Raimon: “Fuster sempre es va pensar que li farien cas a la llarga, jo no n’estic tan segur”

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) es va interessar per Raimon –Ramon Pelegero Sanchis, de partida de naixement (Xàtiva 1940)– quan el cantant de Xàtiva tot just començava a raspar els primers acords a la universitat de València. Els escassos activistes del valencianisme de l’època van avisar l’escriptor de Sueca d’un xicot, “el Pele, que s’havia inventat una cançó en valencià, i una cançó, precisament, d’aquelles que l’argot expeditiu dels locutors de ràdio sol qualificar de ‘modernes”.

Així ho explicava el mateix Fuster en un llibret que, molt poc després, el 1964, esbossava la primera biografia d’aquell “fenomen”. Un “fenomen” que havia despertat l’interès dels promotors del text, Editorial Alcides, els quals van considerar “proporcionat” dedicar-li tanta atenció tan enjorn. Fuster hi va accedir, a l’encàrrec, divertit, sorneguer, burleta, eficaç i ràpid en el traç per omplir els papers necessaris i descriure la magra trajectòria de la meravella sobrevinguda. Però l’assagista, bregat, escèptic i apassionat, no s’acabava de creure que “el Pele” acabaria convertit en “un clàssic”. El pas del temps li va canviar l’actitud. I va solidificar també una amistat, entre tots dos, que només va interrompre la mort de l’escriptor.

Enguany en fa cent del naixement de Joan Fuster. Durant tots aquests mesos els governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears l’han festejat com a escriptor compartit. És la primera vegada que això passa. No debades. Precisament va ser Fuster qui va posar més afany perquè això poguera passar. Perquè els tres territoris foren conscients de les seues unitats.

I enguany tres periodistes, Marta Clos, Enric Sòria -que és també comissari de l’Any Fuster a Catalunya- i Vicent Sanchis hem convençut Raimon perquè parle de Fuster a Xàbia, on el cantant passa bona part de l’any amb Annalisa Corti, la seua dona, tot i que les fotos s’han fet posteriorment a Barcelona. La conversa flueix fàcil, entre bromes i veres. No és possible evitar la ironia amb Raimon. Ni amb Fuster. Ni ganes.

VS: Joan Fuster va publicar un llibre sobre Raimon, d’encàrrec, el 1964, quan vostè tenia 24 anys. Només un fenomen mereix una biografia tan jove…

R: El que jo tinc és un Fuster total, publicat després, amb tots els textos que va escriure sobre mi. Aquest que dius es tu es va fer en un moment…

VS: Sí. Anys després, el 1988, La Magrana va publicar-ne un amb tot el que ell havia escrit sobre vostè. En tot cas, en aquell primer llibre Joan Fuster explica com va conèixer Raimon. Com el va conèixer vostè a ell? Coincideix en el record?

R: L’any 1959 Don Miquel Dolç, professor de llatí de la Universitat de València, pel mes de maig va fer un homenatge a Ausiàs Marc. Coincidia que la mort del poeta va ser el 1459. Aquell homenatge es va fer al paranimf de la Universitat, al carrer de la Nau. Don Miquel Dolç, com que jo a la Universitat havia fet teatre i tot això i tenia una fonètica diguem-ne distinta als de València, amb perdó, que parlen apitxat, em va dir de llegir-ne un poema. Allà hi havia Joan Fuster. Jo vaig llegir el poema XXIII, que comença amb uns versos que diuen “Lleixant a part l’estil dels trobadors qui per escalf trespassen veritat..”, i no en recorde més. A Fuster el va sorprendre la fonètica. Va preguntar a algú qui era aquell xicot i aquell algú li va dir que jo estava estudiant a la Universitat, que era de Xàtiva i no sé què. Jo, aquell any 59, m’havia comprat El descrèdit de la realitat, perquè el títol em va semblar extraordinari de cara a l’art actual en aquell moment, que era l’abstracte. En certa manera, l’art abstracte desacredita la realitat. “Collons, quin tio -vaig pensar-, quin títol més ben clavat!”.

VS: Vostè ja llegia en català?

R: Sí, supose que sí, perquè , si no, no l’hauria comprat (riu). Sí, jo ja havia llegit algunes coses en català. A part els llibrets de falles, al Batxillerat ja havia recitat alguns versos en català. Poques, però n’havia llegit. Fuster va preguntar qui era jo i jo vaig preguntar a un xicot qui era Fuster. Aquell xicot em va dir que Fuster feia una tertúlia al Club Universitari. No sé si era abans o després de dinar. Ell venia el dilluns a València, comprava, s’estava amb Vicent Ventura, feien una cervesa, la tertúlia… i després se’n tornava cap a Sueca. Total, que vaig anar a la tertúlia que feien al Club Universitari. Allà ens vam conèixer. Hi havia ell, Ventura, Vicent Garcés, el músic, molt docte, que parlava veu ex cathedra, algun xicot jove més… Poca gent. Després, vaig anar alguna vegada a Sueca. Ens vèiem de tard en tard.

