Falten pocs dies perquè els carrers de pobles i ciutats de Catalunya s’omplin –a banda dels llibres- de roses per regalar. El 23 d’abril és un dels dies més assenyalats del calendari català. Ara bé, d’on ve la celebració del dia de Sant Jordi com a dia de la rosa? Segons la llegenda –en una de les seves versions–, la història es remunta a segles enrere a la vila de Montblanc, a la comarca de la Conca de Barberà. Un drac ferotge, amb un alè fètid i verinós, va instal·lar-se en una petita cova als afores del poble. Cada dia, la bèstia, famèlica, engolia els ramats de xais dels pagesos i ramaders de la vila i contaminava l’aigua del rierol de la zona. Atemorits per la presència del drac, el rei de la contrada va convocar tot el poble a la plaça central per tal de buscar una solució, perquè si la bèstia continuava endrapant-se els animals i contaminant els rius no podrien sobreviure.
Davant el desconcert, els ciutadans de Montblanc van acordar entregar-li cada dia dos xais per tal de satisfer les necessitats del drac. Una mesura que, aparentment, va funcionar, ja que la bèstia va deixar d’atacar els ramats dels montblanquins i es va quedar arrecerat a la seva cova. Cada dia li entregaven dos xais. I quan ja no en quedaven més, van començar amb bous i cavalls. Ara bé, quan ja no en quedaven més, els vilatans es van veure enfrontats a un nou repte. El rei va tornar a convocar tots els habitants de Montblanc a la plaça del poble. Aquesta vegada, però, per sortejar qui dels montblanquins seria l’escollit per convertir-se en l’ofrena del drac. La filla del rei era l’encarregada de fer el sorteig. Enmig de la plaça, voltada de tot el poble, la mà innocent de la princesa va extreure el nom del primer montblanquí destinat al sacrifici. Era el seu! La princesa, però, va complir amb el seu destí i, entre plors, es va acomiadar dels seus pares i la gent de la cort.
Segons relata la llegenda, la princesa va omplir el seu sarró i va posar rumb a la cova del drac, preparada per entregar la seva vida. De sobte, però, un jove cavaller, de nom Jordi, armat fins a les dents i cavalcant un cavall blanc, es va interposar en el seu camí. Tot i que la princesa li demanava que fes marxa enrere, Jordi va fer veure que no la sentia i, llança en mà, va posar rumb al cau de la bèstia. El drac, en veure que l’home volia plantar-li cara, va començar a treure foc pels queixals. La lluita, segons la llegenda, va ser crua i aferrissada. Entre les flames i l’alè fètid de la bèstia, però, Jordi va aconseguir clavar-li la seva llança sota l’ala esquerra, just en el punt en què es trobava el cor del drac.
La rosa vermella que va florir de la sang
Després de l’estocada precisa, el cavaller va lligar la bèstia amb el cenyidor de la princesa i el va dur, arrossegat, pels boscos i camins que duien a Montblanc. Allà, tots els habitants s’havien concentrat a la plaça per plànyer la mort de la jove donzella. En veure’ls arribar, però, es van endur una grata sorpresa. La bèstia, malferida, ja no era una amenaça. Davant les mirades dels montblanquins, Jordi va alçar la seva llança i la va clavar al cor de la bèstia, l’estocada que va ser mortal. Segons la llegenda, de la bassa de sang que es va formar als peus del drac, en va néixer instantàniament un roser vermell. Sant Jordi es va agenollar per collir-ne una, la va entregar a la princesa i va marxar, terres enllà, fins casa seva. Havia mort el drac. Seguint aquesta llegenda, cada dia de Sant Jordi, els carrers de pobles i ciutats de Catalunya s’omplen de roses per celebrar el mite del patró de Catalunya i continuar amb la tradició de regalar roses.
