L’escriptora i periodista Susana Frouchtmann publica ‘El hombre de las checas. La historia de Alfonso Laurencic, el artista de la tortura’ (Espasa), un llibre que explora la vida de qui ha estat considerat el dissenyador de les cel·les de càstig de dues de les 45 txeques que hi va haver a Barcelona durant la República. Tot i que el llibre és sobretot la narració d’una investigació per determinar qui era Laurencic, també es converteix en el relat dels mètodes de tortura en aquestes presons. Frouchtmann és filla de Raimundo Frouchtmann, nomenat regidor en el primer ajuntament franquista de Barcelona en temps de l’alcalde Miquel Mateu. A més, és néta de Manuel Corachán, conseller de Sanitat del govern de Lluís Companys. La recerca sobre Laurencic la va iniciar per la curiosa connexió del personatge amb la seva família, doncs la dona del protagonista —afusellat pels franquistes— es va convertir en la institutriu a casa dels Frouchtmann anys després. L’autora s’endinsa en un dels capítols més foscos de la història del país per acabar amb una reflexió sobre la necessitat de no repetir les greus conseqüències que poden tenir les lluites fratricides.
Fer un llibre sobre la tortura de les txeques trasbalsa?
Quan vaig començar vaig passar per diferents estats d’ànim. Realment el desconeixement que hi ha de les txeques és important, encara que hi ha llibres com el de l’historiador César Alcalá. El meu llibre és, dins dels del tema, més amable perquè darrere hi ha històries, fins i tot familiars. És tracta de la història d’una investigació fins a trobar d’on va sortir aquest personatge més que de les txeques. La primera vegada que vaig llegir un llibre sobre l’assumpte vaig quedar molt trasbalsada. Aquesta etapa em va horroritzar veure fins on som capaços d’arribar entre nosaltres. Perquè estem parlant de la Guerra Civil, on es van enfrontar amics, veïns o el que fos, una cosa horrorosa.
El llibre té la vocació de denúncia del que va passar i divulgar aquest capítol de la història?
D’un capítol del que se n’ha parlat poc i del que se’n parla poc, fins i tot.
A què ho atribueix que se’n parli poc?
Suposo que no interessa. Perquè va passar entre nosaltres. No van ser els alemanys, els russos o els anglesos. És una cosa que queda a casa, en definitiva, per allò que els draps bruts es renten a casa. He de suposar que, possiblement, aquesta és una raó. Déu n’hi do el que vam fer. Perquè és clar, ho van fer els mateixos catalans, gent de l’Estat espanyol, el que fos; però eren amics, veïns, els uns es van decantar per un costat i els altres per un altre.
Fins que un s’hi acostuma…
Arriba un moment en què m’acostumo a la duresa de les txeques. Assumeixo que va ser una animalada, una manca d’humanitat impressionant, com en definitiva ho és la tortura. Un cop assumit això vaig passar per diversos estats d’ànim perquè també es creua una història familiar. I això em causa una mica de tristesa perquè els pares marxen i nosaltres no els hem preguntat. És veritat que ells no explicaven, però hi ha moltes raons perquè no ho feien. Tot el dolor que van passar se’l van acabar menjant.
Arriba un moment en què vostè descobreix que la institutriu que tenien a casa, la Meri, era la dona de Laurencic…
Ho vaig descobrir per casualitat. Sabíem que aquesta senyora era la dona de Laurencic, treballava a casa i la mare no ens ho va amagar mai. Però, d’una manera molt més suau, ens va explicar que el seu home l’havien afusellat després de la guerra perquè els franquistes l’havien acusat d’haver col·laborat i ser un ideòleg de les txeques de Barcelona. Tot i que no hagués col·laborat amb els rojos l’haguessin matat igualment perquè ja estava empresonat. Però la història no era ben bé igual. Era la mateixa història, d’una manera molt més suau. És veritat que estava en una txeca empresonat, que no era arquitecte —encara que ell deia que ho era—, més que res era dibuixant. Era moltes coses perquè tenia una educació cosmopolita, plural, artística i sabia dibuixar, però no tant com per ser arquitecte, podia dibuixar amb encert.
Alguns dels seus dibuixos, amb els dissenys de les cel·les de càstig de les txeques es poden veure en el seu llibre. D’on provenen?