VS: Ell explica al llibre com va conèixer Raimon com a cantant d’una única cançó, Al vent.

R: Jo havia fet Al vent, que cantava a tot arreu, i lligava un colló amb la cançó (riu). Algú em va dir de cantar-la a Casa Pedro, que era un restaurant on Fuster dinava en tertúlia i on organitzaven un concurs literari. Em van dir de pagar-me quaranta duros i vaig acceptar ràpidament la proposta. Va sorprendre molt tota la gent que s’hi aplegava, sobretot, perquè era en valencià. Un tio jove, alt, ben parit… Van veure ràpidament que allò funcionaria (riu).

ES: Segons Fuster, vostè va compondre Al vent en un viatge en moto de Xàtiva a València.

R: Això és absolutament veritat.

ES: I per què la va compondre en valencià?

R: Potser perquè no volia ser professional (riu). Si haguera volgut ser professional, “hubiese cantado en castellano” (riu més, accentuant la fonètica catalana de la frase en castellà). Em va sortir com una cosa espontània. Evidentment, jo tenia una relació amb la llengua, a part l’habitual, d’haver recitat versos de xiquet en comissions falleres, en alguna cosa del Batxillerat…

VS: I formava part d’aquells primers nuclis valencianistes que es van fer a la Universitat?

R: Això sí. Encara que la majoria estaven a Dret. A Filosofia i Lletres només hi havia dos capellans, algunes dones, un tio de la mà al cul, jo i un altre (riu). A més fèiem teatre en castellà, però també en valencià. Jo, la llengua, la tenia ben viva. Conec Eliseu Climent quan fem teatre. A la facultat hi havia el TEU i jo m’apuntava a aquelles coses.

VS: Quan coneix Fuster vostè ja sap que el valencià és català?

R: Ho tenia ben clar. Ja sé que encara hi ha gent que li pega voltes. En fi…

ES: Fuster diu al llibre que quan coneixen els Setze Jutges…

R: Que ni eren setze, ni jutges, ni cantants…

ES: Que hi havia molta diferència entre allò que feien ells i allò que feia vostè.

R: No hi havia color.

ES: I que vostè aportava una injecció de força…

R: Era un contrast brutal. Allà sortien tots ells assegudets, l’Espinàs, la Remei Margarit, el Lluís Serrahima entre bastidors, un frare…

VS: Ells volien ser Brassens  vostè volia ser Brel.

R: No. Ells volien ser una altra cosa. La cançó francesa, molt recitativa…

MC: Es degueren de quedar astorats quan el van escoltar, amb la seva força. O almenys això explica Fuster al llibre en una descripció molt divertida. Va triomfar, vaja…

R: Jo tenia tres cançons: Al vent, La pedra i Som. De seguida van voler que fera un disquet, de 45 revolucions, que són les úniques revolucions que he fet (riu), i vaig haver de fer A colps per completar el disc, que va sortir el maig del 63. O siga, que jo arribe a Barcelona el 62 i poc més tard ja havia gravar el primer disc… Allò va ser… Bé, el Masip va dir: “Aquest és Bob Dylan nostre!”. Òbviament, jo no tenia res a veure amb el recitatiu que feien els altres.

VS: Els va notar algun tipus d’enveja?

R: No. Ells no volien fer-ne una professió. Ningú d’ells volia ser professional.  Cantaven només per cantar. El Quico Pi de la Serra, sí. Els acompanyava a la guitarra. Acompanyava el Miquel Porter i allò feia riure, perquè el Miquel no agafava mai el to.

VS: Poc després Fuster publica Nosaltres els valencians. Vostè el llig en aquell moment?

R: En aquell moment, a part El descrèdit, ja havia llegit Judicis finals i alguna cosa més. I el vaig llegir, sí, una mica més tard, Però jo amb Fuster comence a tenir una mica més d’intimitat, d’amistat, després. El mateix any 62, però cap al final, vinc a Barcelona en un viatge en tren amb ell. Aquells viatges duraven tota la nit. I en comptes de dormir, vam estar xarrant. Allò va propiciar l’amistat.

MC: Era la primera vegada que ve vostè a Barcelona?

R: Sí, exacte.

