela el progrés, encara que sigui de manera instintiva, perquè és calderer, no ha estudiat.
Sí, ell vol el progrés però el seu sogre carlineja, i mantenen un diàleg on hi ha un component de mútua comprensió. Accepten matisos. Com Verdaguer, que, amb sotana fins als peus i pujant al Canigó, fa l’Oda a Barcelona i proposa comerç, indústria, tirar les muralles, diu que el futur és comprar i vendre i el mar. I ve a dir que el futur econòmic és el que demanen els progressistes, encara que al mateix temps s’hagi de resar. Agafa el resar dels carlins i el fer indústria i comerç dels liberals.
Una vegada em va dir que l’únic tema de la literatura és el pas del temps. En aquesta novel·la, que juga amb diversos plans temporals, esprem al màxim aquesta aposta.
La clau és la seqüència temporal. Comença amb l’existència d’un problema i una oportunitat, un territori que no és prou productiu, però que podria ser-ho. Hi ha el drama i el somni. Per tant, hi ha un projecte, el canal. I, la realització, que sempre és més complicada que el projecte. El fracàs dels primers anys i l’èxit posterior. És una seqüència llarga en el temps i que, en un cert sentit, desmenteix la direccionalitat del temps. Hi ha visions del món, algunes de religioses i altres d’ideològiques, que diuen que el temps té una única direcció, que anem de pitjor a millor, que això és el progrés. És una visió messiànica que també comparteix el marxisme. El món conservador pensa el contrari, que les coses van a pitjor i cal contrarestar-ho. I en aquest llibre, ni una cosa ni l’altra. Les coses a vegades van a millor i a vegades van a pitjor. Aquest és un dels temes, el no fatalisme històric, ni en positiu, ni en negatiu. L’arc temporal del llibre és molt llarg. El període dels fets novel·lat és llarg, però cap en una generació. Però si només fes això, l’èxit posterior del canal, que aquella generació no va arribar a veure, no sortiria. Per això hi surto jo, com a narrador que fa treball de camp. Perquè necessito un element del present, per dir que quan obres el Google Maps veus com el canal ha tingut efecte, que es veu una línia molt clara entre l’àrea regada pel canal i la que no ho està.
Per això diu que els humans som sempre un epíleg del passat…
Clar. Jo tenia la temptació de dir que el canal va anar malament i finalment ha sortit bé. Però, no. Haig d’esborrar el finalment. Va anar malament i ara va bé, però no hi ha un finalment. Potser amb el canvi climàtic torna a anar malament. I més endavant potser troben alguna solució i torna anar bé. En la seqüència temporal que cap al llibre, anem del somni a l’èxit, però passant per una realització problemàtica i per una gran decepció.
La tensió entre la utopia i el realisme és un altre dels temes de la novel·la.
Sí, però alerta, que segons com podria semblar un llibre d’autoajuda que ens diu que una cosa que ara no va bé ja acabarà anant bé. I no, perquè moltes coses que no van bé al principi no aniran bé mai. L’únic que diu el llibre és que de vegades pot acabar anant bé una cosa que comença malament. Però l’esperança és possible.
Aleshores hem de defensar els anhels?
Sí, òbviament. Hem de defensar el dret a l’esperança. A la transformació. Sabent que no sempre triomfarà. Però si no ho proves segur que no ho aconsegueixes. Si creus que has fet el que havies de fer, pensa que pot ser que algun dia algú digui ‘sort que ho va fer’.
El poble català sembla que sempre estigui anhelant coses. En la novel·la explica un anhel que va costar molts sacrificis i moments de fracàs i, inevitablement, fa pensar en el Procés i la muntanya russa col·lectiva. No sabem gestionar la post èpica?
Però no és una patologia catalana. La primera idea que amb els anys m’ha anat portant a escriure sobre el canal d’Urgell ve amb la caiguda del mur de Berlín, que és el final del somni comunista i de la revolució. L’anhel d’una societat diferent és noble. Llavors s’ha de fer la revolució, que ja no és el mateix, s’ha d’afusellar gent. I al final cau el mur perquè el projecte no ha funcionat. I genera empatia, independentment de si comparties els objectius o no, veure com gent que s’havia jugat la vida mor veient que el projecte pel qual van arriscar-se ha fracassat. Va ser aleshores quan vaig començar a pensar que havia de fer una novel·la sobre aquesta idea.
És una novel·la amb la llavor posada fa més de 30 anys?
Sí. El que tinc a les ulleres és això i necessito trobar una història. I des dels anys 90 fins ara m’han passat per davant més coses, i una és el Procés.
El paral·lelisme, aleshores, és buscat?