De l’Arxiu de Salamanca. El que no es troba són fotos d’ell. Ara amb la sortida del llibre sí, però em tornava boja, perquè de les txeques se’n troben moltes, però d’ell no.
Particularment ell va dissenyar cel·les de dues txeques de la ciutat…
A Barcelona n’hi havia 45. Diuen que ell va ser ideòleg de les txeques dels carrers Vallmajor i Saragossa i el van acusar d’inventar les cel·les psicotècniques…
Unes cel·les psicotècniques que en realitat no eren tan torturadores…
Estem parlant de presos que ja estaven molt febles perquè, quan els empresonaven els donaven molt poc. Eren 30 persones en pocs metres quadrats, on dormien, menjaven i feien les seves necessitats. Els deixaven sortir un cop al dia. Dormien al terra, estaven sempre amb la mateixa roba. Quan els volien interrogar, per fer-los cantar, els posaven abans en aquestes cel·les de càstig en les quals Laurencic va ajudar oferint-se com a arquitecte. Ell no era txequista, ni del SIM, no era comunista, ni socialista, ni del POUM. Havia estat a les txeques espantoses de Madrid i València i sota les ordres dels caps de les txeques va contribuir a empitjorar-ne les condicions. Era un covard que va col·laborar perquè volia sobreviure perquè aquesta guerra no li tocava. Va ser una guerra de germans contra germans, entre nosaltres. Ell no se sentia ni espanyol, la guerra el va agafar quan les coses li estaven anant bé a Barcelona.
I en temps de bonança dirigia orquestres en els millors locals nocturns de la ciutat…
En locals de gran prestigi. Tot el que s’ha dit, que tocava a locals de mala mort, no és cert. Tocava al millor de Barcelona, en el que estava més de moda, el local de l’alta burgesia de Barcelona i fins i tot de l’aristocràcia.
Al final del llibre la percepció sobre Laurencic i la seva dona és diferent. Ell un personatge superb, i ella més humana…
És una altra història. De tota manera jo vaig conèixer una Meri que havia passat la guerra, que havien afusellat el seu home, a qui estimava. D’això n’hi ha proves. Després de viure els anys del Berlin de Weimar, divertits i intensos, arriben a Barcelona i viuen bé. Fins i tot tenien un cotxe. I de sobte esclata la guerra i aleshores comença tot aquell sidral impressionant. Comencen a viure malament, ella va estar empresonada no perquè hagués fet res, sinó perquè en aquell temps ni judicis ni res. Després de la guerra afusellen al marit i ella, que va estar a la presó Les Corts durant un any no tenia ni un euro, li va tocar viure amb la sogra amb qui no tenia una bona relació i en una situació econòmica molt precària i també anímicament. Les meves germanes la recorden com una dona que tenia molta por.
En un moment del llibre, diu de Laurencic que “mai va tenir l’actitud d’un heroi disposat a defensar el país, sinó la d’un oportunista i senyoret…
Sí, amb els pares va viure molt bé. El pare era un home que també s’espavilava però dins d’un camí molt correcte. El va enxampar la primera Guerra Mundial, va fugir, era molt emprenedor i va muntar el mateix negoci de revistes que tenia a França. Va col·laborar amb els millors periodistes, la gent noble d’aquell moment. Això comportava que el fill tingués una vida amb els pares còmode, de bons hotels i restaurants. A Barcelona vivien en una zona bona, amb totes les comoditats. Era un viatger, cosmopolita i tenia un esperit aventurer, cosa que el pare no tenia. Després es va allistar a la Legió amb els internacionals però el pare no volia i va usar tots els contactes per fer-lo tornar.
Ha pogut determinar per què la seva dona va acabar com a institutriu a casa seva?
No ho he determinat. Els pares ja són morts i els fills no vam preguntar res. És veritat que els pares explicaven poc, sobretot de la guerra. A ells els feia mal suposo, però després, quan jo tenia 25 anys hagués pogut preguntar. No sé fins a quin punt.
El seu pare va ser regidor del primer ajuntament franquista de Barcelona…
Per tant sabia qui era Laurencic.
Com es preservava la memòria del que va passar durant la guerra civil a la seva família?
No es parlava. La mare només ens va dir que Laurencic havia participat a les txeques i l’havien afusellat. No vam demanar què eren les txeques.
I per què creu que es volia amagar aquesta part de la història?