VS: Combregava vostè amb la tesi fonamental del llibre? No la unitat lingüística o cultural, sinó la projecció política del terme Països Catalans?

R: La veritat és que no m’ho vaig plantejar.

VS: No discutia aquesta qüestió amb ell…

R: No. Ho trobava natural. Parlàvem la mateixa llengua…

VS: Sí, home, però ell anava molt més enllà…

R: Sí. Li van tirar a matar a València. Però a mi em semblava que era una tesi a considerar. En definitiva, la idea de Països Catalans no em semblava malament.

VS: Però per a un valencià jove, l’any 62, allò de “Ser valencians és la nostra manera de ser catalans” podia ser excessiu…

R: Podia ser, sí, però no hi vaig veure cap problema. Em va semblar que era una manera de dir-ho per la seua part. Jo soc de Xàtiva, que tampoc és tan lluny de Manresa (riu). No m’ho vaig plantejar com a problema en cap moment. Em va semblar normal.

VS: Quins llibres de Fuster va llegir més, a part El descrèdit de la realitat, Judicis finals i Nosaltres els valencians?

R: Jo n’he llegit tot el que he pogut. Tot el que va escriure sobre història i literatura. Ací sempre ha semblat que el que escrivia copiosament era Josep Pla. Doncs, Fuster ha escrit la mateixa quantitat de paper o més que Pla. De coses molt diferents. Amb una varietat de registres brutal. A mi m’agradaven més els assajos, els aforismes. Fuster, més que Pla, està molt influït per la literatura francesa. Consells, proverbis i insolències està molt bé. Fuster ho visita tot i de vegades diu animalades molt fortes…

VS: Fuster parla en aquelles primeres trobades d’Eliseu Climent. I n’alaba l’astúcia a l’hora també de valorar-lo a vostè. Diu que ell se li va inventar el nom.

R: Això no és veritat. En tot cas, és una veritat a mitges. Jo encara estava fent la carrera. L’acabe aquell any 63. Havia fet teatre, havia fet recitals de poesia, però allò no era la meua professió. Volia ser professor d’història i, si em deixaven ser-ho, catedràtic. Això pensava en aquells moments. De tota manera, per aquelles primeres cançons vaig pensar que calia trobar un nom que no fora el Pele, com llavors em deia tothom. Ramon tampoc tenia sentit. I llavors entre Eliseu i jo vam traure allò de Raimon. Vam ser tots dos. Fuster no n’era partidari, perquè deia que allò era una cosa com medieval, però va funcionar la mar de bé.

MC: Vostè no s’hi volia dedicar, però l’Eliseu Climent allà va veure un potencial enorme…

R:  No sé. Eliseu de vegades s’ha equivocat (riu).

VS: Joan Fuster i Eliseu Climent llavors feien un tàndem. El teòric -l’intel·lectual- i l’activista. Tots dos, grans agitadors. No sé fins a quin extrem vostè s’hi va sumar.

R: A mi Fuster m’interessava molt. Després de la lectura d’aquells primers llibres, vam anar parlant de moltes coses…

VS: Vostè era molt jovenet i ell ja era un senyor.

R: Total, només tenia divuit anys més que jo. Una pixarada (riu).

VS: Aquells primers anys el veia només a les tertúlies o també acudia a sa casa de nit?

R: Bàsicament, en un primer moment, a les tertúlies. Després, quan ens vam conèixer més, em deia d’anar a sa casa, sí.

VS: L’enlluernava aquell primer Fuster?

R: Era una persona intel·ligentíssima, sempre estava a l’aguait, amb un gran sentit de l’humor, cosa que no sol passar en la gent que sap coses. Martí de Riquer també sabia molt i tenia sentit de l’humor, però n’hi ha pocs que sàpiguen molt i que en tinguen. Era valencià, com jo. Estàvem en família, doncs.

VS: Va ser una relació intensa, però puntual, i després es va fer distant?

R: No, distant no ho va ser mai. Des del primer moment vam congeniar en moltes coses. Jo n’aprenia molt i, a més, hi havia discussions sobre algunes qüestions. Jo havia estat a França, a Ais de Provença, fent uns cursets. Havia estat a Londres, on vaig aprendre el poc anglès que tenia llavors. Tenia una cultureta (riu). Podíem parlar, doncs, i també discutir.

VS: Quan decideix viure a Barcelona?

R: Quan ens casem Annalisa i jo. L’any 66.

VS: I Fuster no li ho va retraure. No pensava que podia ser més útil allà?

R: No no s’hi va ficar mai.

VS: Ell considerava un acte de coherència quedar-se a viure al seu poble.

