No se n’ha de dir pigmeus. Es tracta de diversos pobles de caçadors recol·lectors que viuen en diferents punts de l’Àfrica equatorial i selvàtica. Tenen en comú poca cosa més, a part de ser baixets. Molt baixets. D’una alçada d’1,30 metres, o 1,40 o 1,50, com a màxim. No se sap per què. Alguns tenen aspecte dels negres africans –tot i que de mida més petita– i d’altres no tant, amb faccions diferents i la pell més aviat vermellosa. Són els aka, els obongo, els mbuti. I són un altre món, encara que visquin al mateix planeta. Aquí és on hi ha el salt entre el mite erroni i la fascinació per un col·lectiu que real. Aquí és on trobem Albert Sánchez Piñol, que acaba de publicar Les tenebres del cor (La Campana), a la venda des d’aquest dijous.
Hi recull històries d’exploradors i antropòlegs occidentals, entre els quals ell mateix, que han contactat els mbuti o els obongo i n’han sortit, d’una manera o altra, transformats. Històries del segle XIX i el segle XX. Relats reals que són literatura perquè han passat per les mans d’un antropòleg conegut per les seves obres que són novel·les, com ara La pell freda, Pandora al Congo i Victus. “No hi ha ni un àtom de ficció en aquest llibre. La qüestió és com organitzes el text. Ho pots fer de manera més científica o de manera més divulgativa, i aleshores comença un joc d’exclusions, què hi poses i què no hi poses”, argumenta en una trobada amb la premsa.
Afirma Sánchez Piñol que “l’objecte del llibre no són els pigmeus sinó la nostra fascinació per ells, per allò que és meravellós”. I cada vegada que diu “pigmeus” fa cara de dir: “És per entendre’ns, però no se n’ha de dir així”. “Científicament, és clar des de fa temps que això dels pigmeus és un invent”, insisteix. Va ser Homer, a La Ilíada, qui va encunyar el terme pigmeu –del grec πυγμαιος, pygmaios, que vol dir de mida petita– i en va parlar talment com si fossin una mena d’éssers fantàstics, “com si fossin follets”. El mite va anar evolucionant al llarg dels segles i va derivar en un gran malentès. Però, de fascinació pel mite, haver-n’hi, n’hi ha. I des del segle XIX ha empès exploradors de perfils diversos a anar-los a buscar. Cosa que els va portar a trobar uns éssers reals que cadascú va interpretar com va voler.
Buscavides, exploradors, antropòlegs i aprofitats, al cor de l’Àfrica
L’obra de Sánchez Piñol recull aquestes històries, detalladament “documentades”, amb les seves grandeses i les seves misèries. Cada personatge té un capítol i hi desfilen per ordre cronològic, des del buscavides convertit en explorador Paul Belloni du Chaillu, que buscava orangutans al Gabon a mitjan segle XIX i va acabar trobant els obongo, fins a l’antropòleg britànic Colin Turnbull, autor del popular The Forest People (El poble de la selva, 1961), sobre els mbuti del Congo. Entre l’un i l’altre, hi passen altres igual de reals: Georg August Schweinfurth –botànic i etnòleg alemany del Bàltic, nascut a Riga el 1836; l’ex missioner americà sense escrúpols Samuel Verner; el malaurat suposat pigmeu que va portar als Estats Units, Ota Benga; el missioner i etnòleg alemany Paul Schebesta i la pintora americana Anne Eisner amb el seu marit, Patrick Putnam, que van viure anys amb els mbuti. Ell hi va muntar un hotel amb zoo on treballaven els pobladors de la zona. Però va ser ella la que realment va conviure amb mbutis i qui finalment va escriure un llibre sobre les seves vivències, cosa que va ser incapaç de fer el seu marit. Eisner i Putman es van fer amics de Turnbull, i l’antropòleg britànic, que fugia de la societat victoriana del seu país i se suposava que havia de trencar un heteropatriarcat opressor però va tenir miraments a fer servir els coneixements de la pintora per al seu llibre, sense reconèixer-la com a font.
Tota aquesta galeria de personatges desemboca en l’últim, el mateix Sánchez Piñol. Al principi del seu capítol, confessa que va tenir molts dubtes sobre si havia d’incloure a l’obra la seva experiència personal, de tres estades de mesos els anys 1996, 1997 i 1998. Al final va decidir afrontar la seva “contradicció”. “Excloure-me’n potser no seria tant un acte de modèstia com de renúncia”, admet abans de començar a explicar la seva convivència amb els mbuti, assumint que els antropòlegs són uns “xafarders professionals”. També són –i això explicaria el conflicte que va tenir amb un capellà italià sobre el terreny– el contrari dels missioners: “Un missioner va a la selva a ensenyar i un antropòleg hi va a aprendre”.