A veure, haig de fer servir un exemple. Arthur Miller escriu ‘Les bruixes de Salem’ a mitjans del segle XX. Per què tria una història de bruixeria de finals del segle XVII? Perquè està impressionat pel maccarthisme. Però tu pots anar a veure ‘Les bruixes de Salem’ sense saber res del maccarthisme i t’interessarà igualment. Jo tinc el Procés a les ulleres, però estic fent una novel·la. Sobre el Procés directament en parlo als articles d’El Món. Tanmateix, en la novel·la escric sobre la història apassionant, grandiosa, de la construcció del canal d’Urgell però impactat pel meu present, i, per tant, del Procés.
Un dels paral·lelismes és com es paeix de malament la frustració després del que semblava un objectiu assolit, quan es veu que ha sortit malament. I aleshores venen les baralles entre els que havien compartit el projecte.
Quan hi ha un somni, hi ha tensió entre el somni, la seva realització i el seu efecte. Jo trio un protagonista que no és el director del canal ni el president dels regants. Ell ni tan sols fa res, perquè té un altre ofici que no intervé en el projecte, però hi posa tot l’esforç perquè hi creu, com molta gent anava a les manifestacions de la Diada. Aquest personatge, quan veu que el projecte no ha anat bé, podria dir que l’han enganyat. Però ell té clar que hi ha cregut per ell mateix i que és ell qui s’ha de fer les preguntes en lloc de passar la pilota al món.
Per això va triar-lo com a protagonista?
Sí, volia un petit protagonista, no un gran protagonista dels fets. Com a novel·lista m’interessa un personatge amb què qualsevol lector es pugui sentir identificat. No porta el timó de la nau, però s’hi ha embarcat. La decepció d’aquest és la que m’interessa. I té a veure amb la decepció dels meus amics comunistes i amb les meves decepcions amb el Procés. M’interessa aquest joc entre el somni i la decepció, però amb la possibilitat d’esperança i la convicció que vas fer el que creies que havies de fer.
De fet, arriba a escriure, cap al final de la novel·la, que els somnis s’embruten quan es fan.
No és una frase metafísica. De fet, és molt física. Tot imaginat és millor que fet. Fins i tot una novel·la. Les novel·les imaginades en el cap de l’autor sempre són millors que les escrites. Te la imagines rodona i després arribes fins on arribes.
Però què vol dir, que no acaba d’estar content amb aquesta?
No, no. Segur que imaginada era més rodona, però si no hi cregués no l’hauria publicat. Crec la resolució pràctica del que volia fer té un nivell d’assoliment acceptable i n’estic content. És que si no acceptem la diferència entre el que imaginem i el que podem fer, no fotrem mai res. Perquè sempre el que farem serà menys que el que havíem imaginat. Com diuen en castellà, ‘lo mejor es enemigo de lo bueno’.
El cas és que al final de la novel·la, igual que sis anys després de l’1-O, els que participaven de l’anhel estan barallats entre ells.
Perquè quan una cosa no surt bé, ens barallem per qui té la culpa. I quan surt bé, per qui té el mèrit. La constant és que ens barallem. Jo el que intento és que cap personatge de la novel·la sigui una caricatura, que cap sigui monolíticament malvat, ni monolíticament, ni monolíticament estúpid.
Per construir el protagonista, fa servir el nom i les poques dades que té del besavi del seu avi, i de la besàvia.
L’avi del meu avi és el fill de la parella que neix dins de la novel·la. El protagonista masculí es diu Vicenç Lamolla i jo em dic Vicenç Villatoro Lamolla. Però jo hi ha més estones que soc la Pelegrina, la seva dona, la besàvia del meu avi, que el Vicenç. Perquè no hi ha personatges monolítics.
Però aquesta tria la fa per raons sentimentals, familiars?
Per una barreja de coses. La part sentimental deu ser-hi, però hi té un paper menor. D’entrada hi ha una qüestió funcional. Jo necessito un personatge i en tinc un i sé coses d’ell, encara que siguin poques. I hi ha una altra raó estètica, que és el joc realitat-ficció. M’agrada la idea que la seva versió literària no sigui exactament la real, si es va morir als 30 anys, que en la novel·la es mori als 50. Donar-los 20 anys més de vida. I hi ha un tercer factor, que és la voluntat de tractar calderers, com el Vicenç Lamolla, com si fossin prínceps. Normalment, quan utilitzes avantpassats en les teves novel·les és per mitificar-los. Per exemple, Giuseppe Tomasi di Lampedusava curt d’armilla, però vol recordar que és d’una família de prínceps. I en la meva novel·la aquest procés no es construeix sobre un príncep, sinó sobre un calderer. Això és el més emocional de la tria. La majoria de decisions sobre una novel·la són funcionals. La novel·la és molt artesana, molt d’ofici, i la majoria de decisions que prens quan les escrius són d’ofici.