R: No m’ho va retraure en cap moment. Encara que t’he de dir que el primer disc es fa a Barcelona, però es ven molt a València. Vicent Àlvarez i jo vam anar per totes les botigues demanant-lo i allò va tenir algun efecte. Comptàvem amb la complicitat d’una de les botigues més importants de la ciutat.

ES: Escriu Fuster que a Barcelona vostè va entrar molt bé i que, per contra, a València hi havia moltes reticències, no només de les autoritats, sinó també de la premsa, dels programadors…

R: I tant. Això dura molt de temps. Això dura fins a fa mitja hora (riu). A València ciutat allò els va tocar els collons. On jo comence a tenir un nom públic va ser a Barcelona.

ES: Les reticències en les autoritats són comprensibles, però les de la premsa…

R: Home, la premsa de València era tota del règim. Estaven, ja en aquell 1963, contra “lo catalán”.

VS: Van començar a acusar-lo de “catalanista” des del primer moment?

R: No. Això, no. Com que, d’altra banda,  vaig actuar al Festival del Mediterráneo i allò era internacional i el vam guanyar amb el Se’n va anar, no podien dir que allò no era “valensiano”. A Barcelona algunes persones em demanaven que cantara “en català”, perquè jo no cantava “en català”, allò meu era “valencià”. Pronunciava “Se’n va anar” marcant la erra del verb. Allà on he anat sempre he tingut gent en contra. Afortunadament.

VS: Quan comença la campanya contra Fuster arran de la publicació de Nosaltres els valencians i El País Valenciano la viu de prop?

R: La visc de propi i hi estic en contra, evidentment.

VS: I a ell com l’afecta?

R: La veritat és que en vam parlar poc, però la sensació que tinc és que va saber donar-li la volta, a aquella campanya, però òbviament estava dolgut. Fuster ha aguantat molt. Tenia una capacitat de resistència enorme quan tenia les idees clares.

VS: En aquell moment se sentia en perill enfront de les autoritats?

R: Per les autoritats, no, però alguna bomba li van posar.

VS: Això va ser molt després.

R: En aquells moments el que van fer les autoritats va ser intentar silenciar-lo. Escrivia un article a Levante, diari del Movimiento, i li van dir que s’havia acabat. Llavors va començar a col·laborar amb El Correo Catalán. Quan després Manuel Ibáñez Escofet, que és qui el contracta, passa a La Vanguardia, se l’emporta.

MC: Què vol dir quan ha comentat que li va donar la volta?

R: Fuster era molt intel·ligent. N’entren pocs com ell en una dotzena (riu). Era un personatge d’una força brutal i d’una capacitat intel·lectual com jo he conegut molt pocs. Ja ho he comentat. Diu que Josep Pla és un grafòman, però si tu et fixes en la quantitat d’obra escrita que ell té publicada, sense comptar-hi la correspondència, és moltíssima. Es passa les nits escrivint i escrivint de tot. Pla és coses vistes, per dir-ho d’alguna manera, però Fuster et fa llibres sobre història, sobre literatura, sobre filologia… És un fora de sèrie.

VS: Quan va decidir musicar Salvador Escriu li ho va consultar a ell?

R: No. Era el meu amic. No li vaig consultar mai què volia fer, només si tenia algun dubte concret i puntual… (Riu) Li ho consultava quan ja ho tenia fet. Ell va trobar bé que musicara Espriu. Funcionava, i després vaig fer-ne un elapé amb portada de Miró. Ell i el mateix Espriu van escriure un article per al disc.

VS: Ell n’era amic, d’Espriu.

R: Fins que Espriu es va emprenyar, sí. Se’n pot resseguir la relació a la correspondència. Fuster a la nit de vegades escrivia unes cartes que… Bevia i aquelles cartes… Fuster li devia fer alguna broma d’aquelles que feia per emprenyar el personal. El personal al qual anaven dirigides les cartes. Pel que es veu, Espriu va arribar un moment en què va dir prou.

ES: Després, quan va adaptar Ausiàs Marc, a ell li degué agradar, perquè ja n’havia fet l’antologia…

R: No n’estava gaire a favor al començament.

ES: Ah, no? Per què?

R: Es pensava que era un tipus de cançó que no arribaria bé al públic. Sempre em va respectar en totes les meues opcions, però allò al principi no el va convèncer. Em va dir: “T’has clavat en un embolic. Ves a l’aguait”. I jo no vaig fer-ne una cançó, en vaig fer disset.

ES: En van parlar? Li va consultar algun dubte?

R: No gaire. Ell confiava molt en el meu criteri. Encara que, si li haguera demanat permís per fer-ho, m’hauria expressat la desconfiança amb més contundència. Ara, una vegada fet…

VS: Però vostè allò sí que ho va consultar a Martí de Riquer.

