“Per què no parlar de bondat, humanitat o solidaritat? Són paraules que a segons qui poden semblar xarones, però per què no dir-les?”. Aquesta és, segurament, l’essència de Qui salva una vida, la novel·la amb què la periodista i escriptora Núria Cadenes ha guanyat la setena edició del Premi Proa. El guardó s’ha lliurat aquest dimecres al vespre en un sopar al Museu Tàpies, un acte en què l’autora catalana establerta a València ha confessat que era “molt emocionant rebre aquest premi”. “Encara que soni pompós és un honor, perquè és un premi de prestigi. I segur que hi havia altres novel·les que el mereixien perquè tenim una literatura de nivell”, ha afegit.
L’obra, que sortirà a la venda en les pròximes setmanes, és “lírica, vibrant i guiada per una pulsió ètica que la identifica de la primera a l’última pàgina”, segons paraules de la glossa que n’ha fet l’escriptor Xavier Pla, portaveu del jurat format també pels escriptors i periodistes Vicenç Villatoro i Anna Sáez, l’escriptora Mar Bosch i Josep Lluch, editor dels segells Proa, Empúries i Pòrtic, del Grup 62.
L’acció arrenca el 1950 amb la pallissa d’un antic membre de la Gestapo al capellà d’Organyà, dins de l’església. A partir d’aquest moment, tirant enrere, el narrador s’endinsa en la història de mossèn Joan i la resta de membres de la xarxa d’evasió muntada a Puigcerdà als anys 40, en la dècada més dura de la postguerra espanyola i en plena II Guerra Mundial. De fet, segons la mateixa autora, la novel·la narra “trossets de vida” d’un grup de “persones normals i corrents, gent que no t’esperes que facin coses extraordinàries i que les van fer”.
Una novel·la que converteix en literatura una història coral de persones reals, al Puigcerdà dels anys 40
Mossèn Joan era un besoncle de Núria Cadenes, nascuda a Barcelona el 1970 i que té família a la Cerdanya. I aquest personatge real serveix com un dels principals fils conductors d’una novel·la coral que parla d’un “teixit” humà i que alhora és una malla literària d’històries particulars que en construeixen una de col·lectiva feta amb elements extrets de la realitat i d’altres d’inventats. “És ficció i no-ficció alhora, hi ha personatges, com el de la Rosita, que semblen inventats i són reals, i d’altres que poden semblar reals, com el de l’Elisabet, i, en canvi, me l’he inventada”, resumeix Cadenes. La Rosita era la venedora d’entrades del cinema del casino de Puigcerdà. “Feia olor de bombons i era baixeta, guapa i presumida” i que amagava aviadors i altres fugitius al cinema fins que podien fugir cap a un destí més segur. Però, a més del mossèn i la venedora d’entrades del cinema, hi ha un comunista, un anarquista i una infermera austríaca –suïssa d’adopció– que assisteix els reclosos en el camp de concentració de Rivesaltes.
“Persones normals que en moments durs van fer el que era correcte”
Tots ells participen d’una manera o altra d’una de les rutes de la llibertat que es van obrir a través dels Pirineus als anys 40, i que ajudaven a salvar “jueus, aviadors aliats i tota mena de perseguits pel feixisme”, del nazisme. “Eren persones normals que en els moments més durs van fer el que era correcte. I no és menor, perquè ajuden els altres amb actes de senzilla humanitat. No és senzill el que van fer, però senzillament ho van fer, sense esperar cap reconeixement. La majoria no n’han tingut cap, se n’ha perdut el rastre, perquè actuaven sense esperar cap medalla i sense anar pel món dient jo, jo, jo”, explica l’autora.
I aquí és on acaba admetent que, potser, ha fet una novel·la sobre la bondat. “És culpa de Carlos Zanón, perquè li vaig sentir dir un dia que literàriament era més difícil escriure sobre la bondat que parlar de la maldat si no vols ser ensucrat. Això em va acabar de decidir a escriure aquesta història que sempre he tingut al meu voltant, perquè la bondat també forma part de la humanitat”, reconeix. “No vull jutjar la bondat o la maldat de les persones, sinó que parlo de persones que fa coses bones pels altres”, matisa.
De fet, per a Núria Cadenes, que viu a València des de fa dècades, la reacció social i col·lectiva que hi va haver al País Valencià per respondre a la tragèdia de la dana d’ara fa un any és la prova de la seva tesi. “Quan hi va haver la dana, jo ja tenia la novel·la molt avançada, ja hi era, però hi encaixa. De fet, demostra la vigència del que hi explico”, conclou.