Conèixer un mbuti, com conèixer un extraterrestre
L’autor, que era al Congo treballant per a una ONG la primera vegada que va ensopegar amb un mbuti, sense buscar-ho, recorda la primera impressió com una epifania. “Va ser imprevist, jo estava fent altres coses al Congo, i em va quedar la ment en blanc”, recorda. La clau per entendre la situació és ficar-se al cap que allà, al mig de la selva i davant d’un mbuti, els prejudicis no serveixen per a res. “Nosaltres funcionem amb pre-judicis. Normalment encertes fent-los servir, són útils. Però quan no trobes cap indici que puguis associar a res, només identifiques el gènere, perquè no identifiques ni l’edat, és com si, durant tres segons, veiessis per primera vegada un ésser humà. És exaltant“. Ho rememora amb entusiasme, encara, trenta anys després de la trobada, davant d’una colla de periodistes al·lucinats, còmodament asseguts a la vuitena planta lluminosa de la seu imponent de Penguin, el grup editorial de La Campana.
Arribar a aquell moment, a estar cara a cara amb un mbuti, va ser com complir el seu gran anhel d’infància. “De petit jo volia conèixer extraterrestres, de les pel·lícules de ciència-ficció no m’interessaven els làsers, sinó els personatges. I d’alguna manera ho he fet. De fet, és el lema de l’antropologia, hi ha altres mons i són aquí”, recorda. Al cor de la selva, al cor de les tenebres, es trobava un món totalment diferent: “Quan dic que tot és diferent, vull dir tot, tot. El sentit de l’humor, el concepte de què és una casa, l’horitzó, a la selva no hi ha horitzó, la manera com es casen, que es limiten a anar-se’n a viure junts fins que un dels dos se’n cansa i marxa… no tenen rituals a penes”.
Els mbuti tot el dia riuen –”fumen molta marihuana”–, a penes treballen si no respon a una necessitat concreta en cada moment –”aquí ens passem tot el dia fent coses, sense parar, és un invent del capitalisme”– i tenen un sentit de la llibertat que no s’assembla al que pugui concebre un occidental. “Els mbutis són una societat molt atomitzada. Viuen en petits grups, en pobles disseminats a la selva, i quan algú es cansa del seu marxa i se’n va a un altre poble. Aquí no sabem què és la llibertat, estem totalment controlats, ells són totalment individualistes“, afegeix Sánchez Piñol.
L’autor va conviure amb ells, dormia a les seves cabanes i es passava el dia amb uns i altres, amb un traductor del francès al suahili una llengua franca de l’Àfrica, “una mena d’esperanto” que va acabar aprenent una mica, però no prou per prescindir del seu col·laborador.
Un llibre pensat com a fracàs que ho té tot per ser un èxit
Sánchez Piñol es podria passar hores encadenant anècdotes i reflexions sobre els mbuti. I ha intentat agafar el que en sap i el que va sentir i concentrar-ho de manera més ordenada a Les tenebres del cor. Llança dos avisos al lector, relacionats amb dues síndromes, la d’Estocolm i la de l’impostor. Respecte de la primera, recomana que no caure en la idealització del poble “fascinant” que es descobreix en aquestes pàgines: “A mesura que els vas coneixent es va desfent la màgia, perquè veus els rols que ocupa cadascú i els conflictes que també tenen”, alerta. I és la síndrome de l’impostor la que fa que no pugui evitar arrecerar-se del que semblen inseguretats –si no és que les fingeix– en un avís que li fa d’escut: “He trigat anys a escriure aquest llibre perquè sabia que seria un fracàs, almenys un fracàs íntim. Espero que algun lector no ho vegi així, però sé que estic intentant explicar una experiència que no es pot explicar amb paraules”.
Les tenebres del cor no és una novel·la, però es llegeix com si ho fos. I és així com tot indica que aquest llibre no serà un fracàs sinó que serà un èxit i que el mite dels pigmeus no desapareixerà sinó que, probablement, creixerà. Encara que sigui sense ni un àtom de ficció i que es desfaci definitivament, això sí, la lectura errònia d’una realitat que no necessita additius.