R: Sí, per la fonètica i algun altre dubte, perquè hi ha diverses versions dels poemes d’Ausiàs March, segons les edicions. Martí de Riquer em va dir: “Si Ausiàs Marc fos viu, parlaria com vostè”. I ja està, no calia parlar-ne més (riu). Tu imagina’t, cantar aquells versos en català de Barcelona. Per començar, totes les erres finals se n’anirien a fer la mà.

MC: Fuster es degué pensar que allò només seria per a una minoria…

R: Sí, però això ho pensava tothom.

MC: També ho degueren pensar de les adaptacions d’Espriu.

R: Dona, les cançons de la roda del temps són dures.

ES: És un disc magnífic.

R: Hi ha algunes cançons maques.  Llum de retorn de barca, que a ell li agradava molt, és molt maca.

VS: Quan vostè coneix Fuster ell ja havia trencat amb Xavier Casp, Miquel Adlert i la gent de l’editorial Torre. Els va arribar a conèixer també?

R: Jo sabia que existien, però no hi vaig tenir cap contacte. Has de tenir en compte que jo comence la carrera el curs 57-58. De València, no en sabia res. Hi vaig anar a pèl. Sense beques i buscant-me la vida per sobreviure. Si el meu germà no arriba a estar treballant allà de cambrer, no m’hi hauria pogut quedar. Em va deixar dormir a sa casa. Sense ell, me n’hauria tornat a Xàtiva.

VS: El va ajudar Joan Fuster d’alguna manera?

R: No. Quan ens vam conèixer jo ja estava acabant. Havien passat els pitjors moments. Quan el conec i comence a cantar en públic, allò ja canvia. Després del Festival del Mediterráneo ja em guanye la vida. Ja cobre alguna cosa. Al contrari, quan es feien coses a València, aplecs i el que fora, jo hi actuava sense cobrar.

VS: Abusava Fuster de l’amistat amb Raimon per demanar-li alguna actuació en alguna de les seues mogudes?

R: No gens. Mai.

ES: Quan decideix que es volia professionalitzar. A partir del Festival del Mediterráneo o venia d’abans?

R: A partir de Barcelona. Quan veig que hi vaig, cante i em tracten com la Mare de Déu de la Seu. Allà m’arriben proposicions per gravar discos. De seguida. La primera, de cantar en castellà, només guanyar el Festival. Salomé va decidir cantar en castellà i jo vaig dir que no. I encara dic que no, perquè encara hi ha algun imbècil que de tant en tant em diu allò de “No faries alguna cosa en castellà?”. Aquesta ha estat una proposició constant. A part, després, quan he anat pel món, també en francès i en anglès.

VS: Fuster s’havia de guanyar la vida escrivint en castellà.

R: Sí, però Fuster era un escriptor que no podia escriure als diaris en la seua llengua en aquella època. Si no, no publicava. Ni ell ni Pla. Crec que no és la mateixa cosa. Una cosa és l’oralitat i una altra cosa és l’escriptura… Jo em podia guanyar la vida cantant en català.

VS: En va parlar amb ell?

R: No. Ni m’ho plantejava. Ja t’he comentat que també em van oferint cantar en francès quan vaig fer l’Olympia i vam fer el disc allà. Vaig fitxar per la CBS, que era la casa de discos més important en aquells moments a França I després als Estats Units un mànager important em va oferir de cantar en anglès, i de cap manera. Les proposicions de cantar en una altra llengua van ser constants fins fa quatre dies.

VS: Julio Iglesias va cantar en anglès…

R: Clar (riu). Perquè en sabia. No. Seriosament. Les coses són així. Jo això ho he tingut clar des del principi. La meua llengua era la meua llengua, i punt. I a qui no li agrade que es fota.

VS: Quan se’n va anar a viure a Barcelona va mantenir la relació amb Fuster?

R: Sí. I tant. Ell venia sovint. A casa de Max Cahner o de Joaquim Maluquer. Una vegada va venir a casa, però nosaltres sempre érem fora, i em va dir: “Jo vull venir a algun lloc on hi haja gent” (riu).

VS: Era una relació per parlar de llengua i cultura o també de conspirar per fer alguna cosa per la llengua i la cultura al País Valencià?

R: Parlàvem només, però, vaja, si es presentava algun paper, algun manifest, el que fora, i calia firmar, doncs el firmava, evidentment. I ja he comentat que vaig anar a cantants als aplecs quan calia.

VS: Com veia Fuster la seua militància política?