I per què la van agafar a ella justament? Hi ha una teoria que exposo al llibre, i seria perquè el meu avi també era austro-hongarès, havia viscut a París i va haver de marxar durant la primera Guerra Mundial, com el seu pare, tots van fugir. A més hi ha morts aquí, un germà de la mare i del pare. Hi havia moltes coses. Per què no hi havia una foto del meu oncle, del germà del meu pare, a casa? Suposo que per dolor. Si un germà de 16 anys mor… Qui ens va explicar que va morir d’una malaltia va ser l’avi. I els pares callats. A casa dels avis hi havia una foto, les he vist després.
Al final del llibre vostè deixa entreveure que no li agradava el fet que el seu pare fos franquista.
Era franquista i això em fastiguejava. El meus germans, que eren més grans que jo, al cap del mes d’entrar a la universitat es van fer comunistes i el pare estava furiós. Els va fer fora de la taula, gairebé cap dinar acabava a taula, acabava a la cuina. Però era normal. Contra la repressió franquista els joves reaccionen i ja està. Pensa que el pare era jueu. De petita tenia aquesta visió, d’aquesta baralla entre el meu pare i els meus germans, però després, a mesura que em vaig fer gran, em vaig assabentar que la família era d’origen jueu. Fins aleshores havia viscut amb aquest cognom estrany, però anava a una escola estrangera. Allà hi havia més gent amb molts més noms estranys, per tant no em sentia estranya. A casa tots parlàvem molts idiomes. El dia que em vaig assabentar que el nostre origen era jueu vaig pensar ‘ostres, un jueu que es converteix al catolicisme i a més franquista’, sense conèixer tota aquesta història no entens res. Ara sí entenc alguna cosa més. Si et maten un germà, no sé què fas. Després he entès al pare. Hagués fet jo el mateix? No ho sé. No estava al seu lloc.
Els fills doncs van evolucionar cap a la incomprensió del franquisme…
Cap a la no acceptació. Però bé era molt divertit, tot s’ha de dir. Perquè com que tot estava prohibit anàvem contracorrent. La meva germana, que és la més tranquil·la i impecable com a filla, va començar a repartir octavetes, a visitar els que estaven a la presó. Tot el que estava prohibit per una persona jove és un incentiu… Perquè més tampoc ens va passar res. Què ens va passar? El sexe estava prohibit? Doncs sexe. Jo ho trobo molt creatiu. Això no vol dir que hi estigués d’acord. El franquisme em semblava repressiu, l’Església —que anava tot plegat— em semblava repressiva també.
La història del llibre i el que va passar també la condueix a fer una reflexió sobre l’actualitat.
El pitjor és que va ser entre nosaltres.
Precisament defensa el respecte entre persones d’ideologia diferent…
Tant que hem lluitat per arribar a una democràcia i acabar enfrontats. Uns i altres estem molt tristos. I penses, home, tornar cap enrere, llegeix una mica i veuràs que això no condueix enlloc. Que tampoc tot no és tan senzill i ara tot pau i glòria, el conflicte s’ha de resoldre, però no pot ser això d'”estàs amb mi o contra mi”.
Creu que ara vivim en un moment així?
D’alguna manera sí. Però no sóc política ni analista política, encara que m’agrada molt. Sóc lectora compulsiva de política, però això no vol dir que sigui analista. Hi ha un enfrontament està clar. Tenim Govern? Fins i tot estan barallats entre ells.
Opina que hi ha un ressorgiment de moviments feixistes?
No. Jo tinc amics d’un costat i de l’altre i no veig que els no independentistes siguin franquistes. A més, són gent d’una generació que van patir entre cometes, perquè no són gent que van patir el franquisme, però sí ho van patir intel·lectuals d’una manera o altra amb restriccions. Dir que en Joan Manuel Serrat és un traïdor em sembla que Déu n’hi do. I els altres volen viure en una democràcia amb un territori o país bilingüe. Fins fa sis mesos convivíem. Jo crec que és una qüestió política i els polítics no han sabut, ni els uns ni els altres, resoldre-ho.
Espera que el llibre serveixi per divulgar la història de les txeques?
Aquesta no era la meva intenció. Jo buscava la història d’aquest home i el resultat ha estat aquest. S’ha redescobert la veritat d’aquestes presons, que eren molt cruels i dures, sense pietat. Però no era la meva intenció.
