Paula Bonet: “El meu violador no sabia que era un violador”

ENTREVISTA a una de les pintores actuals més importants, que publica la seva primera novel·la: ‘La Anguila’

A la Paula Bonet se la coneix per les seves pintures. És el seu camp de batalla natural i ha esdevingut una de les artistes més importants de l’època en aquesta disciplina. Ara, però, ha publicat la seva primera novel·la: La Anguila (Anagrama). Es tracta d’un relat autobiogràfic amb moltes dosis de ficció on es recullen diverses històries colpidores de la vida de l’artista: els seus avortaments, un maltractador, un professor d’Universitat que s’aprofita del seu poder i superioritat d’edat per fer-se-la seva, i un violador.

“Si una noia no vol que sapiguem que està sent víctima d’agressions, no ho sabrem”, diu en aquesta entrevista amb El Món. La pintora -i ara escriptora- ens rep en el seu nou taller de pintura. Al costat d’uns quadres que està pintant, hi penja un sac de boxa. “Serveix per descarregar”, explica abans de començar la conversa amb aquest diari. Segurament allà hi deixa anar tota la ràbia que no ha avocat a La Anguila.

Paula Bonet amb els guants i el sac de boxa que té al costat de les seves pintures | Jordi Borràs
Paula Bonet amb els guants i el sac de boxa que té al costat de les seves pintures | Jordi Borràs

Escriure requereix invertir molt de temps. Com ho has compaginat amb la pintura?

Un dels factors que vaig tenir molt en compte quan vaig decidir començar a escriure La Anguila va ser el temps. Vaig decidir que no em posaria límits ni presses, i que publicaria la novel·la quan fos el moment oportú. Vaig seguir pintant com sempre i em vaig adonar que la pintura em permetia posar paraules a aquells sentiments que a vegades era difícil de plasmar en la literatura.

És curiós que això ho aconsegueixis amb una disciplina que no té paraula.

La meva pintura és més interessant des que escric. Una de les coses també interessants de La Anguila és que no hi ha ràbia. Per mi era important parlar des d’un lloc serè i que el llibre no es rebés com una amenaça o una agressió. I ara sé que aquesta ràbia l’he canalitzat cap a la pintura.

Es pot dir que el teu estil com a pintora ha canviat?

Sí. S’ha fet més cru, i amb molts més grisos i matisos. 

'La Anguila' és la primera novel·la de Paula Bonet | Jordi Borràs
‘La Anguila’ és la primera novel·la de Paula Bonet | Jordi Borràs

Escriure sobre uns fets tan dolorosos ha estat una teràpia?

La teràpia la faig amb el terapeuta. Ara estem en un context en què tot es comparteix amb molta immediatesa, i hi ha el perill de fer teràpia indirecta amb el teu públic. Per mi era important fer la teràpia abans d’escriure La Anguila, i així no posar-me murs i cuidar-me una mica a nivell emocional.

Dius que escriure no ha estat terapèutic. De què t’ha servit escriure, però?

És difícil respondre a això perquè el que impera a La Anguila és la ficció. No ha estat un vòmit. Fins ara quan creava vomitava molt i del vòmit en feia el que volia. Però aquesta obra s’està fent des de fa temps. 

Des de quan?

Des que vaig publicar Roedores: Cuerpo de embarazada sin embrión. Va ser llavors quan vaig prendre consciència de com de difícil és assenyalar aquesta desigualtat en la què vivim, en la què l’home heterosexual blanc té el poder. La Rebecca Solnit parla d’aquesta serp que s’amaga entre els arbustos però que quan surt hem d’aprofitar i assenyalar-la perquè és l’únic moment que podem fer-ho. Quan vaig tornar del ginecòleg després que em diguessin per segon cop que allò que estava gestant estava mort, vaig prendre consciència que estar embarassada d’un embrió mort també era estar embarassada. I fins i tot em vaig alegrar que em passés això.

Per què?

Jo estava corrent per ser mare. Què hi havia allà de decisió pròpia o de pressió? Hi havia molta relació amb l’herència familiar perquè amb la meva maternitat volia tornar a viure aquella infantesa feliç que jo havia tingut. La Lina Meruane ho explica molt bé a Contra los hijos. Quan som petites ja ens pregunten quants fills volem tenir, i la pregunta hauria de ser si volem ser mares o no.

“Per poder estar en un lloc mitjanament sa has de ser supervivent, i això no vol dir que aquesta experiència desaparegui”, diu la Paula Bonet | Jordi Borràs

Aquest llibre té com a protagonista una noia que es diu Paula Bonet i que és víctima de diverses agressions masclistes. Segueixes sentint-te víctima?

No, i això ho respondria perfectament l’advocada Carla Vall. Per poder estar en un lloc mitjanament sa has de ser supervivent, i això no vol dir que aquesta experiència desaparegui, perquè hi ha gent que carrega eternament amb allò. Quan jo escrivia La Anguila no pensava en mi, perquè llavors m’hagués retratat d’una manera molt incòmoda. Sé, però, que al meu pare li farà mal llegir això.

Per què vas prendre la decisió de no posar nom als agressors que apareixen al llibre?

Perquè no poden ser un altre cop el subjecte. Perquè en aquest llibre el subjecte és un personatge femení, i sabia que si els nombrava serien ells el subjecte.

Quin ha estat el paper de la ficció dins d’aquest text?