R: No en vam parlar. I jo tampoc he estat militant polític.

VS: Però vostè estava molt acostat al PSUC…

R: No he estat mai militant de cap partit. He estat amb l’esquerra en general. És veritat que el PSUC és més que un club (riu), que deien llavors, però jo no hi vaig entrar mai.

VS: D’acord, però sí que devia tenir una ideologia. Amb quina s’identificava més? Vostè procedia d’una família on hi havia socialistes i cenetistes…

R: Amb l’esquerra en general. No he entrat mai en cap partit. Personalment, vaig trobar coses que m’agradaven al PSUC i als partits socialistes. I d’altres que no m’agradaven tant. Mai he trobat un partit per dir “M’hi apunto!”. Perquè, si no, m’hi haguera apuntat. Sempre m’he sentit a l’esquerra, però sense concretar-ho. Annalisa venia del PCI, però el PCI era un altra cosa. Allò era un altre món. Ella votava PCI, i punt. Jo… Com que per començar ací no es podia ni votar…

ES: I això que s’ha dit que Fuster descobreix Gramsci gràcies a vostès?

R: Sí. Li’l vaig portar jo. Ell ho diu, no recordo ara en quin lloc exactament.

ES: I el va influir molt. S’hi va enganxar.

R: Home, és que Gramsci era una lectura important.

VS: Cap al final del franquisme, la relació es fa més esperançada? Pensen que les coses poden anar d’altra manera?

R: No. La Transició era plena de les mateixes carasses que hi havia hagut al franquisme.

VS: Parle d’uns anys abans.

R: De tota manera, hi ha una continuïtat.

VS: Sí, però abans d’arribar a la mort del dictador, es pensaven que tot allò podria ser diferent, que les coses podrien anar d’una altra manera?

R: Home, sí. Òbviament ens pensàvem que les coses podrien ser millor sense Franco ni la dictadura.

VS: Es feien il·lusions que podria haver-hi un canvi polític i social de debò?

R: Il·lusions… Jo personalment no en vaig parlar amb ell. Ens ho miràvem amb esperança pensant-nos que allò podia anar d’una altra manera, sí, però alhora sabíem que aquelles eren les mateixes carasses que hi havia amb Franco. Perquè el Suárez i l’Abril Martorell també havien estat amb Franco. I el PSOE, d’altra banda, era el que era.

VS: Al llibre Un país sense política Fuster parla d’una actuació que vostè va fer a Madrid. Ell, que era a primera fila, es va trobar amb un dirigent del PSOE que li va dir: “Us donarem l’autonomia, catalans”. Quan Fuster li va replicar que era valencià l’altre va saltar: “Això sí que no! Prou en tenim amb els catalans!”.

R: Ha, ha. És que és veritat. Això no ho han entès mai. Ni ara ni abans. Ara, jo crec que no és que no entenguen, és que hi estan en contra. I aleshores fan tots els possibles per fotre. Ells diuen: “La lengua los puede unir. Països Catalans. Tócate los huevos. Media España fuera”. Fuster no ho havia plantejat mai així. Mai havia plantejat Països Catalans com “media España fuera”.

VS: Era una interpretació fàcil de deduir. N’havia donat totes les pistes. Però, clar, allò era una política llavors impensable. Una interpretació excessiva en aquells moments.

ES: Espanya sí que la va fer.

R: Ràpidament. España, una grande y libre. Poca broma.

VS: Va notar vostè el desencant, el cabreig que va anar acumulant Joan Fuster contra la Transició, tal com venia ordenada?

R: Sí. Emprenyat per la situació en general. Ell era del 22. Va carregant-se. I a partir d’un cert moment diu que no escriu més, que s’ha acabat. Ni premsa, ni llibres. Només correspondència.

VS: Quan decideix que es tanca a casa, l’any 1987, quan es decreta la pròpia mort civil, vostè anava a veure’l?

R: Sí.

VS: Com el trobava? Aquell és un Fuster desconegut, obert només als amics.

R: Alguna vegada estava molt desenganyat de com havien anat les coses, però tampoc hi insistia, perquè ja ho sabíem tots.

VS: I amb la seua tribu -amb la tribu que ell havia contribuït a crear- també estava enfadat. A mi em va fer la sensació que n’estava fins al pirri…

R: Enfadat, no. Una mica decebut amb segons quins personatges, sí. I feia aquelles bromes que feia ell. El mal era d’abans, quan l’agafaren a les dotze de la nit en una entrevista i va començar a cagar-se en tot i en tots.

VS: Si tu seguies les seues columnes a la cartellera Qué y Dónde, ja et podies imaginar que tot allò no podia acabar bé de cap manera… El desencadenant final, sí, va ser l’entrevista que li vam fer a El Temps.

R: Sí. Perquè ell es pensava que la gent tindria una mica de… I que no posarien les animalades que va dir, però allà van aparèixer totes.

VS: Però ell la va tenir dues vegades a les mans. La primera, quan li la vaig portar jo, i la segona, dies després, abans de publicar-se també, quan li la va tornar a portar Eliseu Climent.

R: Fuster durant molts anys -tret dels darrers, que estava més contingut, es coneix que per raons de salut- a partir de les onze i mitja o les dotze ja portava molt d’alcohol. No sé després, però al principi era un whisky d’aquells espanyols horrorosos. Ell i Vicent Ventura bevien allò, que els va escurçar la vida…

VS: Quan va ser l’última volta que el va veure?

R: La nit abans del dia que va morir. Nosaltres veníem de Xàbia, de camí a Barcelona, vam passar per Sueca i vam voler saludar-lo. Allò era un dissabte. Diumenge al matí em telefona Josep Palàcios i em diu: “Fuster s’ha mort”. Jo sabia que ell estava molt delicat per diverses raons. Una vegada que Andreu Alfaro havia inaugurat una exposició a l’IVAM, devia ser al començament dels vuitanta, em va agafar pel braç i em va dir d’acompanyar-lo fora. El braç li tremolava. Vam seure a les escales del museu i ell continuava tremolant. Li vaig preguntar: “Juanito, què et passa”. “Res -em va dir-, és que m’he marejat. Molt més tard, abans de morir, em va recordar l’anècdota: “Recordes aquell dia quan et vaig demanar d’acompanyar-me fora? Si no ho arribes a fer, igual m’hauria agafat un atac”. Ell patia del cor, però no ho havia dit mai. Imagine que ho sabien la gent més pròxima: Palàcios, el seu metge… A mi no m’ho va dir mai.

VS: A mi en va comentar dues vegades: “Vicent, digues al teu amo [per Eliseu Climent] que el dia que em muira es deixe estar de percalines i xirimites.

R: Doncs, al final es va trobar la percalina, la xirimita i tot allò.

VS: Però si s’ho havia inventat tot ell!

R: Sí, però bé…

VS: Allò de La Muixeranga com a himne del País Valencià s’ho van inventar ell i Eliseu una nit a Algemesí…

R: Eliseu s’apuntava a tot.

VS: Què va passar entre Eliseu i Fuster?

R: No ho sé. La veritat és que no en vam parlar mai. Jo, amb Eliseu, va arribar un moment en què ho vaig deixar estar. Vaig pensar que no volia ser un peó. Si no, et converties en una peça del seu tauler.

VS: Creu que Fuster també es va sentir en algun moment una peça del “tauler” d’Eliseu?

R: Fuster estava a València. Eliseu feia activisme. Fuster, si podia ser-li útil… En certa manera, se’n fiava.  Jo tinc un altre tipus d’activitat i no tenia per què passar per allà. A més, vivia a Barcelona.

MC: Vostè es va escriure amb Joan Fuster? Els volums de la seua correspondència en fan una pila i encara en queden bastants per publicar…

R: No. Al principi em sentia insegur amb l’escriptura. Després ens vèiem sovint. Pensa’t que jo no sabia escriure en català. A poc a poc el vaig aprendre’l pel meu compte, a còpia de diccionari. No tenia aquella cosa d’haver-lo après a l’escola i escriure’l automàticament.

VS: S’imagina el País Valencià actual sense Fuster? Creu que va ser una persona determinant per configurar-lo com és ara?

R: Jo crec que el País Valencià actual, sobretot la gent la gent alfabetitzada al País Valencià, sense Fuster serien una miqueta més analfabets. Tot el que ell va pensar i escriure ha arribat a molta més gent del que en teoria podria haver semblat. Hi ha molta gent que sense Fuster no s’hauria plantejat problemes que s’ha plantejat.

VS: Deia Vicent Ventura que Joan Fuster havia estat “una xamba genètica”. El definiria vostè així?

R: Home, jo no soc Ventura (riu). Això és molt complicat.

VS: Què és per a vostè Fuster?

R: Un intel·lectual important. Comparable als intel·lectuals francesos, alemanys, italians, americans… Un personatge amb una enorme capacitat de síntesi. I a més, divertit. Aquesta combinació no se sol donar sempre.

MC: En què l’ha influït intel·lectualment?