Si jo hagués explicat tota la veritat, aquesta novel·la no seria versemblant. Si hagués estat fidel a la meva experiència, no em creurieu. No hi hauria tres personatges abusadors; ni hauria més. Si ara tingués al davant un psicoanalista suposo que em confirmaria el següent: un cop comences a relacionar-te amb els homes i et topes amb un que et dobla l’edat i et converteix en allò que ell vol que siguis, tu ets això i vas buscant això tota l’estona. I sempre estàs en aquesta posició de submissió. Acabes repetint un patró i col·locant-te com a víctima un cop darrere un altre. I i ha persones que continuen així fins que moren. 

Això fa recordar al sentiment de culpa que a vegades arrosseguen les persones que han estat víctimes d’agressions masclistes. 

Sí, i jo arrossego una culpa. No et sabria dir amb quina intensitat i quina quantitat, però és inevitable. Saps que no és la teva culpa, però l’entorn en el que vivim et fa sentir que va ser culpa teva. És com el cas de la Manada. Qui pateix l’agressió és qui també pateix el judici a la plaça del poble. Jo tenia uns 14 anys quan va passar el cas de les nenes d’Alcàsser. A qui se’ns va alliçonar va ser a les nenes!

Paula Bonet durant l'entrevista amb El Món al seu taller, on hi té les pintures amb les què ara està treballant | Jordi Borràs
Paula Bonet durant l’entrevista amb El Món al seu taller, on hi té les pintures amb les què ara està treballant | Jordi Borràs

Com podem detectar que una noia del nostre entorn està patint agressions?

No hi ha manera. Si la noia no vol que ho sapiguem, no ho sabrem. Fins i tot hi haurà agressions que ni ella en serà conscient. Potser té sentit que hagi publicat aquest llibre als 40 anys perquè és l’edat que tenia el meu agressor. A mida que m’he anat apropant a aquesta edat, he anat tenint més alumnes joves, i tot cada cop se’m feia més sinistre. 

El teu agressor sabia que era un agressor?

El meu violador no sabia que era un violador. Fins i tot a mi em va costar… Jo no li vaig fer saber mai. No li vaig explicar mai a ningú, tot i tenir una edat en la què m’ho explicava tot amb les amigues. Em feia molta vergonya. Em vaig veure en un lloc on hagués preferit no estar. Tot i això, no li vaig posar aquest nom. La culpa, la vergonya i la brutícia que sentia eren molt grans.

Et consta que hi hagi més víctimes d’aquestes persones?Això no ho puc respondre perquè llavors em carrego la novel·la. Jo explico el que explico i no és el meu lloc parlar de què han fet aquestes persones abans o després. Però ha de quedar clar que aquest perfil de persona fa això perquè és la seva manera de relacionar-se amb el món i les dones. I no és una qüestió de diferència d’edat, perquè la diferència d’edat pot generar una història d’amor preciosa i sana per les dues parts. Però a La Anguila hi ha una història de poder.

Comentaris

    Horaci 11/07/2021 12:13 pm
    Ves per on, actualment hi han víctimes que en treuen profit de les seves desgràcies. Res a dir
      Ricard 12/07/2021 11:26 am
      Si així és, benvingut/da sigui. O prefereixes que es martiritzi eternament? Tots els escriptors confessen que escriure és a la vegada una teràpia personal. Com no ho serà quan el tema tracta sobre exercir el poder, la dominació, mitjançant el sexe!
    Narcís 11/07/2021 1:13 pm
    Perquè som gitans .. perquè som negres .. perquè som immigrants .. perquè som humils .. perquè som malalts .. perquè som depenents .. perquè som lletjos .. perquè som . . . . . dones ! PD : ja n' hi ha prou de baboiades o anar de víctimes .. quan hi ha munt d' individus ( masculins i femenins ) botxins de tot i d' arreu ! Nota : què diu de blancs i heterosexuals . . . .. parli de malvats .. prou fer negoci .. qui la faci la pagui , ben pagada, que el ' congreso ' n' és ple de ' legisladores ' i legisladors . . . . ! Anotació al marge : prou d' anar contra persones de llei, morals/ ètiques àdhuc esguerrades sinó mortes per sortir a la defensa del proïsme, gènere quin fos !
      Ricard 12/07/2021 11:23 am
      Per a fer aquesta valoració cal haver llegit el llibre
    Anar de víctima 11/07/2021 3:46 pm
    Això és un relat interessat, que produeix confusió i culpabilitza sempre a l'home. Si aquesta senyora vol treure rendiment de la seva versió a mi no em ven la moto. I de pintar no en té la més remota idea.
    Tal com raja 11/07/2021 3:57 pm
    Aprofitant temes mediàtics i el nom per fer el salt. El que realment importa és si el llibre val la pena o no.
      Ricard 12/07/2021 11:30 am
      Exacte. De fet és exactament el que fan tots els excriptors,
    Antoni Maria Gavarró 11/07/2021 7:20 pm
    Posar l'accent en la ignorància del perpetrador de violència, ignorància cultivada per les herències culturals, és un pas imprescindible per revertir la situació, per impedir la seva extensió. És una primera idea brillant de l'autora que no se'n presenta com a creadora sinó com a simple divulgadora. La segona idea brillant de l'entrevistada és discernir entre amor i poder. És un repte imprescindible per tastar la felicitat. L'encoratjo a que ho treballi amb el seu art malgrat que no sé si és una artista prou preparada per fer-ho perquè és abans que res honesta. I ens calen al mig de les sobreactuacions, missatges honestos.
      Ricard 12/07/2021 11:28 am
      Excel·lent aportació.El millor i més encertat comentari, que vista la resta no m'extranya, Ara tan sols resta saber si el llibre respon a les expectatives

Nou comentari