R: A l’hora de mirar les coses d’una determinada manera. Ell en diu escepticisme, però no és veritat, perquè és un escèptic creient. I sobretot és una persona… a veure si sé explicar-me bé… que pensa en la col·lectivitat però sense renunciar a ser ell mateix. Ell mateix ho diu: “Ja ho deien els grecs, Joan Fuster és la mesura de totes les coses”. Sí, senyor! Soc jo, l’individu, i a partir de l’individu, si jo soc individu, soc diferent dels altres individus. I això no vol dir que no m’importen. Vol dir que jo ho soc. I aquesta defensa de la individualitat, tot i els temes d’interès col·lectiu, crec que és la gran lliçó que Fuster fa.

MC: Una mica vostè ha fet això mateix.

R: Perquè soc de Xàtiva. I això no està malament (riu).

VS: I en què el va influir vostè a ell?

R: Home, com que vaig pel món, li portava coses. Li vaig portar el Gramsci, com reconeix ell mateix.

VS: Antonio Gramsci va ser la seua manera d’entrar al marxisme. No n’havia trobat cap altra.

R: Perquè el que hi havia en general era tot catecisme. Li vaig portar més llibres, però ara no els recorde, perquè això era habitual. Anava per fora, veia coses i pensava: “Mira, això a Fuster li podria interessar”. De vegades li interessaven, de vegades no. Com que jo viatjava més que ell… (riu).

ES: Era un irònic, sardònic, amb un punt càustic.

R: Sobretot, amb la gent jove.

ES: En el sentit de l’humor també congeniaven?

R: Sí.

ES: Pelaven molta gent?

R: Només aquells que havíem de pelar (riu). No érem de malparlar de la gent. Només si venia al cas.

VS: A mi em fa gràcia especialment aquella anècdota amb Manuel Vicent…

R: Manuel Vicent li va demanar: “Pare Fuster, perdona’m el pecat d’escriure en castellà”. I Fuster li va contestar: “Quedes absolt, fill meu. Però no cal. Tu no escrius en castellà. Penses en català i el tradueixes”.

ES: Li hauria d’haver fet pregar tres Avemaries (riu).

R: Manuel Vicent amb això no s’hi posava. I Fuster, tampoc.

VS: Un altre dels bons amics compartits era Andreu Alfaro.

R: Sí. I tant. Coincidíem tots tres. I quan Ventura estava bé, també amb ell. Alfaro, pobret, va agafar l’alzheimer. I allò va ser terrible.

VS: Un dels pitjors moments que va viure Joan Fuster va ser quan li van posar dues bombes a la porta de casa. Va parlar amb ell?

R: Home, i tant. Estava emprenyat.

VS: Volien matar-lo.

R: Volien matar-lo i mai van agafar-ne els autors.

VS: Ell sabia qui ho havia fet?

R: No ho sabia, però hi havia gent que ho sabia, que ho havia dit a la policia i no va passar res: “No hay pruebas”.

MC: Això el va canviar?

R: No. Allò va passar a sa casa, però ell sabia que en qualsevol lloc li podien pegar una castanya. Allò ens podia passar a tots.

MC: Té vigència encara Fuster?

R: Clar.

MC: Pot despertar l’atenció de la gent jove?

R: Ja s’apanyarà la gent jove. És ben vigent, Fuster.

VS. Ha tornat a llegir el llibre que li va dedicar quan vostè tenia 24 anys?

R: Sí.

VS: Sap que se’n fot, de vostè i de tothom?

R: Després, com ja hem comentat, se’n va fer una edició definitiva, amb els altres textos que Fuster va anar escrivint sobre mi. Si mires l’evolució d’aquells textos, el començament és una cosa… jo era un xiquet de vint-i-pocs anys, ell es pensava que volia acabar com a catedràtic…, però a poc a poc ell va canviant, a mesura que jo canviava també. I al final diu que soc un clàssic. Tots dos vam anar canviant (riu).

VS: Creu que el catalanisme de Fuster ha pogut fer també algun mal al País Valencià?

R: Hi ha molta gent que no l’ha acabat de pair. No han acabat de pair mai la fórmula dels Països Catalans. I són valencians, progres i tot el que tu vulgues.

VS: I això ha generat anticatalanisme?

R: No crec. Només entre els qui ja hi estaven predisposats. La proposta dels Països Catalans no qualla. No qualla ni a Catalunya. Ell ho creu així, ho diu i ja li està bé.

VS: Però aquest concepte dona raó a tot el seu pensament.

R:  Ell deia el que pensava i després la gent ja faria allò que els convindria.

VS: I això el va disgustar.

R: Sempre es va pensar que acabarien fent li cas a la llarga. Jo no n’estic tan segur, però ell es pensava que sí, que a la llarga era la proposta més racional. Com si tot això fora racional…